PAS FRONTERER RUSSO-UCRAÏNÈS, AGOST DEL 2014. El turment dels bombardejos retrona a pocs quilòmetres cap a l’oest. Una inacabable filera de famílies carregades amb tot el que han pogut arreplegar de casa esperen rebre l’autorització per fugir de les brases de la guerra i arribar als camps de refugiats, en territori rus. En sentit contrari, cap cua. Tan sols al Ramiro, un fornit madrileny de 34 anys, se li ha acudit penetrar a la Ucraïna oriental, controlada pels rebels pro-russos. I no sembla haver triat el millor dia. Els militars russos que custodien la frontera fa estona que l’interroguen amb cara de pocs amics. De fet, l’intenten interrogar, sense trobar la manera de treure’n l’aigua clara. Allà ningú no sap ni un borrall d’anglès i el Ramiro només coneix un parell de mots en rus. Però és evident que els uniformats, cada cop més tensos, no troben motius per deixar passar aquell foraster, que bé podria ser un espia o un sabotejador enviat pel govern de Kíev per infiltrar-se en la rereguarda de les milícies de les repúbliques secessionistes de Donetsk i Lugansk.

De sobte, el Ramiro es queda tot sol en un despatx amb un veterà oficial amb prou nocions d’anglès per poder-li preguntar què dimonis fa tot sol en un lloc com aquell. El jove s’hi esplaia: “Sóc un treballador antifeixista de Madrid i he vingut perquè no podia quedar-me de braços plegats davant l’agressió feixista dirigida des de Kíev”. L’home s’estova i invoca les Brigades Internacionals que van combatre contra Franco. Era la referència que li faltava al Ramiro per quadrar-se, arromangar-se i lluir el tatuatge del seu bíceps esquerre, dedicat als voluntaris a la Guerra Civil Espanyola. No podria haver triat millor fórmula per tocar la fibra del seu amfitrió, que l’abraça emocionat. El permís d’entrada a l’infern del Donbass -la conca minera amb majoria russòfona que es vol separar d’Ucraïna-, tot d’una, deixa de ser un problema.

UN CONFLICTE PLE DE GRISOS

El Ramiro és avui la cara visible del Comitè de Suport a la Ucraïna Antifeixista de Madrid. Es considera un activista pròxim a l’anarquisme que, l’estiu passat, va prendre la decisió de plantar-se pel seu compte al Donbass i posar-se a disposició de les autoritats independentistes. El testimoni en una xerrada a Madrid d’un supervivent dels incidents d’Odessa -una quarantena de manifestants pro-russos van ser massacrats per grups d’incontrolats- el va abocar a fer una lectura del conflicte en termes de blanc o negre, sense percebre-hi grisos. Es tractava, a ulls seus, d’una lluita entre el “feixisme” instal·lat en les estructures de poder de Kíev i la resistència del Donbass.

Una mirada més distant permet observar, però, múltiples contradiccions en cada bàndol, on fins i tot conviuen ideologies antagòniques. El polvorí esclata el 22 de febrer del 2014 quan la pressió del carrer obliga el president del país, Víktor Ianukóvitx, ben vist a Moscou, a fugir. Poques setmanes després del cop de timó, Donetsk i Lugansk es rebel·len, es proclamen Repúbliques independents i ho ratifiquen en referèndum. L’exèrcit ucraïnès llança una operació contra el que considera una maniobra separatista instigada per Vladímir Putin. L’ofensiva es tradueix en cruents combats que forcen més d’un milió de persones, segons l’ACNUR, a buscar aixopluc lluny de casa. L’ONU acusa les tropes ucraïneses d’atacar indiscriminadament zones habitades de Nova Rússia, nom amb què els secessionistes bategen el territori fora del control de Kíev.

En cercles antifeixistes europeus comencen les campanyes de mobilització en solidaritat amb Nova Rússia davant de les escomeses d’esquadrons filonazis com el batalló Azov, finançat pel magnat ucraïnès Ígor Kolomoiski i que atreu desenes de voluntaris d’extrema dreta d’arreu. La simbologia neonazi que exhibeixen és combustible per inflamar el Ramiro. Però tampoc el bàndol que ha triat pot presumir de coherència: a les milícies secessionistes s’hi uneixen ultranacionalistes russos als antípodes dels ideals socialistes.

“HE DESCOBERT QUÈ ÉS LA POR”

Al Ramiro, aquestes paradoxes no l’incomoden. En el moment que travessa la frontera, ni hi pensa. Allà mateix s’embarca en una ambulància que es dirigeix a Lugansk a evacuar ferits. En aquell moment, la ciutat malviu assetjada. Se senten explosions tot el dia. L’estrident xiulet dels projectils retruny a l’orella i manté la gent en un permanent estat de tensió. De terror. “En les setmanes que he passat a Lugansk he descobert què és la por”, reconeix el Ramiro en una conversa amb l’ARA. “Des de la primera nit, entens que estàs exposat les 24 hores a la possibilitat que et caigui una bomba. És qüestió d’atzar. Per molt espavilat que siguis, si et toca no te n’escapes”, sentencia, després d’haver fregat la mort més d’un cop.

No du fusell. La seva intenció no és anar al front, sinó fer feina civil, distribuir l’ajuda humanitària que arriba, donar un cop de mà amb els ferits i, sobretot, recopilar dades per farcir el perfil de Facebook Europe with Donbass, un canal d’informació per trencar, diu, el “setge” mediàtic que “criminalitza” els separatistes. En aquell moment hi ha altres antifeixistes espanyols a la zona que sí que combaten al costat dels milicians russòfons. Alguns d’ells es faran fotografies abraçats als seus Kalàixnikovs, amb banderes republicanes de fons, i les penjaran a internet. Un cop tornin, la gosadia els costarà haver de passar unes hores a comissaria, a finals de febrer, sota l’acusació de “participar en conflicte armat” i “violentar la neutralitat d’Espanya”. Però no és el cas del Ramiro, que a Lugansk es troba amb un aragonès, l’Eloy, que parla un rus fluid i també hi ha anat a temptejar el terreny.

El primer ensurt seriós se l’enduen un matí que decideixen acostar-se a la línia del front per examinar els efectes del foc d’artilleria. Pugen a bord d’una furgoneta que condueix un veí de la zona. Tant ell com el Ramiro, com a copilot, s’han de col·locar una armilla antibales. Anant al davant, són els dos més exposats en cas d’atac. Però no tenen temps ni de sortir de Lugansk que ja els plou el perill. Un míssil disparat des d’una bateria Grad -el clàssic sistema soviètic de llançament múltiple de coets- impacta contra l’edifici del davant. “El que més morts provoca no és l’explosió, sinó la metralla, els resquills de metall que surten disparats, incandescents, i que travessen qualsevol superfície com si fos mantega”, indica. Els ocupants de la furgoneta en surten il·lesos gairebé de miracle: la metralla ha agafat una altra trajectòria. “Si aquell coet hagués caigut a terra, estaríem morts”, assegura.

Els atacs amb Grad sobre la ciutat són diaris. Després d’uns dies acostumant-se a l’angoixant rutina dels bombardejos, el Ramiro creu que ha desxifrat l’estratègia de l’adversari: “Apunten les bateries cap a unes mateixes coordenades, primer disparen la meitat dels projectils, aturen el foc mitja hora perquè la gent surti confiada a apagar les flames i retirar els cossos de morts i ferits i, llavors, reprenen l’atac. I enxampen més víctimes que abans”.

Segon ensurt. El Ramiro és a la plaça de l’Ajuntament. Són les tres del migdia. De cop i volta recorda que és una hora especialment perillosa, i malgrat tot la plaça és plena de gent que s’ha dirigit al centre de Lugansk a buscar queviures. Pocs segons després, retrunyen els primers coets. Pànic general. La gent corre espaordida. La teoria diu que el més assenyat és estirar-se a terra per no rebre impactes de metralla, però qualsevol es queda quiet allà al mig, sota un cel fumejant d’on no paren de caure explosius. “En aquells minuts de caos, vaig arribar a tenir la certesa que moriria. Cada cop que intentava córrer a refugiar-me a l’Ajuntament, queia una bomba a prop i l’ona expansiva em tirava a terra”, narra. De nou, miraculosament, se’n va sortir. Abatut, capcot, amb els nervis destrossats, assegut al terra del vestíbul de la casa consistorial, el Ramiro repassa els missatges d’ànim que li han anat enviant els seus al mòbil. I, de sobte, una escena tragicòmica li fa recobrar l’alè: un milicià se li acosta amb una guitarra i li comença a cantar el Resistiré del Dúo Dinámico. Ell ho grava. El vídeo està penjat a YouTube.

DE LES CORTS A MOLODOGVARDIISK

Psicològicament esgotat, el Ramiro necessita sortir de Lugansk per trobar-se a la frontera amb el seu amic Albert, un barceloní de les Corts establert a Madrid que, mogut per les mateixes conviccions, ha decidit jugar-se-la al Donbass. Té 29 anys i ha hagut de mentir als pares perquè no pateixin: en realitat no està de vacances a Sant Petersburg amb un amic, sinó al mateix pas fronterer per on el Ramiro va obrir camí. Allà s’abracen -també hi ha l’Eloy- i es dirigeixen a Krasnodon, un indret menys amenaçat per les forces ucraïneses. Hi arriben al capvespre i es fiquen a l’únic establiment que troben obert, una mena de taverna plena de milicians, que en veure’ls entrar se’ls queden mirant amb suspicàcia, fins que l’Eloy els detalla l’esperit “internacionalista” que els ha portat fins allà. Els recels es transformen en brindis per la seva solidaritat.

Allà se’ls presenta un jove professor d’anglès que s’ofereix a acompanyar-los a zones castigades perquè documentin els estralls de la guerra. Visiten Molodogvardiisk, un poblet mig buit després dels bombardejos. Ni tan sols hi ha els refugis subterranis de les ciutats de més entitat. Els camins estan plens de sots. Pocs edificis s’han salvat de les bombes. Ho graven tot en una càmera per després difondre-ho a la xarxa. A Krasnodon no hi ha tanta psicosi pels Grad, però sí pels sabotatges d’agents que penetren en territori pro-rus. Un matí, els joves antifeixistes es creuen pel carrer amb una camioneta carregada de milicians al darrere. Sembla que van precisament a la caça d’algun sabotejador i creuen que els han trobat. “Són ells!”, crida un. Salten del vehicle, els encanonen. L’Albert, amb les mans enlaire, tem el pitjor. Per sort, l’Eloy s’afanya a treure’ls de dubtes. En saber que són brigadistes antifeixistes, novament l’hostilitat es transforma en camaraderia. “ ¡No pasarán! ”, s’acomiaden els milicians, en castellà.

Ja és setembre. El dia 5, a Minsk, les dues parts en combat signen una fràgil treva, encara en vigor tot i les denúncies mútues de violació de l’alto el foc. Al Ramiro i l’Albert se’ls acaba el visat. Els ha arribat l’hora de tornar i seguir treballant, des de la distància, per la causa que defensen. En sortir d’Ucraïna, l’Albert truca a casa i ho confessa tot. “Estàs boig! Sempre fas igual!”, s’exclama la seva mare.