Vaig conèixer el Sergi fa un parell d'anys al gimnàs on vaig habitualment, a través d'una amiga comuna. Ell és fisioterapeuta i entrenador personal. Parlàvem d'esport, de nutrició, de noves teràpies... Quan vaig tenir una lesió al tendó d'Aquil·les em va donar bons consells. Un dia, tot xerrant, va sorgir la idea. Ell tenia ganes de practicar l'anglès, sobretot conversa. «Així, si em sorgeix l'oportunitat d'anar a treballar a l'estranger, em podré defensar», em deia. Jo, per sort, domino força l'anglès: el faig servir a la feina. I volia entrenar-me bé per córrer. Vam pensar que podíem fer-nos classe l'un a l'altre". Ho explica la Paula Garcia Villora, de 29 anys, una periodista que actualment treballa desenvolupant projectes vinculats a l'esport per promoure el canvi social. Ara, un cop per setmana, fa una hora d'entrenament personal amb el Sergi i quan acaben van a un bar a prendre un cafè i parlar durant una hora en anglès.

L'intercanvi de favors els ha funcionat i ara es plantegen, com voldria el Sergi, fer l'entrenament en anglès "i aprofitar-lo per partida doble". La Paula ja fa pràcticament una cursa al mes i s'acaba d'estrenar en el món del triatló. "Córrer és una activitat que m'agrada practicar amb el meu pare, qué té 69 anys i és a qui dec la meva afició al món de l'esport. És el nostre moment pare-filla", explica. "La Zurich Marató de Barcelona de l'any que ve és el meu gran repte. M'agradaria que poguéssim acabar-la el pare i jo junts!"

A l'Anna Navau, nascuda a Lleida, sempre li ha agradat el mar. Els seus fills van instal·lar-se fa anys al litoral, a Vilanova i la Geltrú. I ella, així que es va jubilar, també hi va anar a viure. Una de les primeres coses que va fer va ser apuntar-se al banc del temps d'aquest municipi. Era una bona manera, va pensar, d'entrar en contacte amb els vilanovins. Ara té 67 anys i hi és "molt activa", en paraules seves. Ofereix canviar cremalleres espatllades, escurçar o allargar vores i cosir estrips. També porta nens de l'escola a fer altres activitats (a la piscina o al conservatori de música) en horaris en què els seus pares no hi poden anar. "A canvi, em vénen a netejar els vidres de casa quan no em trobo bé a causa de l'artrosi, i quan no sé com va alguna cosa de l'ordinador em ve un jove a donar-me un cop de mà", explica. "Ah!, i ara tinc una bicicleta que estic pendent que algú m'arregli".

La Paula, per lliure, i l'Anna, a través del banc del temps, participen en un sistema d'intercanvi que els últims anys s'ha estès força a Catalunya. De fet, sempre s'ha fet als barris i al món rural però l'individualisme i la vida urbana l'havien anat arraconant. Els bancs del temps l'han revitalitzat de manera organitzada i amb el suport eficaç d'internet.

Sense diners

El principi d'aquesta forma d'intercanvi és que cada servei té el mateix preu: el temps que es triga a fer-se. No hi ha diners entremig. La unitat d'intercanvi i de valor és l'hora, independentment del servei que s'ofereix i es rep. I se n'ofereixen molts: des de fer cangurs i tenir cura de persones grans o malaltes fins a cuinar, anar a comprar, traduir o assessorar en qüestions informàtiques. L'Enric Bautista i l'Elisabet Casanovas, per exemple, són usuaris del banc del temps del barri de Gràcia de Barcelona, que té seu als Lluïsos de Gràcia. Ella té problemes de vista i el noi li llegeix en veu alta. Ella, per tornar les hores que rep, ajuda el Banc del Temps en tasques de comunicació i difusió.

Cada hora que l'Enric llegeix a l'Elisabet l'hi cobra amb un taló de temps que ell ingressa al seu compte del banc. Després pot fer servir aquest capital per demanar qualsevol tipus de servei que figuri a la llista del banc del temps de Gràcia.

Josefina Altés, coordinadora dels bancs del temps de l'Associació Salut i Família, assegura que aquesta forma organitzada d'intercanvi de serveis va néixer com un projecte de gènere amb l'objectiu que les dones poguessin tenir més temps lliure. "En la primera etapa de funcionament, la majoria dels bancs del temps eren una iniciativa d'associacions de dones amb el suport de la regidoria de la Dona de l'ajuntament del seu municipi o de l'Instituto de la Mujer", explica.

El 1998 l'Associació Salut i Família -amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona- va impulsar el primer banc del temps de la capital catalana dins d'un projecte europeu de conciliació de vida laboral i familiar. Actualment, coordina una xarxa de bancs del temps arreu de l'Estat. Altés calcula que en total a Catalunya hi ha prop d'un centenar de bancs del temps en què participen unes 100.000 persones. Les coses han canviat i les últimes estadístiques assenyalen que la participació masculina ja arriba al 35% o el 40% de mitjana.

Moviment 'slow'

L'èxit dels bancs del temps, aquí i en altres països, té a veure amb la creixent consideració que han adquirit els moviments slow , basats en una manera de fer més tranquil·la del que estem habituats i en el foment d'activitats lentes com ara la lectura, les passejades o la jardineria. Així, els bancs del temps són entesos com illes de desacceleració . A més, tenen l'al·licient de ser un motiu per establir relacions socials i vincles d'amistat entre persones de diferents generacions, entre persones autòctones i nouvingudes, i entre persones de diferent condició social, i també de ser un voluntariat d'anada i tornada.

El nombre de bancs i d'usuaris d'aquesta forma organitzada d'intercanvis de favors s'ha incrementat també amb la crisi econòmica. A Catalunya, en conjunt, els últims mesos s'hi han apuntat unes 2.000 persones més. A Barcelona estan a punt d'obrir dos bancs del temps més, a Sants i a Horta, i en total n'hi haurà quinze.

Josefina Altés considera que a les persones que "van molt justes" el banc els pot suposar una ajuda, però matisa que no són un projecte d'economia alternativa. "No substitueix un lloc de treball o un servei que hagi d'oferir l'administració", remarca. No és el mateix fer un servei de petit bricolatge, com penjar una prestatgeria o canviar una bombeta fosa, que una instal·lació elèctrica, que requereix un professional.