BarcelonaEL SENYOR JAUME ALMIRALL té 92 anys. Cada matí (excepte el dimarts i el dijous, que va al gimnàs) surt amb la seva càmera a capturar la ciutat. Fotografia botigues, paisatges urbans, nits plujoses o gent passejant, i té prop de 20.000 instantànies. Fa uns dies va anar a les set del matí a la Barceloneta, a captar la sortida del sol; després va voler agafar la lluna sortint per darrere del mar. Mai no es cansa de retratar els carrers, i sembla no acabar-se de creure que els d’ara són els mateixos de la seva infantesa. Per parlar de tot això em cita a primera hora del matí al Sandwichez de Floridablanca. Me’l trobo esperant-me, amb dues càmeres i una caixa de negatius de diverses èpoques.

El Jaume va néixer molt a prop d’aquí, a la ronda de Sant Antoni. La mare va venir a Barcelona a servir des de Torroella de Montgrí, el pare havia sigut cambrer del bar Els Tres Tombs. Quan ell era un nadó van trobar feina de porters en una finca del carrer Llibertat, i després en una escala del carrer d’en Botella. Fins a acabar al número 12 del carrer Nou de la Rambla, on vivien a l’últim pis. Corria l’any 1931 i des d’aquell terrat, amb set anys, va veure la proclamació de la Segona República. Feia dos dies que els candidats republicans havien guanyat les eleccions municipals a quasi totes les ciutats, el rei havia marxat i la Rambla era plena de gent eufòrica. El Jaume recorda que passava una avioneta que deixava caure uns petits paracaigudes amb una bossa de caramels en un extrem. Els infants perseguien les llaminadures, entremig dels vianants, que reien i feien onejar les seves banderes.

La finca d’on eren porters els seus pares tenia vida pròpia. El primer pis tenia l’altura del terrat del local que hi havia a sota: l’Edén Concert -el music hall on havien començat Tórtola Valencia, la Bella Chelito o Raquel Meller-, que uns anys després es transformaria en l’Edén Cinema. Amb el seu germà Joan i una veïneta saltaven al pati de veïns, obrien un respirador i veien l’espectacle gratis. Mags, prestidigitadors, cupletistes, per aquell forat sortia una forta olor d’esperit de vi, tabac i suor. A ell li agradava una noia que cantava una cançó picant només coberta amb un mantó de Manila, que quan se’l treia tots els homes cridaven. Al primer pis hi havia el Restaurant Sol y Sombra, obert dia i nit, propietat del senyor Prat. I al mateix replà, la Pensió Prat, que llogava habitacions principalment a guàrdies d’assalt. Durant els Fets d’Octubre del 1934 hi va anar un escamot de soldats a confiscar les armes que els guàrdies hi havien amagat. El fill d’un dels policies jugava amb un carregador de bales, i l’oficial li va preguntar tot somrient on eren la resta de les joguines, i aquella criatura innocent els va portar fins on eren les pistoles i els fusells.

Al segon primera hi havia Casa Emilia, un dels millors prostíbuls d’aquells anys. A l’Emilia tot era de luxe, finestres de vidres bisellats amb imatges mig eròtiques i habitacions grans amb bidet i lavabo; al saló les noies portaven vestit llarg. La cosa anava tan bé que van llogar el primer primera i el principal, i van fer una escala de cargol per comunicar tots els pisos. Algunes de les noies prenien el sol despullades, i el petit Jaume se les mirava d’amagat. Recorda que una de les prostitutes més influents del local, Carola la Jamona, es va discutir amb la mestressa. I amb unes quantes més va marxar i va obrir el seu propi negoci al carrer de Santa Madrona, una casa de meuques molt famosa coneguda com a Casa Carola. Al primer pis també hi havia el Círculo de Actores, una associació d’actors jubilats i sense recursos que es reunien allà cada dia per jugar a les cartes o al billar. “A la finca del costat hi funcionava una fàbrica de gelats que després va ser Foto Edén, un negoci que portaven els germans del Daguerre de Sants -explica el senyor Almirall-. Més enllà hi havia el Cinema Barcelona, el Bar La Palmera i la comissaria de policia. En un portal proper, al primer pis hi havia la botiga Malatesta, de lloguer de disfresses. Entrar en aquella casa era com viatjar al segle XIX: tenien un sostre molt alt i els vestits penjats a diferents alçades. L’amo era un ancià que duia un pal acabat en un ganxo amb el qual baixava la roba”.

En aquella època les rodalies estaven plenes de bars oberts les vint-i-quatre hores del dia. Quasi a tocar de casa seva hi havia el Trink Halle, el Bar Harem, l’Automático o el Bar Montaner. “El meu preferit era el Bar Edén, al costat de casa, un dels primers locals de jazz que hi va haver a la ciutat. Tenien una gramola molt grossa, amb deu o dotze vinils de Duke Ellington, Cab Calloway i Gene Krupa. Per deu cèntims triaves un disc, i els adolescent sortien a ballar frenèticament al mig del carrer”.

Ell va estudia al col·legi del senyor Creus, un primer pis amb un gran balcó i una fornícula amb un sant, a la cantonada amb el carrer de la Guàrdia. El director recollia un per un els nens al seu domicili i els portava personalment a l’escola. “Tanmateix, la canalla sempre estàvem al carrer. Per Nou de la Rambla passaven els tramvies que portaven a Can Tunis, i nosaltres posàvem xapes de botella a la via perquè quedessin planxades. Jo anava amb els nens de l’Òptica López, la Granja Subirana o el Bar Quimet del carrer Lancaster. Un de la colla era de la plaça Reial i ja era diferent, només creuar la Rambla era un altre món”.

Lluny de les voreres hi havia el terrat de casa seva. Des d’allà recorda haver vist passar per la Rambla l’enterrament del president Macià, el Nadal del 1933. La comitiva avançava pel passeig mentre una avioneta tirava tot de flors sobre la gent que acompanyava el fèretre. Des del mateix lloc veuria, anys més tard, l’enterrament multitudinari de Bonaventura Durruti. Durant la guerra les cavallerisses del veí Palau Güell van servir de refugi antiaeri (i durant la postguerra, d’improvisada presó, com va documentar fa poc el Jaume, ja que va fotografiar alguns dels grafitis que van fer els presos a les parets i que encara es poden veure). L’any 1938 va entrar a treballar amb 14 anys a la Vidrieria Grasses de la plaça Goya, on repartia els encàrrecs amb un carretó de mà. L’amo era separat, i un dia hi va anar la dona amb un nen, van discutir i ella li va trencar tots els vidres. El van detenir pocs dies després, perquè la seva exdona l’havia denunciat per quintacolumnista.

Recorda els primers dies de l’ocupació franquista, l’any 1939, l’eufòria per la fi dels bombardejos. Però molt aviat l’ambient es va tornar trist i ombrívol: “De la joventut que ballava com boja al Bar Edén no quedava ningú viu, era una ciutat morta en què les poques botigues obertes no tenien res a l’aparador”. En aquell ambient de misèria va trobar feina en una metal·lúrgica del carrer Calàbria, i es va apuntar a l’Escola del Treball del carrer Urgell. “Vaig haver d’afiliar-me a la Falange, perquè sense carnet no et deixaven estudiar. Ja em veus a mi vestit amb boina vermella i uniforme. Quan hi havia una desfilada em mobilitzaven, vaig ser-hi una vegada que va venir Franco, i també en un acte a Madrid on ens van transportar en tren i vam tardar dos dies a arribar-hi”. Va fer el servei militar a la Mola de Maó quasi tres anys. Va tornar el 1947, i amb un amic es van apuntar a la Unió Excursionista de Catalunya (UEC). En una excursió va conèixer la Joana, amb qui va festejar tres anys. “Era un amor platònic, vaig tardar quasi un any a agafar-li la mà, i dos anys pel primer petó. Llavors les coses eren així”.

Barcelona se li feia petita, no hi veia cap futur, així que el gener del 1951 se’n va anar a Buenos Aires, on una empresa tèxtil necessitava un mecànic com ell. “L’Argentina no em va agradar gens -recorda el Jaume-. S’hi menjava molt bé, però hi havia el general Perón, i sortir d’una dictadura per anar a una altra no era el que jo volia. Em van afiliar a la UGT i havia d’anar a la plaça Primero de Mayo a sentir Perón i l’Evita. La gent cridava: «¡Mañana es san Perón!», i el dictador decretava que el dia següent fos festiu. Així doncs, me’n vaig anar a Montevideo. Allò sí que em va agradar, semblava Barcelona en petit. Al cap de tres setmanes ja tenia feina, a l’Uruguai tenien molt bona opinió dels catalans. Mentrestant mantenia correspondència amb la Joana, però passat un temps va trencar amb mi, no tenia ganes d’esperar. Vaig tornar a Barcelona el desembre del 1953 a buscar-la, però no va voler saber res de mi, i me’n vaig tornar”. A Montevideo es va casar amb una emigrant jueva alemanya, la Ruth, amb qui va tenir tres fills. I el 1955 se’n van anar a São Paulo, on va dirigir diverses empreses, es va comprar una casa i un pis a la platja, i on finalment es va instal·lar.

Molt de temps més tard, l’any 1994, va fer un viatge per Europa amb la seva dona i va estar dos dies a Barcelona: la va trobar molt canviada, havia passat del Tercer al Primer Món. La Ruth va morir el 1999, i el 2000 ell va tornar sol a la capital catalana. Arribats a aquest punt de la narració, la noia que era asseguda a la taula del costat, que havia estat escoltant sense dissimular tota la nostra conversa, es va aixecar, va venir cap on érem i ens va dir: “Llàstima que me n’haig d’anar a treballar, perquè voldria saber com continua la seva història”.

Doncs bé, el Jaume va anar a buscar la Joana. Després de diverses peripècies va trobar la seva antiga adreça a l’arxiu de la UEC. Això era dijous, i dissabte ja era a Horta, però allà no hi vivia ningú. Ja se n’anava quan va pensar a preguntar als veïns. Va trucar a la porta del costat i va sortir una senyora gran que el va reconèixer: “¿Vostè no és aquell amic de la Joana que se’n va anar a Amèrica?” Aquella veïna tenia el seu telèfon actual, li va trucar i es van veure aquella mateixa tarda: “Estava esplèndida! Durant aquell mes la vaig anar a veure sovint. Me’n vaig anar a São Paulo, però el 2001 vaig tornar i el 2002 li vaig proposar de casar-nos, i va acceptar. Vaig venir el febrer del 2003, i ens vam casar al juliol. Des del primer instant de viure novament a Barcelona em vaig adonar dels canvis. Tot em cridava l’atenció, com si volgués recuperar els anys perduts”. Així va començar amb la seva rutina matutina de fotografiar tots els racons de la ciutat.

“Sempre m’havia agradat la fotografia -continua el Jaume-, el pare tenia una Kodak 4x6 i alguna vegada me la deixava. Llavors les fotos eren molt especials, servien per retratar la família. Fer fotos de carrers o de paisatges era malgastar fotografies, en canvi ara en pots fer tantes com vulguis. Aquesta ciutat té molta activitat cultural, musical, política, bon transport, de tots els llocs on he estat, Barcelona és única!”