Eduardo Mendoza: "A Londres s'hi viu molt bé, és el meu refugi, la ciutat perfecta per a mi en aquests moments"

Entrevista a l'escriptor, que el dia 20 rebrà el premi Cervantes

Eduardo Mendoza

L'escriptor barceloní Eduardo Mendoza, que el dia 20 rebrà a Madrid el premi Cervantes, concedit pel ministeri de Cultura per la seva trajectòria literària, ja fa uns anys que viu a Londres “com un jubilat feliç”. Allà no concedeix entrevistes i disfruta veient com cada dia, quan es lleva, té l’agenda completament lliure de compromisos. Li agrada sentir-se estranger en una ciutat que coneix molt bé però que no és la seva, i anar a actes culturals, a passejar, a fer una cervesa al pub del barri o a dinar o a sopar amb els amics. Aprofitant una visita a Barcelona, ens trobem a la cafeteria d’un hotel de l’Eixample per fer un repàs de les diferents ciutats on ha viscut.

Els primers minuts de la conversa amb Mendoza són desconcertants. Com que ell sap que jo acabo de tornar de l’Iran, no para de preguntar-me coses sobre aquest país. Quan li dic que allà està prohibida la cervesa, decideix demanar-ne una. “No soc un gran bevedor -es justifica amb un somriure-, però quan sento que la prohibeixen em venen ganes de beure’n”.

Després d’elogiar el primer glop de cervesa, Mendoza comenta rient que semblem personatges d’una pel·lícula de John Ford. D’aquí passem a parlar d’aquest gran director i d’una pel·lícula que ens entusiasma a tots dos: The searchers (traduïda com a Centaures del desert ), que ell considera que és “la millor pel·lícula de la història”.

"Quan vaig arribar a Nova York el 1973, era la claveguera mundial... I després en vaig veure la transformació, com he vist la de Barcelona"

Resumint, que portem mitja hora entaulats i encara no ha començat l’entrevista. És en aquest moment quan li he de recordar, fent com Francisco Umbral però al revés, que “hem vingut a parlar dels seus llibres”. Ell riu, murri, i em diu: “Perdona, però és que com que no m’agraden les entrevistes, aprofito l’ocasió per xerrar”.

A partir d’aquí engego la gravadora, però alguna cosa es deu rebel·lar en el subconscient de Mendoza, ja que al cap de pocs minuts vessa sense voler la cervesa damunt l’aparell. Xopa d’alcohol, la gravadora deixa de funcionar i acabem gravant l’entrevista amb el mòbil de l’escriptor, resignat per fi a deixar-se entrevistar.

Tu que vas néixer a Barcelona el 1943, i que has escrit una novel·la emblemàtica, ‘La ciudad de los prodigios’, ¿com veus el canvi de Barcelona en els últims anys?

El canvi és tan espectacular que costa de creure. Barcelona semblava una ciutat de segona de la qual la gent passava de llarg per anar a la platja. Ara, en canvi… A l’última novel·la, El secreto de la modelo extraviada, en parlo amb humor. Dos personatges s’han de trobar en un lloc discret i trien la Pedrera perquè “allà no ens veurà ningú”. Abans era cert, però ara és plena de turistes. El canvi ha sigut bestial. Els Jocs del 92 van suposar l’inici del gran canvi. El 92 Barcelona es dona a conèixer al món, i després ha anat a més. És un fenomen cultural que penso que té a veure amb la transformació de les idees de l’estètica. Canvia el turisme, que ja no és de platja o de borratxera. A Barcelona hi arriba ara un turisme de tot l’any que busca no se sap ben bé què… I Barcelona té la capacitat d’intuir el que busca el turista i oferir-l’hi. A vegades és fins i tot una cosa imaginària, però que funciona a la perfecció.

A què et refereixes?

És una cosa que han intentat fer altres ciutats, però aquesta operació, quan és molt tramposa, més aviat expulsa el turista, perquè ho troba artificial. En canvi, Barcelona ho ha fet bé. Per exemple, hi ha tota la part de la Barcelona californiana... Com a barceloní, jo no la reconec quan hi vaig. Com la Barcelona modernista i el Gòtic… Hi ha molt d’inventat. En aquest sentit, s’hauria d’estudiar més el Poble Espanyol, que és una gran mixtificació, però d’una perfecció admirable, perquè veus la Giralda al costat de la plaça de l’Obradoiro... I quan ho veus, no notes els canvis d’escala.

¿No trobes que el Poble Espanyol, que data del 1929, és com un antecedent dels parcs temàtics?

Sí, però fet amb naturalitat. Trobo que aquest miracle, que sabem fer nosaltres i ningú més al món, no s’ha estudiat prou, i s’hauria de fer. Per exemple, ets un turista, vens a Barcelona i no saps res de res. Quants dies hi pots passar? Molts, perquè pots fer cultura, anar a la Barceloneta, a la Vila Olímpica, al Gòtic, al port…

I no oblidis la gastronomia i el Barça.

Exacte. Tot el que en aquests moments està de moda, nosaltres ho oferim més que els altres. Per exemple, el futbol. Tenim el Barça, un equip de referència. Gastronomia? Tenim Adrià, Ruscalleda, els germans Roca… Arquitectura? Gaudí.

Tinc una amiga danesa que diu que tothom vol venir a Barcelona perquè és el nord del Sud i el sud del Nord.

Formem part d’Europa, però en certa manera som el Tercer Món perquè tota la nit hi ha gresca i perquè aquí tot és fàcil. A més, no hi ha l’inconvenient de les mosques i la inseguretat. També pots comprar roba de Prada o de la marca que vulguis. A mi em sorprèn que hàgim sigut capaços de reunir en una sola ciutat tantes coses diferents.

¿Vas de tant en tant a la Rambla?

Em sembla horrorós la gran quantitat de turisme que s’hi concentra. A vegades hi he d’anar, perquè hi ha el Romea, el Liceu, la Boqueria… Quan hi vaig, però, torno deprimit, perquè m’adono que Barcelona s’està buidant. L’altre dia vaig anar a un restaurant de l’Eixample i al vespre érem els únics no ja barcelonins, sinó que jo crec que europeus. Vas pel carrer, i tot és gent arrossegant maletes i buscant el seu pis d’Airbnb… Tot això va buidant el centre, esclar. Si tens un pis al Born o al Gòtic, et surt més a compte llogar-lo que viure-hi.

¿I com veus Barcelona des de Londres?

Amb la mateixa sorpresa, perquè allà Barcelona s’ha convertit ara en ciutat de referència. Abans deies que eres espanyol i potser sortia algú que havia estat a Sevilla. Ara dius Barcelona…

…i ho tens tot pagat, com va profetitzar Francesc Pujols que passaria amb els catalans.

Ho tens tot pagat, i de veritat [riu]. I no és només el futbol. El Barça és igual que la ciutat. Té un component especial. Hi ha molts jugadors boníssims, però ara tots els nens porten la samarreta de Messi. El component de còmic que tenen els herois del Barça, i que no tenen Ibrahimovic, Cristiano, etc., és fantàstic. No perdem mai de vista el pessebrisme, el Patufet. Els futbolistes són els herois passats pel Patufet.

Haver escrit 'La ciudad de los prodigios' suposo que marca.

Esclar. Quan l’estava escrivint a Nova York, als anys setanta, venia de tant en tant a Barcelona i veia canvis importants a la ciutat. Era la Transició… i també hi havia la qüestió personal, perquè jo ja portava anys vivint en una ciutat tan potent com Nova York, que s’estava convertint en un referent a tot el món. Quan hi vaig arribar, el 1973, Nova York era la claveguera mundial: perillosa, bruta, lletja, insegura… Era una ciutat en crisi, pobra, amb violència i mal rotllo. I després en vaig veure la transformació, com he vist més tard la de Barcelona.

Des de Nova York, veies Barcelona d'una altra manera?

Jo venia de tant en tant a Barcelona i em volia reconciliar amb la meva ciutat, però pensava que la visió que en tenia era crítica i que la novel·la que estava escrivint seria mal rebuda. Pensava: “Ves a saber si passaré a ser persona non grata ”. Però es va publicar al moment just. Jo tinc una punteria extraordinària a l’hora de publicar, perquè la primera novel·la surt uns mesos abans de la mort de Franco, i La ciudad de los prodigios el 1988, uns mesos abans que anunciïn que Barcelona serà seu dels Jocs… I la novel·la canvia de signe. Amb els prodigis del títol jo volia dir que era la ciutat dels babaus, dels que s’ho creien tot, dels enganyats pels xarlatans… I de cop es converteixen en prodigis de veritat.

A la novel·la agafes els anys que van del 1888 al 1929, el període entre les dues grans exposicions.

El 1888 hi ha la transformació d’una ciutat que era realment un desastre. Barcelona era antiga, molt vella. Amb l’Eixample i el Modernisme inventen una ciutat imaginària que crea uns monuments que semblen històrics i que són d’abans-d’ahir, amb dracs, princeses, referències al món medieval… És com una cosa wagneriana.

Una de les teves primeres feines va ser traduir documents per al judici de la Barcelona Traction que es va fer el 1970. ¿Això va influir en les teves novel·les?

Ser traductor del cas de la Canadenca em va influir decisivament. D’allà van sortir La verdad sobre el caso Savolta i La ciudad de los prodigios. Jo no era traductor. Jo era un noi que havia acabat la carrera de dret a Barcelona i havia estat a Londres estudiant. Vaig tenir molta sort, perquè acabada la carrera vaig anar a Londres amb una minibeca més d’un any. Vaig passar gana, però vaig agafar l’època del Swinging London, els Beatles, els Rolling Stones, la minifaldilla… Per a un pobre noi que venia d’una Barcelona en blanc i negre allò era massa.

I on estudiaves?

A la London School of Economics, que en aquella època acollia els professors nord-americans que estaven en contra de la Guerra del Vietnam. Era una escola trotskista, sense matisos, on jo llegia Trotski amb uns professors que venien de Harvard o de Berkeley. Quan vaig tornar, vaig buscar feina i, com que sabia francès i anglès, em van contractar per traduir la documentació de la Barcelona Traction que anàvem traient d’uns soterranis de la plaça Catalunya.

A sota del Cafè Zurich, on hi havia les oficines centrals de la Canadenca.

Allà hi havia els arxius, amb uns quants gats que espantaven les rates. Jo m’hi passava hores llegint documents sota una bombeta i classificant-los de cara al judici que s’havia de fer a l’Haia.

Deixa’m dir que la Barcelona Traction, l’empresa que va electrificar Catalunya, va ser fundada per Pearson el 1911. Quan va morir, el maig del 1915, en l’enfonsament del ‘Lusitania’, hi va haver un període d’incertesa, agreujat per la Guerra Civil. Després de la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia, el 1970, Joan March es va quedar l’empresa, que va reconvertir en Fecsa.

Tot el que en aquell temps passava per les meves mans de la història de la Canadenca era molt interessant: l’electrificació de Catalunya i, per tant, tota la Revolució Industrial. De quan van decidir fer un pantà a Tremp… És l’inici de tot, amb personatges històrics com Pearson en un ambient mig colonial, ja que era la mateixa gent que havia fet tramvies a Xangai, electrificat el Caire… No hi havia documentació històrica que estudiés aquell moment. Jo llegia cartes o telegrames que en parlaven i, al cap d’uns anys d’estar allà, ja sabia qui era cada un…. Era un material molt literari i, de fet, d’allà surt La verdad sobre el caso Savolta. El que vaig fer va ser retallar i enganxar.

Per això la vas titular en principi ‘Soldados de Catalunya’.

Un títol que la censura em va prohibir perquè es creien que era una crida al separatisme. I no era això, esclar. El que jo volia dir era que les que han fet Catalunya són, com passa a les pel·lícules de John Ford, les pistoles dels anarquistes i de la patronal. Tota la resta, allò d’ un pueblo laborioso, era la fanfàrria franquista que havia convertit tots els pobles d’Espanya en una mena de pessebre vivent: “ El vasco noble que levanta piedras, el andaluz chistoso... ” Estaven creant un prototip de català quan el burgès català era un gàngster, i els de l’altre costat uns terroristes. El que volia explicar al Caso Savolta era això.

I va ser un èxit novel·lar-ho.

És allò que et deia abans de la punteria a l’hora de publicar. Jo havia acabat la novel·la i l’havia deixat a un editor abans d’anar a Nova York, el 1973, però no la va publicar fins a l’abril del 1975. Com que va sortir en aquell moment, poc abans de la mort de Franco, es va llegir com a novel·la de la Transició, renovació dels estils literaris, postmodernisme…

¿‘La ciudad de los prodigios’ també surt de tota la documentació de la Canadenca?

És la continuació, l’evolució del Caso Savolta. Hi explico la Revolució Industrial de Barcelona feta per uns especuladors. La documentació que anava trobant em permetia anar lligant una història de Barcelona. La meva primera intenció era narrar la història d’un personatge arribat a una ciutat que va evolucionant, i em vaig trobar amb les dues Exposicions. Ningú sabia que hi havia hagut una Exposició Universal el 1888, i jo buscava una documentació que no existia. Al final vaig trobar el Diari de la Exposició i ho vaig treure tot d’allà.

"El material de la Canadenca, que vaig traduir, era molt literari i, de fet, d'allà surt 'La verdad sobre el caso Savolta'. El que vaig fer va ser retallar i enganxar"

Com va ser que vas anar a viure a Nova York?

Com que sabia anglès i francès bé, vaig aprovar una convocatòria de traductors per a l’ONU i me n’hi vaig anar. La ciutat no m’atreia i en volia marxar tan aviat com fos possible, però al cap d’un any estava fascinat i ja no volia tornar. Al final m’hi vaig quedar deu anys. Realment no tenia ganes de tornar a Barcelona, però havia de decidir si tornava o em quedava allà i em feia nord-americà… I vaig tornar el 1983.

Tens un bon record d’aquells anys?

Va ser una època feliç. A Nova York m’hi vaig trobar la colònia catalana. Hi havia molts artistes: Carles Santos, Llimós, Miralda, Muntadas, Cesc Gelabert, Perico Pastor… Ens trobàvem sovint. Tots vivíem al Soho. I, mentrestant, jo anava escrivint.

A Nova York comences ‘La ciudad de los prodigios’.

Em costa molt, ja que l’èxit del Caso Savolta em deixa una mica descol·locat. “Què haig d’escriure ara?”, em preguntava. “ Más de lo mismo ”… Em quedo paralitzat i acabo aparcant-la per un temps i em poso a escriure El misterio de la cripta embrujada.

En un estil molt diferent.

Tot i que està ambientada a la Barcelona dels setanta, és una novel·la molt de la Nova York del moment. És de l’estil de Donald Barthelme, del Woody Allen escriptor, una literatura estripada. Barthelme em va influir molt. Vivia davant de casa i em va introduir en el món dels artistes de Nova York. Surto per aquí, per aquesta adaptació de la picaresca del Lazarillo a l’avantguarda de la Nova York dels 70. Pensava que em crucificarien, però que almenys em trauria de sobre la pressió de la segona novel·la.

I, ves per on, et van rebre bé.

Va caure en gràcia, sí. Molts anys després diran que aquesta sí que és la novel·la de la Transició. De fet, surt d’un viatge que faig a Barcelona després de molt de temps i em trobo una Barcelona embogida. És l’època de Zeleste, Gato Pérez, la Plateria, Ocaña… Agafo la festa major de Gràcia, on passen coses inimaginables, amb la Plateria tocant a la plaça del Sol fins a les 5 de la matinada i la gent llançant els pantalons enlaire. M’hi vaig quedar fins a l’11 de setembre del 1977, el de la manifestació del milió de persones. Uns anaven amb la bandera republicana, altres amb barretina; uns cantaven Els segadors, altres l’ Himno de Riego … I em vaig posar a escriure sobre un boig que surt del manicomi i es troba un ambient més embogit encara.

"La redacció de 'La ciudad de los prodigios' pràcticament no toca Barcelona. La vaig escriure a Nova York, Ginebra i Viena"

Com va anar la tornada a Barcelona?

Vaig tornar el 1983, en plena crisi econòmica. Va ser molt dur. Estava acostumat a anar al teatre a Broadway… i vinc aquí i vaig al teatre i dic “Això què és?”, tot i que era interessant, ja que era el moment del Teatre Lliure de Fabià Puigserver. Però, esclar, si vens de Nova York, una ciutat que havia anat pujant culturalment... Em va costar adaptar-m’hi, però com que continuava treballant de traductor, anava molt a Ginebra i Viena.

Et van marcar aquestes dues ciutats?

M’enganxo molt amb Viena, que és una ciutat extraordinària. Té un passat imperial en tots els sentits. És una barreja de mona de Pasqua i de ciutat duríssima. És la ciutat de Hoffmann, Freud, Schiele, Kokoschka, Musil… Havia viscut l’enfonsament de l’Imperi i va quedar dividida després de la Segona Guerra Mundial. Quan hi vaig, ja està reconstruïda, però és una ciutat trista i buida. Hi han posat agències de l’ONU per mirar de reanimar-la. Tres mil funcionaris desarrelats li comencen a donar una mica de vida.

Estaràs d’acord que és una ciutat molt literària.

En el fons era una ciutat fantàstica, amb molta música. Comença a reviure amb l’òpera, que es posa de moda. I comencen a anar-hi turistes. Hi arribo i visc en una petita pensió. Quedo enlluernat i ve la transformació de Viena. Bona part de La ciudad de los prodigios l’escric allà.

¿Es pot dir que a Viena trobes l’ambient que no havies trobat a Nova York?

És una recuperació d’Europa molt important per a mi. Tant a Ginebra com a Viena, pel clima i perquè són ciutats centreeuropees, a les 6 de la tarda no hi ha res. A Nova York era diferent, la ciutat estava sempre viva. En aquell temps vaig llegir i escriure molt. La redacció de La ciudad de los prodigios pràcticament no toca Barcelona. La vaig escriure a Nova York, Ginebra i Viena.

Quan tornes del tot a Barcelona?

Quan començo a guanyar diners amb les novel·les. Ho decideixo un dia a Istanbul, on hi ha una conferència que ha de durar gairebé un mes, l’any 86, em sembla. El primer dia ja es veu que la conferència no funcionarà perquè hi ha un desacord de base i les reunions no es convoquen. Això fa que tingui molt temps lliure per explorar Istanbul. I allà decideixo que s’ha acabat ser traductor itinerant, que tornaré a Barcelona. Hi va influir també que estàvem esperant el segon fill. No pot ser, vaig pensar, que els meus fills tinguin un pare a qui no veuen.

I com et va anar?

Torno i veig que els meus llibres es van venent. I aleshores ve el miracle de Sin noticias de Gurb. El llibre surt perquè em proposen que escrigui per a El País el 1990 una cosa per entregues. Jo dic: “Faré una novel·la còmica sobre un extraterrestre que aterra a Catalunya”. Va sortir al diari i després em van dir de publicar-la en llibre. Jo pensava que no valia la pena, però es va vendre moltíssim. I es continua venent, tot i que ara és incomprensible. Hi surten l’orca Ulisses, Prenafeta, Marta Sánchez… Els traductors em truquen i em pregunten qui són, i no és fàcil explicar-ho, però l’altre dia encara vaig rebre la traducció al coreà.

I al final tornes a Londres.

Poc abans de tornar de Londres, el 1967, acabava de sortir el Sergent Pepper’s dels Beatles, un disc de referència. Un dia surto del metro i dic: “Tornaré, com el general MacArthur”. I quan estic a Barcelona, més estabilitzat, trobo una oportunitat d’un apartament a Chelsea. Era el 2009 o el 2010. I ara soc més allà que aquí, perquè a Londres s’hi viu molt bé. És el meu refugi. En aquest moment per a mi Londres és la ciutat perfecta. Chelsea pot ser un barri cursi, però en deu minuts soc a la Royal Academy, a les exposicions, a la British Library… Nova York està molt bé, però és estressant. Quan ets jove és fantàstic. De jove, els estímuls són constants, com si haguessis esnifat. En canvi, Londres és com un casal de gent gran on hi ha tot el que m’agrada. Hi ha la cultura oficial i també barris on la gent jove fa coses alternatives, com Camden i Shepherd’s Bush. Però el que a mi m’agrada, sobretot, de Londres és que no tinc res a fer. Aquest és el luxe més gran.

"Fer de turista és duríssim. En canvi, si vas a treballar, quan acabes la feina vas a fer un volt. Estàs amb gent i entres més a la ciutat"

¿L’anada a Londres també es relaciona d’alguna manera amb el dolor que et causa la mort de la teva companya, Rosa Novell, el febrer del 2015?

També. Hi ha un moment que penso “Me’n vaig”, perquè va ser una malaltia molt penosa, molt llarga, molt dura. I me’n vaig. I a Londres trobo que hi estic molt bé, i després descobreixo el plaer de no tenir compromisos socials.

Com veus el procés des d’allà?

El procés no té res a veure amb la meva marxa a Londres. De tota manera, sempre va bé posar distància amb aquestes coses que són peixos que es mosseguen la cua. En aquest moment ja no se sap què és el procés. És com un partit de futbol. M’ho miro de lluny.

Més que viatjar em fa la impressió que el que a tu t’agrada és viure en ciutats.

Jo no faig mai turisme. M’he acostumat a anar a treballar a diferents ciutats. Estant a Nova York, em deien d’anar a fer de traductor a una conferència a Tòquio, Manila, Jamaica… Hi anava i aprofitava les hores lliures per conèixer altres ciutats.

No viatges mai pel teu compte?

No. Fer de turista és duríssim. En canvi, si vas a treballar, quan acabes la feina vas a fer un volt. Estàs amb gent i entres més a la ciutat.

Hi ha algun país on tinguis ganes d’anar?

Jo ja estic cansat de viatjar. Ara el que vull és estar-me a casa i que em deixin tranquil. Llegir, mirar pel·lícules… Pensa que la British Library té més de 150 milions de llibres! Amb això en tinc prou.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT