Hi ha moments en la vida d'una comunitat en què molts dels seus membres comencen a preguntar-se “Què hem de fer?” Això no equival a preguntar simplement “Què fem?”, perquè aquesta pregunta s’interroga pel que s’està fent o pel que s’està a punt de fer. Preguntar-se “Què hem de fer?” és diferent: equival a preguntar per quelcom que encara no es fa però que caldria fer. I és que l’expressió haver de, en català, implica obligació i deure. I, per això, la pregunta “Què hem de fer?” remet a un futur en el qual caldria fer alguna cosa que encara no es fa, però que, per una mena de racionalitat pràctica, hom sent que caldria fer per un cert deure, com si s’hi estigués obligat.

La pregunta, d’altra banda, sorgeix d’una certa constatació: que allò que caracteritza la situació present de la realitat d’una comunitat és deficient, o no va bé, o és manifestament millorable. I per això es pregunta com sortir de la insatisfacció i què cal fer. Per això és una pregunta que determina l’hora de la veritat: aquell moment en què alguns, de vegades molts, senten que cal fer alguna cosa per canviar la realitat present. És una pregunta que es fa en primera persona del plural, perquè el subjecte és un nosaltres. Això determina la pregunta política per excel·lència: aquella que s’interroga col·lectivament què cal fer, a través de l’acció, per modificar l’espai compartit. La mateixa pregunta crea el subjecte polític col·lectiu, i això no hi ha llei ni Constitució que pugui posar-ho fora de la llei, ni hi ha llei que pugui crear-ho o inventar-ho si el subjecte no s’afirma a si mateix a través de la seva enunciació. Perquè no és una qüestió jurídica, sinó política. Fins i tot, una qüestió, diuen els lingüistes, performativa: dir nosaltres crea el subjecte nosaltres.

Quan la pregunta és en primera persona del singular, “Què he de fer?”, aleshores és una pregunta de naturalesa diferent. No apel·la a un subjecte col·lectiu, sinó només singular: sóc jo, i cap altre en el meu lloc, qui ha de contestar aleshores. Aquesta no és una pregunta política, sinó ètica: una de les preguntes més fonamentals que ens podem fer, com ja va endevinar Immanuel Kant. La pregunta que es fa el subjecte amb consciència moral, quan, davant d’una situació que ofereix diverses possibilitats d’actuar, s’interroga pel que està obligat a fer, per allò que el deure li dicta de fer. ¿Com actuar, en aquests casos, quan la consciència ens situa davant un dilema i sabem que no podem fer potser el que voldríem fer, o el que ens agradaria fer, o el que ens seria útil de fer, sinó allò que intuïm que hem de fer? Què és el que aleshores hem de fer? ¿Compto només jo i el que a mi m’afecta, i tiro pel dret, per definir la meva acció des d’una perspectiva moral? ¿O de quina manera el que he de fer pot ser compatible amb la vida en comú amb els altres?

Kant va intentar contestar aquestes qüestions de manera que la resposta a la pregunta “Què he de fer?” no legitimés l’egoisme moral, sinó una ètica compatible amb el fet que hem de viure juntament amb altres. I va dir (és la prova del cotó fluix!): “Obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat pugui ser sempre al mateix temps principi d’una legislació universal”. Cosa que vol dir: actua de manera que allò que val per a tu i t’obliga a tu, pugui valdre també per als altres i els obligui també a ells. Aquesta actitud ètica és, també, una actitud política. La contrària (fer de tal manera que només valgui per mi, com faria l’estafador, però que no valgui per als altres) no només no és ètica ni moral, sinó que, i això encara és més greu, és literalment antipolítica.