FA UNS 9.500 ANYS, les últimes comunitats de caçadors recol·lectors que aleshores ocupaven la península Ibèrica van començar a enterrar de forma sistemàtica els seus congèneres a cementiris, un hàbit que es vincula progressivament a la sedentarització d’aquestes societats i, en definitiva, a un canvi significatiu en la seva relació amb el territori i en les seves activitats econòmiques. I va ser al País Valencià, al Collado, a Oliva, on es va crear la primera necròpolis de la península Ibèrica, segons les dades d’un estudi realitzat per investigadors de la Institució Milà i Fontanals, centre del CSIC amb seu a Barcelona. Els resultats s’acaben de publicar a la revista PLOS ONE. Fins ara, per les troballes que s’havien fet, es pensava que els primers cementiris de la Península van aparèixer més tard, fa entre 5.000 i 7.000 anys als assentaments del petxiner de Muge, a Portugal, que s’han pogut estudiar a jaciments ubicats als estuaris dels rius Tajo i Sado.

UN ESPAI PER A CADA DIFUNT

Els científics han pogut datar les restes d’ossos de deu dels 15 individus enterrats en el conjunt funerari situat a l’extrem meridional del golf de València i que va tenir un ús intermitent durant uns 1.000 anys. La utilització d’aquest espai com a sepulcre coincideix amb altres jaciments mesolítics situats a Europa, com els de Vedbaek (Dinamarca), Skateholm (Suècia) o Téviec i Hoedic (tots dos a França).

Segons les datacions per carboni 14 a través d’espectrometria de masses s’ha pogut apreciar que les restes més antigues de la necròpolis es van enterrar al sector sud i les més recents a la zona nord. “És significatiu que la major part de les sepultures no es sobreposin les unes amb les altres, i això indica que probablement ja van utilitzar algun tipus de senyalització per saber on eren enterrats els seus morts i que era reconeguda i respectada”, explica Joan F. Gibaja, investigador de la Institució Milà i Fontanals.

Al jaciment mesolític del Collado, que es va excavar entre el 1987 i el 1988, es van documentar 14 enterraments en una superfície de 143 metres quadrats. Un d’ells conté restes de dos individus, però és l’únic. Les dades antropològiques han permès determinar que eren quatre dones, set homes confirmats i dos més probables, i un adolescent i un nadó dels quals no s’ha pogut precisar el sexe. Per les dislocacions que s’han documentat als seus esquelets s’ha pogut deduir que van ser enterrats en algun tipus de sudari, sac o amb les extremitats lligades. “Fins no fa gaire, les datacions als conjunts funeraris es limitaven a pocs individus i sempre han sigut datacions indirectes, a partir d’elements vinculats a l’individu enterrat, però nosaltres hem pogut prendre mostres directes dels ossos humans”, assenyala Xavier Terradas, investigador de la Institució Milà i Fontanals.

Al jaciment també hi ha un dipòsit de petxines, fet que indica que aquestes comunitats consumien habitualment mol·luscos que van utilitzar per subsistir però que també van aprofitar com a element ornamental en els enterraments dels difunts.