Publicitat
Publicitat

Eivissa, els mals de l’arcàdia feliç

La paradoxal creació del mite de l’illa de la llibertat i el plaer en una terra oprimida pel franquisme

Eivissa viu presonera del seu mite d'arcàdia feliç. Qui ho sap bé és la historiadora Rosa Rodríguez, autora del llibre La construcció d’un mite. Cultura i franquisme a Eivissa 1936-1975 (Editorial Afers, 2014). Tot començà a la dècada dels anys trenta, quan un grup d’intel·lectuals alemanys recalaren a la Pitiüsa Major fugint del nazisme -els més coneguts foren el filòsof Walter Benjamin i l’artista Raoul Hausmann-. No només els captivà el seu idíl·lic paisatge, sinó també el fet que, gràcies a la Constitució del 1931, aprovada durant la Segona República espanyola, fos un lloc on les llibertats estaven garantides i on la vida podia resultar molt barata. Paral·lelament a aquesta presència estrangera, també hi hagué un grup d’arquitectes catalans, liderats per Josep Lluís Sert, que arribaren a l’ illa blanca -una denominació encunyada el 1912 per Santiago Rusiñol-, fascinats per la seva arquitectura tradicional, de formes austeres i funcionals.

Tots aquests intel·lectuals, enamorats del primitivisme insular, s’encarregaren de difondre a l’exterior la imatge d’Eivissa com un locus amoenus, ja fos a través dels seus contes, articles, fotografies o pintures. “Després de la Guerra Civil -assegura Rodríguez- el mite ja estava consolidat. Artistes consagrats víctimes del nazisme vénen aquí i continuen aquest camí del mite. No fan cap reflexió perquè per ventura no volen fer-la. No veuen que la dictadura, repressora des del primer moment, ha tingut el suport dels nazis. Veuen una societat utòpica, fora de l’espai i del temps, on poden complir els seus propis somnis”.

Davant una visió tan esbiaixada de la realitat s’ignorà que Formentera, prop del port de la Savina, havia acollit des del 1941 fins al 1943 un dels camps de concentració més sinistres de l’Estat. Fins i tot figures com Martí i Pol caigueren en aquest parany. El 1966 el poeta de Roda de Ter tenia pensat escapar-se fins a la Pitiüsa Major amb la seva amant. Així ho reflectí en una carta datada el 22 d’octubre d’aquell mateix any: “Tu i jo sabem que la complicació no deriva de nosaltres, sinó dels altres. Per a tu i per a mi estimar-se no és complicat ni difícil. Poguéssim anar-nos-en a viure a Eivissa que prou els hi ho demostraríem!”

Rodríguez recorda els factors històrics i socials que també contribuïren a perpetuar la fama de la Pitiüsa Major com un petit oasi de llibertat enmig de la Mediterrània: “A diferència del que passà a la resta de les Balears, amb la conquesta catalana del 1235 Eivissa passà a estar sota la tutela del capítol de la catedral de Tarragona. Aquí no hi ha una noblesa que s’instal·li ni grans terratinents”. Havent-hi, doncs, una estructura social molt igualitària, es respirava un clima de més tolerància en una terra, però, que comptava amb unes estructures econòmiques, socials i culturals molt endarrerides. “De cara a la galeria, a la dictadura -ressalta la historiadora- ja li anava bé aquesta imatge idíl·lica de l’illa. El franquisme, a diferència del nazisme, va afavorir els moviments avantguardistes amb l’organització fins i tot de biennals d’art. Així podia combatre la seva mala premsa de règim repressor i, de retruc, obtenir ingressos. Són sorprenents, però, les declaracions d’artistes que diuen que Eivissa era el lloc ideal per oblidar tantes penúries. Es donava la paradoxa que hi havia molt de sexe lliure en un lloc on la gent no es podia divorciar i on l’adulteri era delicte”.

'Hippies'

A la dècada dels seixanta, amb l’esclat del moviment hippy a Califòrnia, el mite d’Eivissa encaixà a la perfecció amb les ànsies de llibertat d’aquells fills de les flors, que començaren a arribar a l’illa el 1967, aprofitant la devaluació de la pesseta -en molts casos el seu últim destí era Formentera-. Amb ells -assegura Rodríguez-, el franquisme canvià de discurs, però no per qüestions ideològiques, sinó morals. No debades, no eren considerats una amenaça a l ’statu quo, ja que no connectaven amb la realitat sociopolítica dels eivissencs que patien la dictadura. El que de veres preocupava al nacionalcatolicisme del règim era la seva vida dissoluta, considerada una font d’innombrables malalties venèries.

Aviat, doncs, es passà a l’acció. L’agost del 1969 entrà en funcionament el Juzgado Especial de Vagos y Maleantes de Baleares, amb què es volgué revestir de legalitat les expulsions generalitzades “ de elementos indeseables ”. El seu principal instrument jurídic era l’anomenada ley de vagos y maleantes, una norma que s’havia aprovat el 1933, durant la Segona República, per perseguir tots els individus (prostitutes, toxicòmans o alcohòlics) que atemptaven contra els costums de l’època. El 1954 el franquisme l’havia reformat lleument, incloent-hi també els homosexuals.

Aquestes expulsions es veurien legitimades amb una sèrie d’articles publicats entre el 23 i el 28 d’agost del 1969 al diari Abc i que també serien recollits pel Diario de Ibiza. El seu autor era el periodista Alfredo Semprún, però el seus instigadors havien estat els serveis de Seguretat de l’Estat. Presentant les Pitiüses com un paradís de drogats es pretenia fomentar l’alarma social. L’article del 27 d’agost recull el testimoni d’un portaveu de la policia que deia: “ El espectáculo dantesco, casi demencial, de cientos de jóvenes de uno y otro sexo, totalmente desnudos, encerrados en una de las grandes cuevas de Formentera, presa de los efectos dispares de la droga.... Es desesperante, créame, ver cómo la juventud se pierde a sí misma... Los resultados de estas orgías no se hacen esperar....

Com a contrast a aquesta informació, aquell estiu del 1969, a la revista Destino, el mallorquí Baltasar Porcel, en la seva faceta de periodista, es preocupà d’entendre millor el fenomen hippy en un reportatge titulat “ Las Pitiusas hippies ”: “[...] El hippismo existe primordialmente como reacción. Sólo a partir de ella el hippy adquiere dimensión de sí mismo. Así el hippy se configura como consecuencia de la sociedad de consumo de un lado y de la guerra de Vietnam de otro ”. L’Abc, amb tot, acabà guanyant la campanya propagandística. De res serví que l’alcalde d’Eivissa s’hagués adreçat al director del diari madrileny criticant la falta d’objectivitat i la manifesta exageració de la informació dels seus reportatges. Això, segons Rodríguez, demostra que el franquisme local va veure tot d’una que aquell moviment antisistema podia tenir una lectura positiva pel que fa a la promoció turística de l’illa. Tanmateix, a partir de llavors la repressió contra els hippies s’endurí, les expulsions es multiplicaren i prengueren força els grups de ciutadans disposats a fer-los fora. Així, entre maig i agost del 1970 foren expulsats uns 3.000 peluts.

Arma de doble tall

Després d’aquestes massives expulsions, molts d’aquells joves bohemis es quedaren a les Pitiüses reconvertint-se en artesans. Així, sense voler, passaren a formar part de l’oferta d’una potent indústria turística molt cosmopolita que encara avui té els mercats hippies com un dels seus principals reclams -en són un vestigi el des Canar i el de ses Dàlies-. El règim, doncs, va saber treure profit del mite d’Eivissa, o més ben dit, d’Ibiza. La difusió del topònim en castellà és un detall a tenir en compte que palesa un imparable procés d’espanyolització de l’illa, que sempre fou vista con un exotisme antropològic. Així ho apunta Antoni Marimon, catedràtic d’història contemporània de la UIB i autor del pròleg del llibre de Rodríguez: “Els estrangers que venien a Eivissa no tenien ni interès ni capacitat per entendre el fet insular. La comunicació era en castellà i el coneixement del castellà era precari pels dos costats. Ells mai no entenien que hi hagués una realitat monolíticament catalanoparlant. Idealitzaven els seus costums, però en realitat els ignoraven. No hi ha dubte que el mite d’Eivissa es construí sota una òptica colonial”.

“Gràcies a aquesta poderosa marca -insisteix Marimon-, avui la gent d’Eivissa ha aconseguit un nivell de vida inimaginable. Però això té un cost molt gran quant a identitat i medi ambient”. Precisament aquest discurs ja fou abanderat a les acaballes del franquisme per un grup d’intel·lectuals eivissencs. Un d’ells fou el poeta Marià Villangómez (1913-2002), que en un principi havia vist amb bons ulls la dictadura. El 1989, però, davant el canvi demogràfic que s’estava produint, el seu despertar nacional li féu pronosticar: “Aquí els catalanoparlants acabarem sent un grup més, diluïts entre tota una amalgama de gent [...]”. Com a conclusió, Rodríguez esmenta una anècdota molt il·lustrativa dels mals del mite d’Eivissa: “Aquest hivern un grup d’alumnes meves se’n va anar a la Península a un competició d’handbol. En dir d’on eren, els d’allà es van estranyar perquè pensaven que l’illa tancava a l’hivern. És a dir, veien Eivissa com una macrodiscoteca, un parc temàtic de l’hedonisme, només oberta en temporada alta”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT