Iran: benvingut al país dels poetes... i els mocadors

Malgrat la mala fama exterior, i la pressió de la policia moral sobre la població, l’Iran és un país fascinant, amb magnífiques ciutats antigues i una gent encantadora que et somriu pel carrer

El mausoleu del poeta Ferdousi, mort el 1020 i autor d’una poesia èpica molt valorada pels perses. És a Tus, molt a prop de la ciutat santa de Meixad.

L'Iran és un país fascinant, amb paisatges exòtics i ciutats antigues que et traslladen als temps meravellosos de l’Imperi Persa, d’Alexandre el Gran i de la Ruta de la Seda. Sí, ja sé que el president Bush va acusar l’Iran el 2002 de formar part de “l’Eix del Mal”, i que sovint és demonitzat per Occident, però val la pena viatjar-hi per desfer prejudicis.

Passa en ben pocs països que gent que no et coneix de res et doni la benvinguda amb un somriure, et regali flors o et convidi a dinar. A l’Iran això passa. I és que els iranians són una gent acollidora, amant de la poesia, de les flors i de la tradició que tenen poc a veure amb la imatge que ens n’han transmès els dirigents nord-americans.

L’Iran té, això sí, alguns inconvenients. El primer és que les dones, tant les iranianes com les estrangeres, han d’anar amb un mocador al cap i amb una túnica o gavardina damunt dels pantalons que en dissimuli les corbes. Els homes, per la seva banda, no poden anar amb pantalons curts.

Més coses a tenir en compte: les targetes de crèdit europees no valen a l’Iran. Això vol dir que hi has d’anar amb un bon feix de bitllets a la butxaca. I com que per 50 euros et donen 2 milions de rials, et trobes amb la sorpresa que pocs minuts després d’aterrar a l’Iran et converteixes en milionari.

Un altre inconvenient és que a l’Iran està censurat Facebook i no estan permesos ni l’alcohol ni les discoteques, tot i que alguns iranians espavilats saben trobar la manera d’esquivar la censura i de muntar festes privades en què poden pecar sense que els hi impedeixi la policia moral sorgida de la Revolució Islàmica del 1979.

1. El mocador i la llibertat

A l’Iran vaig tenir la impressió que la llibertat es guanya dia a dia a base de gestos mínims. Per exemple, quan les dones s’enretiren el mocador per mostrar un mil·límetre més de cabells. La dissidència avança a poc a poc, però no es rendeix.

El primer iranià que em va parlar sense embuts contra el règim va ser un enginyer que vivia als Estats Units. “L’Iran és un país meravellós -em va dir a l’avió que volava a Teheran-, però hi veuràs molta pobresa per culpa dels fanàtics que governen: tenen la població segrestada i fan que els joves amb estudis hagin d’anar a treballar a fora”.

L’home parlava clar, però no trigaria a veure, a Teheran, que els que gosen criticar el règim ho fan abaixant la veu, no fos cas que els pogués sentir un membre de la policia moral, els encarregats de vetllar pels bons costums islàmics. Només als carrers de Teheran n’hi ha uns set mil, pendents que les dones es posin bé el hijab i que no hi hagi desviacions ni de la moral ni de la política oficial.

Tot plegat fa que quan et mous pel país no puguis evitar mirar de reüll els nombrosos murals dels aiatol·làs Khomeini i Khamenei. La seva mirada intimidadora transmet la impressió que a l’Iran el poder sempre et vigila. És com en el Gran Germà d’Orwell, però en versió islàmica.

2. Una capital massa gran

Teheran és una ciutat massa gran. Hi viuen 10 milions d’habitants, però en l’àrea metropolitana la xifra puja a 18 milions, un 20% de la població total del país. Potser per això la ciutat està distribuïda en dos nivells: a la part baixa hi tenim els barris populars i l’antic centre. A la part alta, més a prop de les muntanyes d’Alborz i amb menys contaminació, hi ha els barris rics, amb apartaments cars i zones enjardinades.

El carrer que uneix aquests dos mons, el de Valiasr, fa trenta quilòmetres de llarg. Comença a l’estació de tren, a 1.117 metres d’alçada, i acaba a la plaça Tajrix, a 1.612 metres. És agradable, amb arbres, botigues i restaurants. Abans de la Revolució es deia Pahlavi, per la dinastia que regnava. Ara porta el nom d’un imam del segle XII. El canvi nominal és gentilesa del règim islàmic, que també va canviar el nom de plaça del Xa pel de plaça Khomeini i el del carrer Churchill, on hi ha l’ambaixada de la Gran Bretanya, pel de Bobby Sands, membre de l’IRA mort en vaga de fam el 1981. Els britànics, per evitar entrar per Bobby Sands, van obrir una altra porta al carrer del costat.

La sensació que transmet Teheran és que és una ciutat amb un excés de cotxes i sense pedigrí. De fet, és capital només des del 1796. Si volem trobar-hi ecos il·lustres del passat hem d’anar al Museu Nacional, al palau del Golestan i al museu de les joies. També és bo acostar-se al palau de Niavaran, per veure els gustos occidentals de l’últim xa, el que es va casar amb Farah Diba (habitual de la revista Hola ). Quan el 1971 va celebrar amb un gran arc de triomf, el d’Azadí, els 2.500 anys de l’Imperi Persa, el xa es devia sentir etern, però aquell món luxós i ancestral es va ensorrar quan el gener del 1979 el va derrocar la Revolució.

3. El Teheran d’ahir

Teheran ha canviat molt des de la Revolució Islàmica. On més es nota és a l’antic barri de nit, d’on han desaparegut teatres, cabarets, bars, cinemes i discoteques. Tot allò es va acabar quan els Guardians de la Revolució van imposar la moral islàmica.

El Teheran d’ahir s’ha hagut de refugiar en llibres com els d’Azar Nafisi, que explica a Leer Lolita en Teherán i a Cosas que he callado com era de vibrant la vida cultural abans de la Revolució. En un altre bon llibre, Persèpolis, Marjane Satrapi mostra en format còmic com la policia moral actuava sense miraments contra els que mostraven actituds sospitoses com ara anar sense vel, beure alcohol, escoltar música occidental o pensar diferent.

El contrast entre l’abans i el després de l’Iran també l’explica molt bé, a Negro sobre negro i a El meu Iran, Anna Briongos, una catalana que va estudiar a Teheran en temps del xa i que coneix perfectament el país després d’anar-hi moltes vegades.

Ara fa la impressió que la pressió dels inicis de la Revolució Islàmica, quan era obligatori el xador (el mocador negre que tapa les dones de cap a peus), ha afluixat, o potser és que una part dels iranians han après a viure portes endins. El que queda clar és que el país segueix tenint com a gran enemic els Estats Units. Un exemple: a la porta de la que va ser l’ambaixada dels EUA, escenari de la Crisi dels Ostatges del 1979, un cartell reprodueix aquestes paraules de l’aiatol·là Khomenei: “Fa anys només la nació iraniana cridava «Fora els EUA!» Avui ho crida tot el món, musulmans i no musulmans”.

4. De Qom a Kaixan

Quan surts de Teheran, el desert s’imposa. Es tracta d’un desert de sorra i pedra travessat per una autopista que va fins al golf Pèrsic, amb muntanyes resseques a banda i banda, pous de petroli, refineries i ciutats plenes de meravelles.

A Qom, al sud de la capital, les dones no poden mostrar ni un mil·límetre de cabells i els xadors són omnipresents. L’explicació és que allà hi ha enterrada Fàtima, la germana d’Alí Reza, el vuitè dels dotze imams xiïtes.

Els iranians et deixen dues coses clares en tot moment: que són perses, no àrabs, i que són xiïtes, no sunnites. El xiisme, que representa entre un 10% i un 15% dels musulmans de tot el món, segueix els descendents de la filla de Mahoma i del cosí del Profeta, Alí. A diferència dels sunnites, no reconeixen els tres primers califes, cosa que els manté enfrontats.

El santuari de Fàtima imposa. Els no musulmans hi hem d’entrar acompanyats d’un mul·là i consta de tres grans patis, tres mesquites i el mausoleu. La meva visita va coincidir amb l’aniversari de la mort de Fàtima, fet que el va omplir de banderes negres i de pelegrins que es fuetejaven l’esquena amb insistència. Avançaven a poc a poc, amb un pas rítmic que feia pensar en els natzarens de Setmana Santa.

Qom suposa un xoc espiritual, però l’Iran et pot oferir coses molt diferents. Per exemple, a la ciutat de Kaixan hi ha els qanats, uns canals subterranis amb els quals, des de fa segles, els iranians porten a la ciutat l’aigua fresca de les muntanyes.

Les cases antigues de Kaixan sorprenen per la frescor i pels jardins, mentre que al basar val la pena anar-hi per tafanejar en les parades d’espècies i de catifes i per fer un te en un dels sarais, agradables places cobertes amb cúpules ventilades. Allà, mentre el temps sembla aturar-se, l’Iran t’ofereix una imatge exòtica i hipnotitzadora.

5. Dels adoradors del foc als...

Més al sud encara, la ciutat de Iazd, voltada de desert, és coneguda pels seus bagdirs, unes enginyoses torres de ventilació que serveixen per refrescar les cases, per un agradable barri de cases de fang i palla, per la mesquita Jameh i pels zoroastrians.

El zoroastrisme, la religió dels perses abans de l’arribada de l’islam, és monoteista i compta amb dos milions de fidels, dels quals uns vint mil viuen a l’Iran.

A les impressionants Torres del Silenci, dues fortaleses situades al capdamunt de turons, els zoroastrians deixaven els seus morts perquè se’ls mengessin els voltors. Avui estan en desús, però són encara, juntament amb el Temple del Foc, on crema un foc antic, un dels llocs més visitats de Iazd pel seu magnetisme.

Per reforçar la sensació de desert, es pot fer nit al caravanserrall de Zeinodin, prop de Iazd. Es tracta d’una antiga parada de caravanes de la Ruta de la Seda que et fa viatjar en el temps sota un cel ple d’estrelles.

La següent etapa del viatge, Xiraz, demana punt i a part. El lema de Xiraz, capital de Pèrsia al segle XVIII, era “poesia, vi i roses”. Però en temps de República Islàmica, és a dir, en temps de llei seca, la cosa ha quedat en “poesia, roses i història”.

L’encomiable devoció que senten els iranians per la poesia es pot veure als mausoleus de Saadi, del segle XIII, i Hafiz, del XIV. Aquests dos poetes de Xiraz són, juntament amb Ferdousi i Omar Khaiyam, venerats pels iranians, que s’acosten als mausoleus amb els seus llibres a la mà. La majoria toquen la tomba emocionats i alguns fins i tot s’hi aturen per llegir versos en veu alta mentre algú es fa una selfie de grup amb l’ajuda d’un pal extensible, un dels grans tòtems de l’Iran d’avui.

Sense sortir de Xiraz, els jardins d’Eram i la mesquita de Nazir ol-Molk són d’una bellesa que enllaça amb la poesia, mentre que la ciutadella emmurallada de Karim Khan mostra l’esplendor de la dinastia Qajar al segle XVIII.

El basar laberíntic de Xiraz és dels millors de l’Iran, un bon lloc per perdre’s a gust entre teles, joies, espècies i catifes que il·lustren històries eternes.

6. Persèpolis i l’ombra d’Alexandre

Confesso que el lloc que més ganes tenia de veure de l’Iran era Persèpolis, l’antiga capital de l’Imperi Persa, fundada per Darius I el 518 aC. I no em va decebre gens.

A les ruïnes de Persèpolis sents literalment la història, una història antiga que ens remet a l’Imperi Persa i als enfrontaments amb els grecs narrats pel gran Heròdot. Alexandre la va saquejar i cremar el 331 aC; n’hi ha que diuen que com a revenja per la destrucció de l’Acròpolis d’Atenes i n’hi ha que han escrit que ho va fer perquè anava begut i no sabia el que es feia.

Fos pel que fos, entrar avui per la Porta de Totes les Nacions, passejar entre les columnes del palau Apadana, admirar els relleus del Saló del Tron, reconèixer els símbols zoroastrians i pujar fins a les tombes reials, esculpides en la roca, permet imaginar la riquesa d’aquell imperi llunyà.

A l’interior de la impressionant Porta de les Nacions, per cert, es pot veure la firma gravada per l’explorador Henry Stanley, de quan hi va ser el 1870, poc abans de viatjar a l’Àfrica, on pronunciaria la famosa frase “Doctor Livingstone, suposo”.

Uns quilòmetres més al nord, el cementiri reial de Naqsh-e Rostam i la tomba de Cir a Pasargada subratllen la importància d’aquell imperi derrotat per Alexandre.

7. Isfahan i la Ruta de la Seda

Isfahan és la perla de l’Iran, una ciutat amb una de les places més belles del món, grans palaus, mesquites històriques i ponts bellíssims que evoquen el temps de la Ruta de la Seda. Més ben dit, no és que l’evoquin, sinó que t’hi traslladen directament.

Als segles XVI i XVII, quan arribaven a passar per Isfahan tres-centes caravanes a l’any, el xa Abbas I la va voler convertir en una ciutat enlluernadora. Va convidar arquitectes de tot arreu que van construir ponts per a les caravanes i van dissenyar la plaça, els palaus, les mesquites… fins a deixar Isfahan com una gran capital.

Isfahan ha crescut molt des d’aleshores, però la part antiga manté l’esplendor d’abans, tot i que és una pena que el riu baixi sense ni una gota d’aigua (almenys quan jo hi vaig ser) per culpa d’una mala planificació. Amb el riu sec, els bellíssims ponts s’alcen com monuments inútils.

A Isfahan el viatger ha de ser generós amb el temps, per poder passejar sense pressa. Només així podrà admirar com cal la bellesa blava de la mesquita de l’Imam, els palaus oberts, el basar de ressons orientals i l’austeritat impactant d’alguns racons de la mesquita Jameh.

Per tastar el deliciós menjar iranià, amb sopes de llenties, xai, amanides i dolços, val la pena anar al restaurant Shahrzad. Per fer un te, és recomanable la teteria Azedegan, plena d’andròmines d’antiquari que et fan reviure Les mil i una nits.

8. Meixad per l’Any Nou Persa

La ciutat de Meixad, prop de la frontera amb l’Afganistan, és tota una altra cosa. Està considerada la ciutat més santa de l’Iran, ja que hi està enterrat l’imam Reza, el vuitè dels imams xiïtes, i quan hi arribes sents que l’envolta un intens fervor islàmic.

A Meixad tot sembla orientat cap al santuari de l’imam, i són tants els pelegrins que la visiten que col·lapsen els carrers del centre. El santuari està obert dia i nit i fa el ple durant les celebracions de l’Any Nou Persa, el Now Ruz.

Tot i que els infidels no estan autoritzats a accedir al mausoleu, hi vaig poder arribar barrejat amb la multitud de l’Any Nou. El pas pels nombrosos patis, la cúpula daurada, els minarets altíssims, les delicades decoracions de ceràmica, la devoció, les aglomeracions, les empentes i els crits feien posar literalment la pell de gallina.

Per assistir a una altra mena de devoció, em vaig arribar al mausoleu del poeta Ferdousi, a pocs quilòmetres de Meixad. El jardí i el museu adjacents, i els actors que reciten fragments de poesies èpiques, mostren una vegada més com vibren els iranians amb la poesia.

Seguint aquest filó, vaig anar en tren fins a Nixapur, a 120 quilòmetres de Meixad. En aquesta població hi ha la tomba d’Omar Khaiyam (1048-1131), un poeta, matemàtic i astrònom autor d’uns versos en què lloa sovint el vi. Els fanàtics islàmics no el veuen de bon ull, per allò de la llei seca, però la majoria dels iranians l’adoren, com ho proven les incomptables selfies que es fan davant la seva tomba.

Un dels poemes, traduït per Àlex Queraltó, diu: “Com que no pots abastar la veritat i la certesa, / no pots viure tota la vida en el temor i el dubte. / Val més que no se’ns escapi la copa de les mans, / i que, serens o embriacs, romanguem en la ignorància”.

Als restaurants que hi ha sota els porxos, al jardí del mausoleu, hi vaig menjar, per cert, un dizi, un estofat de xai amb llenties. Els iranians que hi havia a prop em van ajudar a resoldre, amb somriures, els dubtes del ritual. Va ser un menjar excel·lent, tot i que vaig trobar a faltar el vi que tant elogia Omar Khaiyam. 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT