Van ser les vistes. Si Eva Sánchez Esteva ha de condensar en només una raó què la va fer decidir per aquest pis, no en té cap dubte. La va convèncer el regal d'obrir les balconeres i poder passejar la mirada per un horitzó de terrasses i teulades gracienques, amb el Tibidabo al fons, sense cap edifici altiu que li impedís recrear-s'hi. L'Eva, que ha viscut tota la vida a Gràcia, feia mig any que buscava pis al barri amb el seu company, Sylvain Durez.

Tenien clar que havia de ser antic i atrotinat, perquè la idea d'haver-lo de reformar de cap a peus, lluny de desmotivar-los, com passa a tanta gent, els seduïa. "Volíem poder-ho posar tot al nostre gust", recorda la propietària. Són joves i els hauria agradat, esclar, que la crisi immobiliària els hagués ofert alguna oportunitat d'or. I van descobrir que pis antic i per reformar no volia dir ganga. "No va ser barat", confessa. En sis mesos, la parella va visitar més de 60 pisos en venda situats a la Vila, fins que aquest els va conquerir. No arriba als 60 metres quadrats, pertany a una finca del 1930 i mai s'havia actualitzat ni reformat. Però desprenia un encant latent que va eclosionar amb la rehabilitació, projectada i supervisada minuciosament per Ariadna Collell i Olga Campañá, de l'estudi +O+A Arquitectes.

"Quan l'acabàvem de comprar, en veure com estava el pis molta gent ens preguntava si no ens havíem equivocat", recorda l'Eva. Ella sabia que no. Però és que jugava amb avantatge. Una de les arquitectes, Ariadna Collell, és la seva cosina. Amb la seva sòcia, l'havien acompanyat en una de les visites prèvies a la compra i li havien donat el vistiplau. "Confio totalment en elles perquè tenim els mateixos gustos, sabia que ens entendríem perfectament", afegeix l'Eva. A més, valora molt la importància dels acabats, un aspecte en què les arquitectes són gairebé obsessives.

El primer pensament que ve al cap quan es creua la porta d'entrada és que, a més d'arquitectes, Collell i Campañá tenen alguna cosa de prestidigitadores: han aprofitat tant els metres disponibles que l'espai sembla que s'hagi multiplicat. No hi ha cap zona sense ús. Com en un joc de nines russes, es van descobrint armaris encastats, altells, solucions que maximitzen la capacitat d'emmagatzematge sense ser invasives. Tot és diàfan, lleuger. Els sostres són alts i el conjunt és tan obert que la vista s'hi passeja a gust, com pels terrats graciencs des de la finestra. I no només la vista, també la llum: la claror s'estén de punta a punta, reflectida per les parets blanques i el terra de parquet.

Redistribució

El pis té una planta allargada, amb balconeres als dos extrems. El primer que calia fer era definir les zones segons els usos. La part del davant, la que dóna al carrer, es va establir com a espai de dia. La posterior, que guaita a un pati interior i és més tranquil·la, es va reservar als dormitoris. Tots els envans es van tirar a terra. Calia redefinir les estances per equilibrar-ne les proporcions. Originàriament, el pis tenia quatre dormitoris, sala i cuina. També hi havia un bany, però estava relegat a la galeria i no disposava de dutxa. Ara té dos dormitoris, una espaiosa sala menjador comunicada amb la cuina i, per descomptat, un bany complet. A la galeria, l'antic bany s'ha convertit en safareig.

L'articulació entre els espais és una de les claus de la reforma. Al passadís, fil conductor entre la zona de dia i la de nit, s'arrengleren una sèrie de portes idèntiques, sense manetes per no molestar el pas. Algunes pertanyen a armaris (que fan també la funció d'envans), una al bany i l'altra a la cuina, amb accés també des de la sala, en aquest cas a través d'una porta corredissa. Les dues estances es poden unir o separar segons les necessitats. I fer-les participar l'una de l'altra ofereix la sensació que totes dues són més grans. El mobiliari de la cuina, molt neutre, continua a la sala. Però és segurament el moble de la televisió el que il·lustra millor la idea de fusió d'elements i aprofitament de l'espai. Fet de DM lacat, amb un acurat disseny que oculta tots els cables i endolls, per la cara posterior conté la placa de cuina i la campana d'evacuació de fums. Una sola peça amb dues funcions.

Malgrat el seu plantejament contemporani, el pis conserva l'empremta de les construccions antigues. Les arquitectes i els propietaris van estar d'acord a intentar mantenir l'esperit original. I ho han aconseguit amb la conservació d'elements originals i amb la tria d'alguns materials nous que evoquen els d'abans. En un tram de la sala s'han deixat a la vista els revoltons de maó artesanal amb biguetes metàl·liques; les balconeres del davant (en forma d'arc) i del darrere són les originals, de fusta, amb la pintura renovada. El mosaic hidràulic del terra estava molt deteriorat, amb part de les peces trencades, i no es va poder conservar. Però s'ha instal·lat mosaic nou, artesanal i manual, al terra del bany i al parament vertical de la cuina. Com a record, l'Eva va conservar una de les peces antigues: decora la tauleta auxiliar de la sala, un palet de fusta amb sobre de vidre que ella mateixa va reciclar.

Ben ventilat

La finca on hi ha el pis de l'Eva i el Sylvain té ascensor, un fet diferencial respecte a molts edificis antics de Gràcia. "L'acabaven d'instal·lar, i també va ser un punt a favor a l'hora de decidir la compra", diu la propietària. També li va agradar el fet de no haver de compartir replà, perquè hi ha només un pis per planta. A l'estiu solen tenir les balconeres ben obertes perquè hi ha una bona circulació de l'aire, tanta que no els va fer falta instal·lar aire condicionat. Tot i trobar-se al cor d'un dels barris més transitats de la ciutat, els sorolls no arriben fins a casa seva. Sens dubte és una gran sort, però en alguns moments li agradaria que no fos així. Als baixos hi assagen alguns grups musicals, com els Mishima i els Manel, i no li importaria gens ser-ne partícip. Més enllà de l'anècdota, l'Eva se sap afortunada de sentir-se tan a gust a casa seva, aquest pis on l'espai sembla que es multipliqui.