"La gent ja no em mira. A poc a poc desapareix la por. Han deixat d’assetjar-me: ja no m’assenyalen, no em criden, no em peguen...” La Ivana es treu la perruca. Feliç d’assaborir la llibertat, camina orgullosa per la plaça Catalunya amb els seus talons alts. “La faldilla l’he trobada damunt d’una bossa d’escombraries i els talons són cortesia d’un amic. M’agrada poder-me vestir com vull, però encara tinc por si passo davant de grups de joves bevent i fumant”. Fa vuit mesos que és al país, però encara no té permís de treball ni de permanència i viu de les donacions de les ONG.

Espanya, que ocupa el sisè lloc en el Rainbow Europe Index 2015, promet ser un paradís de llibertat per a refugiats LGBT. El creixement de l’homofòbia al món ha provocat un nombre més gran de sol·licituds d’asil per raons de diversitat i sexualitat. I Barcelona està considerada una de les ciutats més obertes i tolerants per a les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals (LGBT).

Immigrants a la recerca d’una vida més digna, o refugiats que fugen de contextos violents, troben a Espanya un nivell de seguretat més alt i pateixen menys discriminació que als seus països d’origen. Però per aquesta protecció, i per gaudir de la llibertat europea de poder ser qui volen ser, moltes vegades paguen un preu molt alt. La doble estigmatització de tenir una orientació sexual diferent i ser immigrant provoca un nivell més alt de desigualtat; els costa integrar-se i viure amb el mateix nivell de vida que els espanyols. Sovint els immigrants són invisibles i viuen als marges de la seva nova societat amfitriona.

La Nassira, lesbiana marroquina de 34 anys, mai havia tingut la intenció de buscar refugi a Espanya. “Per un incident durant les vacances vaig haver de marxar del Marroc. El meu pare va posar preu al meu cap”, diu. El seu nebot la va veure fent un petó a una noia espanyola durant les seves vacances, i després d’això va haver de fugir immediatament pel perill de patir un crim d’honor. “Volia anar tan lluny com pogués del Marroc i vaig aconseguir arribar a Suècia”, explica. Després de set mesos deprimida en un centre de refugiats, va ser enviada de tornada a Espanya, per on havia entrat a Europa. Encara que la llibertat que experimenta aquesta jove lesbiana no és comparable a la que tenia al seu país d’origen, de religió musulmana, el seu ideal és tornar al Marroc. “Encara que el meu pare amenaça de matar-me, és la persona que més estimo de tot el món. El meu gran desig és ser perdonada i posar-me en contacte amb la meva família”.

Enyorar la família és una constant entre els immigrants. Però no poden tornar al seu país d’origen per raons econòmiques o per raons de seguretat. El Mauro va arribar a Espanya quan tenia només 19 anys, sense saber res de la societat que hi trobaria i amb el somni de guanyar en pocs anys els diners per mantenir la seva família. “Pensava que el país era superric, amb gratacels i paviments d’or”, recorda. Ja fa nou anys que és il·legal i no ha vist la seva família excepte per una foto al WhatsApp. “L’única manera d’obtenir l’estatus legal és aconseguir un contracte laboral o casar-se amb un europeu. Quan vaig arribar no sabia que hi havia lleis internacionals que podien assegurar la meva protecció. Però ja no puc sol·licitar-ho”. Any rere any busca feines il·legals com a ajudant en una botiga hindú, netejant cases o treballant en fires, però mai ha aconseguit tenir un contracte. “Tot i així, no tornaré mai més. Encara que la meva vida és dura, i sempre he sigut un ciutadà de segona categoria, viure aquí sempre serà millor que amb la discriminació que patiria a Bolívia”.

Si no tens estatus legal, és molt més difícil treballar i estudiar i, per tant, aconseguir guanyar diners. La llei contra l’homofòbia que es va aprovar a Espanya el 2014 no s’aplica en tots els àmbits. La Verónica, colombiana trans de 53 anys, viu aquesta experiència: “Quan vaig entrar al país com a home l’any 2001 em va ser fàcil trobar feines de jardineria. Però després de començar el canvi hormonal no he tingut ni un dia de feina”.

Amb els pocs diners que havia cobrat, va estalviar per complir el seu somni. “Quan vaig començar el canvi em sentia alliberada. Finalment havia après a escoltar el meu cos i les meves emocions. Ara voldria ensenyar als altres com fer-ho”. Però després d’estar set anys a la llista d’espera per a l’operació de genitals, l’hospital li ha dit que no l’operarien perquè ja té més de 50 anys, i no té ingressos ni tampoc familiars. “He iniciat una petició a internet per pressionar la clínica. Lluitaré, no tan sols per mi sinó per tota la comunitat trans”.

La llibertat de ser qui vols, o qui ets, pesa. La parella formada per la Cristina i l’Anna, de Rússia, sap bé el que suposa no ser acceptades. “La societat et projecta moltes expectatives i si no compleixes el camí previst de construir una família clàssica estàs sola i incompresa”. Totes dues sempre havien hagut de mentir sobre la seva orientació sexual, i tot i així la Cristina va ser acomiadada cinc vegades de la feina. L’única manera de buscar l’acceptació es escapar del context en què estaven i buscar un entorn més obert. “Per això hem buscat un lloc on les noies poden casar-se i on potser a llarg termini podrem tenir fills”. Els seus pares no coneixen ni volen conèixer la seva relació. La pressió social és tan forta que l’Anna fins i tot es planteja buscar un nòvio fals. “A internet hi ha tot un mercat d’això -diu-. Puc buscar un gai per amagar que sóc lesbiana. Si sabessin que estimo la Cristina, els meus pares se suïcidarien. No vull donar-los un disgust tan gran”.

Els secrets són feixucs de portar. Ocultar identitats per ser acceptat i tractat amb dignitat i respecte. El Karim, refugiat gai d’Egipte, explica la seva història: “Al món islàmic no s’accepta l’homosexualitat. Quan em van acomiadar, per la sospita que era gai, em van insultar comparant-me amb un insecte. Després, quan buscava una altra feina com a auxiliar de vol, m’havia de fer una anàlisi de sang i va ser llavors que vaig descobrir que tenia VIH. Per tenir accés a medicaments i trobar protecció havia de sortir del país. Per això vaig venir com a turista a Barcelona. I encara que la societat és molt més oberta, em sap greu si la gent em tracta diferent quan s’assabenten que sóc seropositiu”.

El Rubén ja té molta experiència amb les maneres com et poden afectar els estigmes. “Estic etiquetat per moltes raons: per ser marieta, per ser sudaca (de l’Amèrica del Sud), per ser sidós (tenir sida) i per ser vell”, diu. I afegeix: “Però abans que res sóc una persona, tot i que ningú ho nota”. La seva vida no ha sigut fàcil. La falta d’acceptació de la seva manera de ser des de la infantesa i la vivència de perdre la mare als cinc anys han tingut conseqüències durant tota la seva vida: “Per exemple, mai he sigut capaç de tenir una relació estable amb ningú, per una autodefensa, per la por de perdre-ho. Hi ha una dita: perds molt per no perdre”. Sempre ha parlat obertament de la seva sexualitat i també de la sida. “Això és perquè ja fa 24 anys que tinc el VIH. Estava condemnat. Sóc viu gràcies a la medicació. I encara que hi ha moltes complicacions, mai perdo l’humor”.

Són experiències difícils. Es necessita molt de coratge per afrontar tots els prejudicis. La Ivana, de 28 anys, va haver de fugir del Salvador. Vivia en un entorn marcat per la criminalitat i la violència, on no hi havia espai per a un noi femení. A canvi de la seva protecció, es va unir a la banda Mara Salvatrucha. Allà, manipulada i violada, l’única manera de sortir del context de violència en què vivia era desaparèixer. “Aquí hi ha més llibertat, però fins i tot si surto arreglada tinc molta por. No tinc el coratge de pujar al metro sola, penso que si fos San Salvador em matarien. Em preocupa el futur: ¿on treballaré si la societat encara rebutja els nois vestits de noia?”

Totes aquestes persones han arribat a Barcelona buscant una vida digna. Però porten a sobre les seves històries, feixugues i doloroses. I, encara que hi troben esperança i més possibilitats, també aquí la llibertat està restringida per la doble estigmatització, com a immigrants i LGBT, que han d’afrontar per construir-se una nova vida.

Vull agrair a l’ONG Acathi la seva col·laboració, i també a totes les persones que han participat en el projecte. Els noms d’algunes són pseudònims.