| Il·lustració: DANIDEManu Guix entrevista Àngel Llàcer

Per què fas un musical d’ El Petit Príncep?

És un llibre que m’ha acompanyat tota la vida i potser és el primer que vaig llegir. Com bé saps, jo estudiava al Liceu Francès i abans d’arribar a Molière sempre hi passaves. De fet, a la primera edició d’Operación Triunfo els vaig fer llegir a tots El Petit Príncep, i sé que hi ha un YouTube en què surten tots llegint-lo. Per tant, és un llibre que m’ha acompanyat tota la vida, i ara m’ha sorgit la possibilitat d’explicar-lo. Vaig pensar, a qui li dius que et faci la música? I, per ignorància, vaig anar a petar al Manu Guix [riuen].

Cantes només una cançó, però és el hit de l’obra...

Sí, perquè és una mica la cançó resum, potser la més adulta, perquè és la visió de l’adult sobre el que significa el llibre i potser per això és la més emocionant per als adults, no per als nens. No obstant, la grandesa d’aquest espectacle és que el pot veure un nen i una persona gran i cadascú l’entendrà a la seva manera, perquè és comprensible per a tothom.

Tens nervis pel fet de tornar als escenaris?

Tinc moltes ganes de sortir a l’escenari a explicar la història i no crec que sigui una gran dificultat perquè el que em mou és la il·lusió. El fet de cantar sí, perquè és una responsabilitat més gran, perquè no pots desafinar ni pots fer galls. A la vida pots fer-ho, però dins d’una cançó no.

Estàs en forma?

No, no estic en forma. Cada dia he de fer escalfament de veu, cada dia un no se què... És un pal, si alguna vegada em preguntes què vull ser a la vida, et diré que no ho sé, però cantant no.

Has dirigit El somni d’una nit d’estiu, Madame Melville, Geronimo Stilton, El Petit Príncep... ¿Disfrutes igual dirigint espectacles infantils i per a adults?

Sí, són feines bastant diferents. En una has de fer que tot un engranatge funcioni perquè els nens volen que siguis molt clar en el que vols explicar, i penso que són bastant més exigents que els adults. Però també és veritat que en les obres més adultes hi ha un treball de descobriment del personatge, del que vol dir una escena, d’anar-ho descobrint al llarg de la història, que als treballs infantils no hi és. Fins i tot El Petit Príncep, tot i que té moltes lectures, és fàcil d’entendre. Després ja cadascú pot imaginar-se el que vol: què significa la rosa, què volen dir els baobabs (diuen que per al Saint-Exupéry era l’amenaça nazi que destruïa tot el que es trobava)... Però explicar la història és bastant més senzill.

Per tant, ¿descriuries El Petit Príncep com un musical infantil?

La història és infantil. La lectura pot ser més adulta.

Àngel Llàcer entrevista Manu Guix

Tu ja coneixies El Petit Príncep?

Sí, no va ser el primer llibre que vaig llegir (aquest no recordo quin va ser) però també vaig llegir-lo quan era molt petit.

Però a tu no t’agradava tant com a mi...

No em va marcar quan el vaig llegir per primer cop sinó que em va agradar quan el vaig tornar a llegir als vint anys.

Ja l’has entès?

Sí, ara l’estic començant a entendre [riu].

I la música com la fas? Perquè jo sempre penso: com es fa una cançó del no-res?

La meva manera de treballar sempre és la mateixa. El Marc Artigau, que és qui ens ha ajudat a fer la dramatúrgia de l’espectacle, juntament amb tu, Àngel, que heu fet tota l’adaptació del guió, va començar a escriure les lletres del que serien les futures cançons del musical, i jo sempre faig igual: em poso les lletres davant del piano i començo a musicar.

Quin estil de música has utilitzat?

En aquest cas crec que hi ha bastant de tot: hi ha música de musical, i crec que és modern, que tira més cap al pop que cap a una altra cosa, tot i que aquesta producció ens ha sortit bastant minimalista pel que fa a la instrumentació. Excepte un parell o tres de números que potser tenen arranjaments més elaborats, és una cosa bastant senzilla, parteix de la simplicitat i de la màgia, que és el més important.

Com portes que uns altres cantin les teves cançons?

Hi estic molt acostumat, però sempre dins d’un musical. No faig cançons per a altres artistes de pop, si és el que vols dir.

I quina diferència hi ha entre fer una cançó teva i una cançó per a un musical?

En un musical sempre intento que hi hagi una coherència, amb la intenció que quan escoltis una cançó puguis identificar-la com a part d’un espectacle, que tingui un llenguatge característic i que tinguin totes una pàtina similar.

Com portes que la gent et reconegui pel carrer?

Jo ho porto bé, perquè aquí la persona mediàtica i popular ets tu, que fa quinze anys que surts a la tele ininterrompudament. De la meva aparició al món de la tele ja fa anys i evidentment no es pot ni comparar amb la teva. Vaig pel carrer i noto que tothom em coneix, això és veritat. Tothom sap qui sóc i diuen “Mira, el Manu Guix”, però no em passa com a tu que et diuen “¡Eh, tío, eres el puto amo! ”.A mi no, se’m queden mirant des de darrere o algú ve i em demana de fer-se una foto amb mi... És a dir, que ho porto estupendament bé.