Islàndia: l'illa de gel fascina el món

El 2017 s’espera que el país més despoblat d’Europa rebi dos milions de turistes, set per cada un dels seus habitants, que hi arriben atrets per un paisatge extrem que captiva tant a l’estiu com a l’hivern
La cascada de Skógafoss, a la costa est d’Islàndia, és una de les més espectaculars de l’illa. A l’estiu l’envolta un verd meravellós; a l’hivern es transforma en un paisatge en blanc i negre. I sempre és una atracció turística.

Que Islàndia és un país meravellós ja fa temps que no és cap secret. El paisatge volcànic, les glaceres gegants, les cascades de diferent format, els llacs d’aigua calenta, els fiords, els cavalls, els elfs i el sol de mitjanit captiven des de fa anys milers de turistes. Curiosament, va ser la revolució silenciada dels islandesos, sorgida arran de la crisi econòmica del 2008, el que va començar a disparar el nombre de turistes. També hi va ajudar, dos anys després, l’erupció del volcà Eyjafjallajökull. Com si es tractés d’un fenomen paranormal, de sobte gent de tot el món va tenir ganes de viatjar a aquella illa remota que es revoltava contra la corrupció i tenia un volcà que escopia unes cendres que provocaven el caos aeri a Europa.

El fet que unes quantes sèries i pel·lícules d’èxit, com ara Joc de trons i La vida secreta de Walter Mitty, s’hagin filmat a Islàndia va fer créixer encara més les ganes de viatjar-hi. I per si tot això no fos prou, un vídeo de Justin Bieber, amb més de 350 milions de visualitzacions, ha pregonat a tot el món la bellesa dels paisatges islandesos. El resultat és que Islàndia està fent el ple, amb una diferència important: abans el turisme hi anava tan sols a l’estiu; ara hi va tot l’any.

Entre l’any 2000, que van visitar Islàndia 302.900 turistes, i el 2016, que n’hi van anar 1,7 milions, el salt ha sigut espectacular. Però és que el 2017 s’espera que es tanqui amb més de 2 milions de visitants! Això vol dir que, si tenim en compte que els islandesos són 330.000, hi haurà set turistes per cada islandès. Com solen dir allà, amb humor: “No tenim vàters per a tota aquesta gent”.

1.

Una aurora boreal com a benvinguda

Em confesso seduït per Islàndia. Hi he anat una dotzena de vegada i hi seguiré anant. En el meu últim viatge, el febrer passat, hi vaig volar acompanyat d’un bon amic, el fotògraf Andoni Canela. Vam aterrar de matinada a Keflavík, a cinc sota zero, en un aeroport adormit on, malgrat l’hora, els islandesos compraven alcohol compulsivament a les botigues lliures d’impostos.

Abans de sortir, vam haver de rascar el gel del parabrises del cotxe llogat. No hi havia cap dubte: era hivern. De camí cap a Reykjavík, el camp de lava imposava un silenci atàvic; hi havia ben pocs cotxes, però els fanals escopien un excés de llum. Tot i així, no vam trigar a veure unes llums al cel que s’insinuaven com una aurora boreal. No ens ho vam pensar dues vegades: vam sortir de l’autovia i ens vam endinsar en el camp de lava per una pista.

De cop tot era fosc. Vam aparcar rere unes roques, vam apagar el motor i vam veure com anaven prenent forma unes hipnòtiques llums verdes que s’enfilaven i es multiplicaven al cel seguint el ritme d’una música secreta. Mentre les admiràvem, vaig recordar el que em va dir l’escriptor Einar Már Gudmundsson: “Les aurores són el ioga dels països nòrdics”.

Aquella resplendor enmig del camp de lava era tan excitant i misteriosa que ens va envair l’eufòria. “L’aurora ens dona la benvinguda a Islàndia!”, cridàvem com bojos, mentre enteníem que els islandesos creguin en elfs i esperits. Al cap i a la fi, es tracta d’una terra diferent que reclama una mitologia arrelada al paisatge volcànic.

Vam passar un parell d’hores badant amb l’aurora, sols enmig de la nit, fins que el fred ens va convèncer d’anar cap a Reykjavík. Vam tornar a la carretera i, quan ja érem a punt d’arribar, un cotxe de policia, creient que veníem d’una nit de marxa, ens va aturar per fer-nos el test d’alcoholèmia.

El resultat va ser negatiu i tots dos ens vam posar a riure, alliberats. Per uns instants havíem temut que l’eufòria que encomana l’aurora tingués uns efectes com els de l’alcohol. L’embriaguesa mental que sentíem era, al cap i a la fi, bastant semblant.

2.

Molts més hotels a Reykjavík

Reykjavík és una ciutat cosmopolita, a mig camí entre el model urbà europeu i el nord-americà, que no para de créixer. Arran de la crisi econòmica del 2008, les grues de la construcció van desaparèixer; ara, però, la febre constructora ha tornat. “Vam passar un mal moment el 2008 -em va resumir el meu amic Einar-, però ara les coses van millor. Hem fet fora els corruptes del poder i tenim l’avantatge de viure en un país petit i endogàmic, on la família sempre ajuda. A més, el turisme està aportant molts ingressos”.

L’Einar tenia raó: Islàndia va a més. Al centre de Reykjavík s’hi veia molta més gent, sobretot turistes. “Des de fa pocs anys tenim turisme també a l’hivern. Els orientals van bojos per les aurores boreals”, em va comentar la Hanna, una amiga que treballa en un negoci turístic. “Viatgen a Islàndia per veure-les, però només tres dies. No s’adonen que si el cel està tapat, no les veuran. Les aurores són com prima donnas ”.

El centre era ple de japonesos, coreans i xinesos que feien fotos de tot el que bellugava, i del que no. Els veies en bars com el Kaffibarinn o el Prikid, o fent cua a la cabana de Beztu Pylsur, on diuen que fan els millors pylsur ( hot dogs ) d’Islàndia. De tota manera, l’oferta gastronòmica de la capital ha millorat en els últims anys, fins al punt que ara hi ha un restaurant amb una estrella Michelin, el Dill. Ja no tot es redueix als pylsur i al bacallà bullit amb patates.

La plaça del Parlament, escenari de manifestacions durant la crisi, estava buida. Havia tornat la calma. L’Hotel Borg, el clàssic de l’illa, continuava cridant l’atenció, però al centre hi havien aparegut molts més hotels. “En construeixen sense parar”, em va informar la Hanna. “Reykjavík tindrà un 50% més de places hoteleres en tres anys. A més, els apartaments s’han encarit, ja que la gent prefereix llogar-los als turistes”.

“A Reykjavík no hi fa tant fred”, em va dir la Hanna per justificar el turisme d’hivern. “De tant en tant cau una gran nevada, però hi ha molts dies d’hivern sense neu. A més, aquí tenim l’energia geotèrmica per escalfar les cases. A l’estiu la vida es fa a l’exterior, però a l’hivern tot es concentra a les cases o als bars”.

3.

El Cercle Daurat

Sigui estiu o hivern, l’anomenat Cercle Daurat és una excursió obligada a Islàndia. Es tracta d’anar prop de Reykjavík per visitar la preciosa vall de Thingvellir, on es reunia l’antic Parlament, els guèisers i la cascada de Gullfoss. Pel camí es poden veure els simpàtics cavalls islandesos; la casa de Halldór Laxness, premi Nobel de literatura del 1955; la falla que separa la placa euroasiàtica de l’americana, i paisatges que evoquen les sagues, el gran tresor cultural d’aquesta illa que no va començar a poblar-se fins al 874.

Una de les coses que em meravellen d’Islàndia és que gairebé pots veure en directe com es van fent la geologia i la història. El país bull, literalment, i partint d’ El llibre dels islandesos, que recull els noms dels primers colons de l’illa, els islandesos d’avui poden traçar l’arbre genealògic a través de la web www.islendingabok.is. El meu amic Einar, sense anar més lluny, va descobrir navegant-hi que és cosí tercer de la Björk i descendent del guerrer poeta Egil, un gran personatge de les sagues.

Una prova que els islandesos estimen a fons la història i la cultura és que quan va arribar la independència, el 1944, una gentada la va anar a celebrar a Thingvellir. Anys després, el 1971, una multitud va anar a rebre al port els manuscrits de les sagues, arribats de Dinamarca. Una altra diada destacada, encara que en un altre sentit, és el Dia de la Cervesa, que celebra cada 1 de març el dia de l’any 1989 en què la cervesa va deixar d’estar prohibida.

La cascada de Gullfoss, envoltada de verd a l’estiu i de blanc a l’hivern, sembla desbordada pel turisme. Veient el fervor amb què avui la retraten els orientals, costa de creure que va estar a punt de ser anul·lada per una central elèctrica.

A l’hivern, quan es fa de nit, són molts els cotxes que surten de Reykjavík cap a Thingvellir per poder veure aurores lluny de la contaminació lumínica. El febrer passat, envoltats de neu i a quinze sota zero, l’Andoni i jo vam estar de sort i en vam veure una de tan espectacular que ens van venir ganes d’aplaudir.

4.

La volta a l’illa

Fer la volta a l’illa per la carretera número 1 és una de les millors coses que es poden fer a Islàndia. Data del 1974 i els seus 1.332 quilòmetres discorren per paisatges de gran bellesa. A l’estiu és fàcil circular-hi; a l’hivern és més complicat, però també es pot fer si el temps hi ajuda i el cotxe està ben equipat.

Val la pena consultar dues webs abans de fer la volta: la del servei meteorològic www.vegur.is i la de carreteres www.road.is. Van bé per saber què t’hi trobaràs. Per cert, tot el centre de l’illa està tancat a l’hivern. A l’estiu, però, és bo anar-hi en totterreny per fer excursions pels bells paisatges de Landmannalaugar. Allà, entre turons de diferents colors, tens l’al·licient afegit de poder-te banyar en una riera d’aigua calenta.

El febrer passat, gràcies a una escletxa de bon temps, vam poder completar la volta a l’illa a l’hivern. L’endemà, quan una gran nevada obligava a tancar totes les carreteres del país, vaig recordar el que m’havia dit l’escriptor Hallgrímur Helgason: “Quan a l’hivern bufa el vent i no pots ni sortir al carrer, et quedes tancat a casa i et sents com a Sibèria. El punt civilitzat més proper és molt lluny i si surts en cotxe la següent àrea de servei pot estar a tres o quatre hores”.

En els últims anys les coses han canviat, gràcies als molts estrangers que visiten Islàndia a l’hivern. Ara hi ha més hotels, més estacions de servei i més cotxes, fins al punt que el govern està estudiant gravar amb un impost els pneumàtics de claus. I és que cada any hi ha més cotxes de turistes equipats amb claus que fan malbé l’asfalt.

5.

Cascades, camps de lava i glaceres

A la costa est, on hi ha algunes de les grans postals d’Islàndia, el turisme ha passat a ser la primera font d’ingressos, per davant fins i tot del bacallà. Es nota en l’augment de cotxes i d’hotels. A Vík, el poble islandès preferit dels catalans, s’hi han construït en els últims temps uns quants hotels, i l’allau no sembla que s’aturi.

No gaire lluny, a la platja de sorra negra, els turistes poden comprovar que el mar islandès no és tan amable com el Mediterrani. L’aigua és més freda i els corrents més perillosos. La prova és que el gener passat una turista alemanya que es va acostar massa al mar revoltat hi va morir engolida per les onades.

De tota manera, la mort que més ha commocionat Islàndia els últims mesos va ser la de la jove Birna, assassinada al gener per uns malànimes prop de Reykjavík. Aquell crim va suposar que la societat islandesa, acostumada al fet que només hi haguessin assassinats a les novel·les d’Arnaldur Indridason, perdés de cop la innocència.

Si seguim per la costa est, plena de cascades, granges aïllades i paisatges de somni, l’Hotel Klaustur, a Kirkjubaejarklaustur, és un bon lloc per allotjar-se. Queda a prop de les misterioses roques cobertes de molsa d’un camp de lava, on els locals creuen que s’amaguen els elfs, i de l’espectacular gorja de Fjadrárgljúfur.

El fet que Justin Bieber filmés en aquesta gorja una part del vídeo I’ll show you atrau molts joves. Als beliebers se’ls coneix perquè xisclen excitats i perquè anomenen la gorja “Bieber Canyon”. Quan uns quilòmetres més amunt arriben a Jökulsárlón, l’espectacular llacuna de la glacera, s’hi banyen per imitar el seu ídol, en una tendència que preocupa. “És perillós -em va comentar un dels vigilants- perquè l’aigua pot estar molt freda, i els blocs de gel són inestables”.

La veritat és que l’espectacle del Vatnajökull, una glacera dues vegades més gran que l’illa de Mallorca, impressiona sense necessitat de capbussar-se a la llacuna. A l’altra banda de la carretera, el gel s’escampa per la platja de sorra negra com un jardí d’escultures.

Si continuem cap al nord, hi ha un moment que comença una successió de fiords amb una carretera que posa a prova la paciència dels conductors. Al fons del fiord hi ha pobles arraulits, aïllats, com el de Seydisfjördur, on s’ambienta una sèrie islandesa d’èxit, Atrapados, dirigida per Baltasar Kormákur, fill del pintor català Baltasar Samper.

6.

La força destructora dels volcans

Una de les coses que criden més l’atenció a Islàndia són els volcans. N’hi ha més de cent trenta i cada quatre anys hi ha una erupció volcànica a l’illa. Entre les recents, la més famosa va ser, el 2010, la de l’Eyjafjallajökull. Abans, però, el 1996, la del Grímsvötn va fondre la glacera i va originar una gran inundació que es va endur la carretera. Encara avui es poden veure, enmig d’una gran extensió de cendra, les bigues rebregades d’un pont destrossat per l’aigua.

El 1875 el volcà Askja també va patir una forta erupció que va empènyer molta gent a emigrar a Amèrica. Tanta activitat volcànica podria espantar, però els islandesos somriuen quan els hi dius. “Això vol dir que l’illa està viva”, em deia Hallgrímur Helgason. “Aquí és més fàcil ser creatiu, ja que sents l’energia que surt de la terra”.

Deu ser per això que la música de Björk i Sigur Rós s’adapta tan bé al paisatge islandès. Els Sigur Rós, per cert, van filmar l’estiu del 2016 un documental hipnòtic de la seva volta a l’illa, titulat Route One.

La pista que porta al volcà Askja està tancada a l’hivern, però a l’estiu s’hi pot passar en totterreny per admirar el gran camp de lava on es van entrenar els astronautes que havien d’anar a la Lluna.

A l’hivern, la carretera que travessa el cor de l’illa està tallada sovint. Massa neu, massa gel, massa fred. El febrer passat, però, hi vam poder passar i ens vam adonar de la solitud gelada d’aquestes terres on no hi viu ningú, i de la bellesa d’uns paisatges de neu i lava que són com una successió de fotografies en blanc i negre.

L’arribada al llac Mývatn és un altre gran espectacle. A una distància assequible, Húsavík és un port de sortida per anar a observar balenes. Abans hi havia també un curiós Museu Fal·lològic, però el seu propietari, el professor Sigurdur Hjartarson, se’l va endur fa uns anys a Reykjavík.

7.

Akureyri i Snaefellsness

La segona ciutat del país, Akureyri, es fa admirar per la seva situació privilegiada, encastada en un paisatge de muntanya al fons d’un fiord. A partir d’aquí, la carretera avança per la costa oest entre camps verds a l’estiu, plens de granges i xais, i d’una solitud nevada a l’hivern.

Si es va sobrat de temps, val la pena desviar-se als fiords de l’oest. Si no, la següent parada podria ser a la península de Snaefellness, presidida pel volcà per on, segons Jules Verne, es pot entrar al centre de la Terra.

Cada vegada que he fet la volta a l’illa, de tornada a Reykjavík he complert amb el ritual d’anar-me a banyar en una piscina d’aigua calenta, tota una institució islandesa. És una bona manera de preparar el cos per a la següent batalla, que a l’estiu pot ser una nit de marxa i a l’hivern la festa del Thorrablót, que celebra la fi del fred. Un xeflis explosiu, amb menjars tan exquisits com el hákarl (tauró podrit), els caps i els testicles de xai, i l’aiguardent Brennivin, ajuden a confirmar que Islàndia és una illa excepcional que es manté fidel al seu cor viking.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT