Publicitat
Publicitat

LA TRANSICIÓ

La Transició: el dia que va tremolar la democràcia

‘Anatomia d’un instant’, de Javier Cercas, posa de manifest que, tot i fracassar, la major part dels objectius del cop d’estat del 23-F es van complir, i que l’ombra del franquisme és més allargada del que ens deia la història oficial

Si ens truca un dels millors amics per dir-nos que acaba de ser pare tot i que els metges sempre li deien que era infèrtil o bé que li han diagnosticat el que abans en deien un “mal lleig”, és normal que, al cap d’uns anys, recordem on érem i què fèiem en el moment que ens donava aquesta bona o mala notícia. ¿Qui, dels que ja passen de llarg la quarantena, no recorda on era aquella tarda del 23 de febrer de l’any 1981, en què el tinent coronel Tejero va entrar al Congrés de Diputats amb la pistola a la mà? El fet que es retransmetés per televisió va contribuir que els ciutadans coincidissin a percebre que havien sigut testimonis d’un esdeveniment de magnitud històrica. I, certament, el temps ens ha dit que aquell cop no només va fer tremolar molta gent, sinó també la tendra democràcia. És un dels fets rellevants de l’Espanya del segle XX, pel munt de conseqüències que va tenir. Anatomia d’un instant, de Javier Cercas (Rosa dels Vents / Plaza & Janés, 2009), posa de manifest que, tot i fracassar, alguns dels objectius polítics del cop es van complir.

“L’aproximació de Cercas a un dels moments culminants de la transició espanyola és una autèntica peça mestra de la no-ficció, d’un gènere que transita de l’assaig a la crònica, amb ambició literària. Un gènere en el qual Cercas excel·leix, i que ja ha fet seu”, diu Toni Soler. “La seva Anatomia d’un instant congela un període de deu anys en un únic frame : el moment de l’assalt al Congrés, el 23 de febrer del 1981, quan sonen les ràfegues de metralleta i tots els diputats s’amaguen al terra, excepte tres: Adolfo Suárez, Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo. Tres figures rellevants que Cercas dissecciona, i que després posa de costat per compondre un triumvirat de «traïdors». Traïdors a la seva gent i als seus principis, condemnats a renunciar als seus bagatges personals per fer possible un exitós trànsit cap a la democràcia. D’aquesta peripècia, Cercas en fa una reflexió sobre el que ell anomena «l’ètica de la traïció», és a dir, la grandesa dels que s’adonen que sovint hi ha més covardia sent lleial que sent deslleial, que sovint cal renunciar a la coherència, que cal canviar i cedir, perquè els entrebancs i els atzucacs se superen canviant i cedint”, diu Soler. I afegeix: “El llibre de Cercas va acabar amb dècades de retrats edulcorats sobre la Transició i va posar la societat i la política espanyoles davant del mirall, destapant vacil·lacions, covardies, joc brut i una ombra del franquisme més allargada del que deia la història oficial”. En uns quants àmbits de la nostra societat, aquesta ombra continua enllaçant història i present.

Una mirada al terrorisme

Una altra ombra que ha planat sobre la Transició fins a arribar als nostres dies és, sens dubte, la del terrorisme d’ETA. Centenars de morts -21 només al brutal atemptat d’Hipercor del qual aquest 2017 anys es compleixen els 30 anys- i una divisió a la societat basca que tot just ara comença a refer-se. De tot plegat en parlen Fernando Aramburu a Patria (Tusquets, 2016) i Kirmen Uribe a L’hora de despertar-nos junts (Edicions 62), dues novel·les de l’any passat celebrades per lectors i crítics. Dos autors que, des de posicions ideològiques diferents, segueixen l’estela del gran narrador de la vida basca de la segona meitat del XX, Bernardo Atxaga, autor d’obres clau com la imprescindible Obabakoak (Ed. 62). 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT