Publicitat
Publicitat

ART

Muses o artistes?

Gala Dalí, que va morir el 10 de juny de fa trenta anys, i Misia Sert, a qui el Museu d’Orsay dedica una exposició, tenen un paper dins la història de l’art que va més enllà de la seva figura de models, amants i marxants.   


"Esposa i musa de Salvador Dalí”. Així comença la biografia dedicada a Gala a la pàgina web de la fundació de Figueres. Només això? La vida d’Elena Ivanovna Diakonova està envoltada de massa misteris per quedar-se amb aquesta versió i, a més, el seu paper com a coautora de part de l’obra de l’artista comença a ser reivindicat. Com a creadora de la figura de Dalí, com a impulsora de bona part de la seva feina i, fins i tot, com a negra dels seus escrits. “Si agafes l’original de La vida secreta de Dalí hi ha molts paràgrafs escrits directament per Gala, anava més enllà de la correcció d’estil”, comenta Estrella de Diego, autora de Querida Gala i una de les estudioses que més ha reivindicat el paper creatiu de la musa.

La sorprenent publicació fa un any del seu diari secret –unes memòries fragmentàries descobertes el 2005 que demostren el seu afany literari– reforça aquesta visió i obre la porta a noves interpretacions del paper de Gala. La vida secreta. Diari inèdit, de Gala, no desvela el misteri sinó que l’accentua. Escrit en un petit quadern de 106 pàgines cap als anys cinquanta, explica records de la seva infantesa i adolescència a Rússia i, en una segona part, la història d’amor amb un jove americà de “mans tendres com les fulles” cap a finals dels anys 40. Un amor entre els molts que va tenir Elena Ivanovna, aquella noia fràgil i poruga que confessava al diari que sempre va témer veure’s abandonada: de petita, pel pare, per la mare, pels germans i, de gran, “pels homes que em van estimar i que vaig estimar”. Al final, conclou: “Les desgràcies que temem sempre arriben, perquè tot s’acaba amb una vellesa degradada, de la qual l’únic que ens rescata és la pròpia mort”.

La seva li va arribar ara fa trenta anys. El 10 de juny del 1982 va fer l’últim viatge en el cadillac blau que li havia regalat Dalí. Era un viatge clandestí, per evitar la paperassa, entre la casa de Port Lligat, on havia mort al migdia als 88 anys, i Púbol, on tenia el seu castell refugi al qual el pintor només podia anar amb un permís previ firmat per escrit. Allà descansa ara, sola, amb una tomba buida al costat que estava destinada a Dalí. Les dues sepultures tenien un petit forat a través del qual els amants pretenien donar-se la mà eternament. A l’últim moment sembla que ell, ja decrèpit, va canviar o el van fer canviar d’opinió i va ser enterrat al museu de Figueres. En el darreríssim moment la va abandonar. La seva por es va complir.

No hi ha dubte que Gala era una dona especial, magnètica, lliure, ferotge. El 1916, durant la Gran Guerra, va travessar sola Europa en flames per reunir-se amb Paul Éluard, que havia estat mobilitzat. A París es va instal·lar un any a casa dels futurs sogres –no es van casar fins a l’any següent– en una fugida de Rússia i de la seva família, d’una burgesia benestant, que no acaba d’estar clara. Amb Éluard, que havia conegut el 1914 en un sanatori per a tuberculosos de Suïssa, hi va tenir una filla, la Cécile, que encara és viva i de qui, en un gest també difícil d’entendre, va renegar. Fins i tot quan ja vivia amb Dalí mantenia la relació, esporàdica però sexualment apassionada, amb Éluard, però una distància freda amb la filla.

Gala es va prendre seriosament la defensa de l’amor lliure i sense compromisos dels surrealistes i el sexe no li provocava cap pudor. Mentre estava amb Éluard va tenir altres amants, com Max Ernst, amb qui va mantenir una llarga relació de tres anys que es va acabar trencant després d’un tumultuós viatge al Vietnam en què van coincidir tots tres.

Quan el 1929 va passar l’estiu a Cadaqués amb el seu marit i altres amics, ja res va ser igual. Es va enamorar d’aquell jove nerviós i histriònic, deu anys més jove que ella, el va fer un home, si és que això era possible, i el va convertir en un dels artistes més famosos de la seva època. Va seguir tenint amants, molts, fins i tot quan ja era una velleta d’una coqueteria patètica, però la seva relació estava per sobre del sexe i de les convencions.

Per a uns Gala era una bruixa, una arribista que s’aprofitava dels homes i que buscava només els diners i el plaer personal. Potser. Per a d’altres, era un imant que atreia el talent; una dona culta i sensible que tenia la capacitat de fer sortir el millor que cada artista portava dintre i va fer que tant Éluard com Ernst i Dalí fessin algunes de les seves millors obres sota la seva influència. Óscar Tusquets explica en el seu llibre Dalí y otros amigos que Gala havia decidit de manera “conscient, freda i ferma que la seva contribució a la història de l’art, la seva personal obra artística, seria la creació, cura i modelat de Salvador Dalí”. Ell ho reconeixia i firmava amb els dos noms.

Sempre omnipresent a l’obra i la vida de Dalí, un artista exhibicionista i pioner a l’hora d’entendre el paper dels mitjans en la promoció de la seva obra, sorprèn que no hi hagi entrevistes de Gala i que encara avui hi hagi tantes ombres sobre la seva vida. “Tenim massa interrogants oberts sobre Gala”, reconeix Montse Aguer, directora del Centre d’Estudis de la Fundació Gala-Dalí, però troba “una mica exagerada” la visió de Gala com una artista equivalent a Dalí. “És evident que ho era en potència, tenia talent i havia fet alguns objectes surrealistes, però per alguna raó va voler deixar la seva creativitat en segon pla”, comenta.

La fundació no ha trobat rastres de la novel·la que suposadament Gala havia començat a escriure ni cap altre escrit de la rellevància del diari inèdit, que ja ha estat traduït al francès i l’italià. “Seria interessant que l’estudiés algun rus, perquè fins ara només en tenim una visió massa occidental”, comenta Aguer. Potser, diu, quan es tradueixi el diari a l’anglès i al rus sorgiran nous estudis. Per a Estrella de Diego, en canvi, “només cal fer una lectura no convencional del que ja coneixem”. Al cap i a la fi, diu, si ho mirem amb els ulls d’avui, quan els artistes ja no fan obres sinó que les pensen, “la musa seria en realitat l’artista des del punt de vista conceptual”.

És una visió que està agafant força. Dimarts que ve, el 12 de juny, per exemple, s’inaugura al Museu d’Orsay de París una exposició dedicada a una musa que va deixar la seva empremta al París de la Belle Époque i que comparteix amb Gala l’origen rus i el fet d’haver passat a la història amb el cognom d’un artista català. Misia Sert (Marie Sophie Olga Zénaïde Godebska) va néixer el 1872 a Sant Petersburg en una entorn artístic. El pare, d’origen polonès, era escultor, i la mare, que va morir en néixer ella, era filla d’un virtuós violoncel·lista belga. Ella va estudiar piano amb Gabriel Fauré i el mateix Liszt la considerava una gran intèrpret. Es va casar tres cops. Primer, el 1893, amb un cosí llunyà, Thadée Natanson, editor de La Revue Blanche, al voltant de la qual es van arreplegar artistes com Toulouse-Lautrec, Bonnard, Vuillard, Vallotton, Debussy, Mallarmé, Proust o Ravel. Misia els va fascinar a tots, que li van dedicar composicions, escrits i quadres. Quan ja era la reina de París va conèixer un empresari ric, Alfred Edwards, propietari del diari Le Matin, amb qui es va acabar casant el 1905. La va cobrir d’or, però ell aviat se’n va cansar i va agafar com a amant i després esposa una jove actriu que va acabar morint misteriosament. Divorciada però amb una bona pensió, Misia es va convertir en la gran mecenes dels Ballets Russos.

El 1908, el mateix any que va començar la seva dramàtica relació amb l’artista Josep Maria Sert, Misia va conèixer Serge de Diaghilev, el fundador dels Ballets. Es van fer amics íntims, tant, que ell, homosexual declarat, sempre deia que l’única dona de qui s’hauria enamorat era Misia. Molts anys després ella viatjaria de Nova York al Grand Hotel del Lido de la seva estimada Venècia per veure’l morir. Era el 1929 i a Misia ja quasi se li havia acabat el regnat, que havia ocupat el primer quart del segle XX.

Van ser uns anys en què el seu gust era llei i la seva influència pujava i enfonsava carreres. Va ajudar Coco Chanel, la seva amiga, molt íntima, a fer-se un nom en el món de la moda, i a Josep Maria Sert, amb qui s’havia casat el 1920, li va aconseguir grans contractes, com la decoració mural de l’Hotel Waldorf Astoria de Nova York. Ell, però, un casanova molt catòlic, la va deixar per Roussy Mdivani, una aristòcrata georgiana amb qui al principi van fer un trio. Quan Roussy va morir es van retrobar, però de manera sempre tempestuosa.

Els últims anys van ser patètics. Enganxada a la morfina, gairebé cega, sense gaires amics, va morir quasi sola el 1950 a París. Coco Chanel li va fer la mortalla. La seva figura i el seu paper clau en l’art de principis de segle han estat reivindicats amb recents biografies i ara aquesta exposició pretén mostrar que, com en el cas de Gala, de vegades la musa és tan important o més que l’artista.  


Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT