Les pinces d’estendre roba tenen un aire ancestral. Les més senzilles, fetes a partir d’una sola peça de fusta, amb el cap arrodonit i el cos dividit en dos, podrien haver tingut el seu origen en una tomba egípcia o un jaciment arqueològic mesoamericà. En anglès, les pinces d’una sola peça es coneixem amb el nom de dolly pegs, un terme que remet a les nines. I és que les pinces tenen una forma vagament antropomòrfica, com una arrel de mandràgora bifurcada, que suggereix una ofrena als déus de la fertilitat. De fet, no seria estrany que se’n trobés alguna en un assentament de l’edat del ferro, agafada encara als parracs amb què es vestien.

Per això, resulta estrany que no es tingui constància documental de la primera pinça d’aquesta mena fins a principis del segle XIX. Els soldats romans destacats a Vindolanda, al mur d’Adrià, no estenien amb pinces els mitjons gruixuts que demanaven als de casa en cartes desesperades. La donzella de Lady Macbeth no li va penjar amb una pinça el vestit humit i encara tacat. Ni tan sols Samuel Pepys (1633-1703, cèlebre dietarista) esperava veure la seva camisa, xopa després de passar pel pub Ye Cock de Fleet Street, penjada en un cordill amb petites pinces de fusta. Això sí, la pinça va arribar just a temps per evitar que el feréstec vent de ponent s’emportés els mocadors amarats de llàgrimes de l’escriptor Percy Bysshe Shelley (1792-1822).

Anteriorment, segons sembla, es deixava eixugar la roba estenent-la en un cordill (com s’aprecia en una pintura mural de Pompeia) o sobre l’herba, com indiquen manuscrits il·lustrats d’uns temps sorprenentment despreocupats pel que fa a la bugada. A l’època de John Clare, el poeta pagès d’una Anglaterra en procés d’industrialització, era tan habitual veure roba interior a les tanques vegetals com veure-hi la flor de l’aranyoner o del cirerer. Les punxes esmolades de l’arç blanc o l’aranyoner no tenien res a envejar a cap objecte a l’hora de subjectar uns enagos.

Hi ha qui diu que els pescadors van ser els primers a pensar en les pinces per fixar les xarxes al cordam. Però, d’entre la boira marítima, només emergeix un nom: el de Jérémie Victor Opdebec, que el 1809 va obtenir la patent de la pinça d’una sola peça dolly peg i de qui no se sap res més. El nom sembla belga. Segons es desprèn d’una biografia inventada per un grup de cabaret francès de mitjans del segle XX, Les Quatre Barbus, des de ben petit va tenir inclinació per les ciències i va inventar aparells per treure els pinyols de les panses i posar un morrió a les formigues. Tot i això, el que va inspirar la seva pensada més brillant va ser la visió desesperada -i el cant suau- de peces de roba íntima massa lleugeres voleiant perillosament sobre un cordill.

Era el moment oportú: el mercat estava preparat. La població s’amuntegava a les ciutats, les tanques i els prats per eixugar roba anaven de baixa i els cordills d’estendre s’entrecreuaven de finestra a finestra com al joc de plegar el cordill. A més, un cop popularitzades, es van trobar usos per a les pinces que tenien ben poc a veure amb la bugada. Quan Charles Dickens patia un atac epilèptic, li posaven una pinça entre les dents per evitar que es mossegués la llengua. A Donetes, de Louisa May Alcott, l’Amy dormia cada nit amb una pinça al nas per mirar de fer-lo més fi (un mètode que Diane Keaton també va posar a prova). I els personatges de dibuixos animats, per la seva banda, van trobar en les pinces una manera de mantenir a ratlla les males olors sense fer servir les mans. Avui dia, es fan servir per mantenir els aliments frescos i les estovalles planes, fixar filtres de colors o difusors als focus dels rodatges, corregir la caiguda de cortines, fer durar els mistos més temps o acabar d’esprémer el tub de pasta de dents; en definitiva, per a tantíssimes coses essencials, que els éssers humans ens plantegem com vam poder sobreviure sense.

Per pràctiques i relativament modernes que siguin, les pinces també tenen connotacions de misteri ancestral. A la Gran Bretanya, eren fetes de dos tipus de fusta amb associacions màgiques: el salze i l’avellaner -els nord-americans, per la seva banda, prefereixen el freixe i el faig-. El salze és terapèutic i alleuja el dolor. En moltes cultures, és un arbre associat amb la conversa i la comunió, amb respostes secretes ocultes rere un mantell de fulles a la vora de rius cantaires. La seva fusta té alguna cosa en comú amb l’aigua: la mateixa elasticitat que la fa mal·leable fins al punt de poder-ne fer tanques, cistells i trampes; la que es nota quan un bat de criquet -l’ús més sublim d’aquesta fusta- tremola sota la pilota. També l’avellaner és un arbre aquós: és la fusta preferida per detectar aigua. El bastó acabat en forca dels saurins no és més que una pinça amb els braços oberts a escala més gran.

Els primers fabricants de pinces de la Gran Bretanya eren fusters artesans que treballaven en barraques obertes per un costat, pagesos que tenien una altra ocupació durant l’ociós hivern i, especialment, gitanos. Com la resta d’articles del cistell d’un gitano -amulets fets de llautó reciclat, manats de bruc blanc lligats amb una cinta i flors taronges artificials, semblants en certa manera als crisantems, fetes tallant a trossets una branca de saüc-, les pinces estaven relacionades amb la màgia antiga. Les dels gitanos tenien un aspecte estriat i aspre, com si les haguessin rentat amb cendra d’un foc encès, i tenien una anella de llautó reutilitzat a prop del cap on s’ajuntava la fusta. En altres èpoques i llocs, els gitanos havien sigut ferrers i treballat també altres metalls, cosa que implica que es van assentar durant breus períodes. L’anella de llautó era un vestigi del seu antic ofici. En una Gran Bretanya que es modernitzava, en què la policia els obligava a traslladar-se contínuament, es guanyaven la vida gràcies a la fusta de les vores dels camins, les ribes i els llocs per on passaven. La seva era una producció itinerant que aprofitava el que cresqués allà on els portés la sort en cada moment.

En la difícil coexistència entre els nòmades i la societat sedentària, les pinces d’estendre roba es van convertir en la moneda preferida per a les transaccions. Era un intercanvi estrany. Els consumidors no les demanaven i els que les fabricaven amb prou feines les feien servir. Eren coses que els gitanos creien que els paios, els no gitanos, apreciaven, com les prediccions sobre el futur i les lectures de mans que, després d’un cert temps, van passar a ser un costum. Els sortien tan barates com les paraules.

Les pinces també eren estacionals, gairebé tant com les flors de primavera i les glans. Apuntalaven l’economia dels gitanos els mesos en què no podien plantar les caravanes a la vora dels camps o les arbredes per lligar blat o collir llúpol. A la dècada del 1870, es calculava que les gitanes podien guanyar entre 12 i 18 xílings per setmana venent pinces de porta en porta en pobles i ciutats, una suma més que suficient per viure. Als anys 30, el preu corrent de les pinces era de dos penics la dotzena i de vegades els botiguers les encarregaven a l’engròs i les intercanviaven per productes, més que no pas per diners en metàl·lic. Als anys 50, l’autora d’aquest text i el cotxet en què dormia van ser entregats a una gitana a canvi d’unes quantes pinces al carrer Major de Maidstone. Es va considerar, sens dubte, que el seu valor era equivalent. Potser dissortadament (atès que, en aquell temps, la criança a la manera gitana encara es considerava romàntica), tots dos articles van tornar de seguida a les mans del seu propietari.

La moneda dels nòmades

L’oncle de l’autora, un ramader que criava xais a Romney Marsh (que, com Maidstone, és al comtat anglès de Kent), fa pinces cada vegada que troba una bona branca, tot i que el millor temps és la primavera, quan la saba puja i l’escorça cau gairebé sola. L’única fusta amb què les fa és la de gatell, un tipus de salze que se sol trobar a la vora dels recs dels aiguamolls. Diu que d’una bona pinça de gatell no en surt mai una estella i que, amb l’ús, les de la seva àvia es van tornar fines com la seda. Antigament, els pagesos a qui no agradaven els gitanos -lamentablement, un tipus de pagès que no desapareix- arrencaven el gatell expressament per complicar-los la vida.

L’oncle, un cop s’hi posa, les fa en un tres i no res. Les branques laterals tenen de forma natural un nus al capdamunt que impedeix que la pinça es parteixi en dos. Fa servir un parell d’alicates per subjectar la branca per sota el nus i hi fa un tall amb un ganivet esmolat fins que els dos costats tot just comencen a obrir-se. Llavors n’obre el centre ple de saba fent palanca. La seva eina preferida per dur a terme aquest procés és una navalla victoriana amb el mànec d’ivori que té una fulla enorme i -com no podia ser d’una altra manera- un giny per treure pedres de les peülles dels cavalls. Les pinces netes, encara humides, es deixen agafades a un pal finet. L’endemà al matí estaran seques i en una tarda se’n poden fer prou per omplir una galleda.

Ara bé, els homes som com som i no podíem pas deixar la pinça tal com havia sigut tota la vida. De ben segur que la senzillesa es podia millorar amb una certa complicació enginyosa. La primera patent nord-americana, que data del 1832, articulava un pal de pacaner doblegat amb un cargol de fusta que no funcionava. A mesura que avançava el segle, els inventors nord-americans van afegir potes addicionals o peces de metall a un objecte que, en les mans adequades, era senzillament fusta natural acomplint la seva funció. El 1887 s’havien sol·licitat 146 patents de pinces. En una exposició del Museu Smithsonian de Washington es poden veure alguns dels propietaris de les patents posant al costat de rètols tan grans com ells on es llegeix el nom del dissenyador i les dates amb una tipografia imponent.

Es podria argumentar -i encara s’argumenta- que afegir-hi un complement de metall no és inventar res nou, sinó fer-hi una senzilla modificació. Tanmateix, “la nova i útil o perfeccionada pinça de molla per a cordills d’estendre” de David M. Smith, del 1853, el va convertir en l’inventor de la pinça articulada moderna. El seu disseny, que ell descrivia en detall en termes gairebé eròtics, estava format per dues palanques unides per un ressort de manera que “les dues potes més llargues es poden acostar mentre, alhora, les més curtes se separen”, en una oposició harmoniosa. El seu últim diagrama mostrava el disseny d’Opdebec, “la comunament usada pinça comuna de fusta”, com la descrivia Smith amb menyspreu. Era pitjor perquè calia clavar-la a les peces de roba com si fos la forca d’una forquilla, mentre que la seva pinça les fixava al cordill amb delicadesa.

Com era inevitable, també en aquesta pinça s’hi van introduir millores. Ho va fer Solon E. Moore el 1887 amb un “suport cargolat” de filferro. Els dos inventors eren de Vermont i les seves creacions van posar en marxa la industrialització en aquest estat nord-americà: la ciutat de Montpelier contra Waterbury, la United States Clothespin Company contra la National Clothespin Company; totes dues competien per produir pinces que (atesa la latitud) “no es congelin o s’encallin al cordill d’estendre, ja que s’obririen per la part de dalt i deixarien passar la neu i el glaç”. A principis del segle XX, s’obtenien de les muntanyes Green unes 700 tones de fusta en forma de residus de tala per fer pinces a un ritme de més de 20.000 unitats diàries.

La pinça Smith-Moore és un triomf del disseny igualment satisfactori en format mini (per subjectar un branquilló de lavanda en un got de vermut o un record al menú d’un casament) o en format maxi, com en l’obra de Claes Oldenburg Pinça, una peça d’acer que fa 14 metres d’alçada i és a Filadèlfia. La Smith-Moore no s’ha millorat en 150 anys. Scott Boocock, d’Alice Springs (Austràlia), acaba d’inventar la Heg, una pinça de plàstic amb ganxos inspirada per les dificultats amb què topava a l’hora d’estendre el vestit de festa de la seva dona. Tot i això, a l’Smithsonian hi ha una peça de fusta fosca d’allò més semblant que data de l’època victoriana.

La motivació que hi ha darrere de tot això és el control: guanyar la pugna eterna de l’home, o habitualment de la dona, amb el vent. Segons la patent de Smith, la seva pinça proporcionava protecció contra la “malvestat” que és que les coses volin del cordill d’estendre: no contra una mera incomoditat, sinó contra el desordre existencial i el mal. Havia arribat l’hora de posar el vent al seu lloc. Per bé que les pinces podien suggerir la servitud i les tasques domèstiques, també afirmaven la possessió, l’ordre i petits triomfs ràpids: un cordill d’estendre atapeït i encorbat és una mena de victòria. Això explica l’himne d’elogi a Opdebec compost per Les Quatre Barbus. L’original francès encaixa vagament amb el motiu principal de la Cinquena simfonia de Beethoven perquè, per huracans salvatges i tempestes ferotges que hi hagués, la pinça humil era un far d’esperança que impedia que tot se n’anés volant. Podia ser la salvadora no d’una simple corrua de camises, sinó de la civilització humana.

És cert que periòdicament el fet d’haver de sortir corrents quan el cel s’ennuvola i s’enfosqueix i haver d’agafar munts de roba rebregada mentre cauen les primeres gotes aixafa el joiós moment de veure la bugada voleiar ben ancorada a un cordill. Però ara fins i tot es pot posar remei a aquesta pèrdua de control: l’empresa d’articles per a la bugada Omo ha concebut una pinça intel·ligent anomenada Peggy. És de plàstic vermell i pot enviar missatges des de l’estenedor al mòbil del propietari per informar sobre quan els llençols estan secs i quan plourà.

Això no obstant, la conquesta dels elements va quedar compensada per la pèrdua de control social. A les ciutats i especialment als barris residencials, un cordill d’estendre és un sistema de comunicació de xafarderies i les pinces són petites xerraires ben informades que assenteixen amb el cap. Una desfilada sobtada de bolquers, una cridanera tirallonga de peces de roba exigües i picants (impossible sense pinces), la desaparició de les granotes d’home, fins i tot el trist seguit de pinces esparses en un cordill que abans era ple, tot això pot anunciar el que no s’ha admès en públic. “Al nostre jardí no hi creix res, només la bugada. I criatures”, sospira la senzilla però deliciosa Polly Garter a Sota el bosc lacti. La veu del Primer Ofegat pregunta feblement si la bugada encara està estesa al cordill al món de més amunt, com si, amb la seva pròpia mort, hagués d’haver desaparegut.

Voleiar a la mercè del comerç

Amb el pas dels anys, les pinces van anar sucumbint als embats dels vents de la globalització i del canvi tecnològic. Els cordills d’estendre encara predominaven en ciutats assolellades com ara Nàpols i València, però els fabricants de pinces de fusta nord-americans ja passaven dificultats el 1920 i reclamaven infructuosament aranzels proteccionistes contra els suecs i els xinesos. La tendència a viure en pisos i l’ascens meteòric de l’assecadora van fer minvar gradualment la demanda de pinces fins a rebaixar-la considerablement. El 2009 va sortir l’última pinça domèstica de la cadena de producció de la National Clothespin Company i el seu últim propietari va ser enterrat sota una reproducció d’una pinça d’un metre i mig esculpida en granit gris que semblava tan morta com ell.

Doncs bé, encara que sembli estrany, en aquell mateix moment les vendes de pinces es van començar a disparar en diversos llocs. El 2007 Asda, una cadena de supermercats, va informar que les vendes de pinces al Regne Unit havien augmentat un 1.400% els primers quatre mesos de l’any en comparació amb l’any anterior. Que hi hagués un pic com aquest era desconcertant i va suposar un autèntic xoc. A més, les pinces de plàstic (que es degraden amb la llum del sol) perdien terreny enfront de les tradicionals de fusta. El canvi en favor de la fusta era un subproducte de la incipient cultura hipster, amant de les barbes, la cervesa artesana, les bicicletes amb cistell, la llet fresca a domicili i tot el que sigui retro. Tot i això, semblava que el retorn a les pinces també es devia en part a la culpabilitat per la quantitat de diòxid de carboni (1,5 kg) que emet cada cicle d’una assecadora. En qualsevol cas, la combinació de totes dues tendències va donar peu a una reviscolada de les pinces. Als carrerons tant de la Nova com de la Vella Anglaterra, van tornar a sorgir empreses petites per fabricar milers de pinces artesanes de bona fusta d’avellaner i freixe. Tant és així que semblen imprescindibles en les fires d’artesania modernes.

Un cop més, això és degut en gran part al seu encant antropomòrfic. Juntament amb la de les pinces, s’ha produït una revifalla de les nines fetes amb pinces. Es tracta de joguines tradicionals que consisteixen en una pinça que es vesteix amb retalls de tela per donar-hi la forma humana bípeda a la qual tant recorda. Una de les coses que es podrien dir d’Opdebec, el seu creador misteriós i possiblement fictici, és que el seu nom rima, de manera d’allò més oportuna, amb mec (que seria com tio, en francès), una paraula curta però amb força, en certa manera escaient per a les seves petites però fortes invencions de fusta. I és que, malgrat la producció en massa i la seva encarnació en plàstic, les pinces podrien ser un amulet o un tòtem. Fins i tot sembla que com si les innombrables legions xineses de plàstic reposin a l’envàs com els guerrers de terracota, a punt per entrar en combat.

De tota manera, les idees que van inspirar la Pinça d’Oldenburg posen de manifest que la seva importància pot anar molt més enllà. Aquesta glorificació de la pinça va néixer d’una manera oportunament ordinària. Un dia de l’any 1967, en marxar cap a l’aeroport, Oldenburg se’n va ficar una a la butxaca. Poc després, mentre el seu vol s’acostava a Chicago, va agafar la pinça alineant-la amb els gratacels que es veien des de les altures i va pensar que hi podia rivalitzar. Va fer uns quants esbossos en què pinces colossals d’“un cert caràcter gòtic” treien el cap d’entre núvols batuts pel vent. Però, com més es fixava en les dues parts en què es recolzava la pinça unides per anelles de metall, més les comparava amb els amants de pedra cubistes de Brancusi exposats al Museu d’Art de Filadèlfia (“ Cpin=kiss, és a dir, «Pinça=petó ”, va escriure a l’esbós). D’aquest pensament, sembrat en l’imaginari popular, van brollar una dotzena d’esbossos més. La pinça descomunal, segons els materials de promoció de la ciutat, vincula el passat colonial de Filadèlfia amb el seu present difícil, reflecteix els esforços de la ciutat per reduir la bretxa entre rics i pobres i, evocant les coses senzilles i domèstiques, uneix tots els homes i les dones.

En primer pla a la ment de l’escultor hi continuava havent la idea senzilla de dos amants que s’abracen. Sembla que a Smith, en redactar la seva sol·licitud de patent, li va passar pel cap el mateix, com també a molts fabricants de pinces que viuen del senzill retorn del ressort d’una peça de fusta tallada. D’aquest desig elemental d’unir-se va sorgir tota la humanitat, amb els seus triomfs, els seus fracassos, els seus afanys i la seva inventiva.