Ni la Coca-cola, ni la maleta ni la llei són iguals per a tothom

La imatge de l’escàner de la duana de Ceuta que va detectar el nen de vuit anys dins una maleta que intentava passar la frontera, una imatge que es va tornar viral. / EFE

La fiscalia demana tres anys de presó per a Alí Ouattara, el pare del nen de vuit anys que va intentar passar la frontera de Ceuta amagat dins d’una maleta l’any 2015. S’acusa el pare d’haver posat en perill la vida del nen i d’haver comès un delicte “contra els drets dels ciutadans estrangers”. A la noia marroquina que portava la maleta -aparentment contractada per l’organització a qui el pare va pagar per poder reunir-se amb el seu fill- se li demanen sis anys de presó.

Vaig llegir la demanda de la Fiscalia de Ceuta el mateix dia que el govern d’Eslovàquia feia públic un estudi en què es demostra que els productes alimentaris d’algunes grans multinacionals -Coca-Cola i Lidl, entre d’altres- són de diferent qualitat segons es venguin als supermercats de l’altre costat de l’antic Teló d’Acer, en països com Txèquia, Hongria i Polònia, o es venguin als països rics de la Unió Europea.

És a dir, un mateix mercat, però per a uns porqueria i per als altres qualitat. La versió de la Coca-Cola que es ven, per exemple, a Bratislava, està endolcida amb glucosa i fructosa, que surt més econòmic que endolcir-la amb sucre com es fa en la versió austríaca o alemanya. La taronjada de la marca Clever -un altre exemple- no conté taronja autèntica en els súpers d’aquests antics països de l’Est, cosa que sí que passa als súpers de l’oest. També s’han trobat importants diferències en la proporció de carn, peix i fruita, o en la qualitat dels olis i els greixos: a l’oest els greixos i olis són més sans, mentre que a l’est són de pitjor qualitat i més perjudicials per a la salut.

Algunes de les empreses acusades d’aquest fet increïble -estaria bé fer un estudi entre les mateixes marques que es venen en un costat i l’altre del Pirineu- diuen que ho fan per tal “d’adaptar-se al gust del ciutadans” de cada país. I s’ha de tenir barra per donar una explicació semblant, quan la realitat elemental és que el capitalisme salvatge ha incorporat a la seva doctrina un doble raser on la societat dels consumidors i les empreses productores divideixen les persones entre consumidors de porqueria i consumidors de primera.

És a dir, per als països pobres de la Unió, productes sobrants i modificats -cosa que ja es fa des de sempre amb els països del Tercer Món-. I per als països rics, un consum de qualitat, controlat.

El mateix criteri que s’imposa en el mercat de treball s’estén, doncs, com una maledicció del capitalisme en tots els àmbits possibles de la vida humana, on la societat del futur és cada dia més dual: treballadors mal pagats al principi de la cadena productiva, consumidors de porqueria al final de la cadena. I, al costat d’aquesta aberració, circulant per un carril protegit -amb murs físics allà on els murs mentals no continguin suficientment la separació-, una minoria que cada dia menja més sa, més car i que té un poder econòmic que se sustenta, precisament, en l’existència de consumidors i treballadors condemnats a una precarietat laboral infame, i a una alimentació tan nociva com barata: almenys s’han abaratit els preus dels aliments, diran els fabricants que els intoxiquen.

¿I quina relació hi ha entre l’Alí, el pare del nen de la maleta, i la porqueria que venen les multinacionals als consumidors més pobres? Doncs la mateixa relació que pot contenir aquesta frase avui tan de moda, tan recurrent que ja fa olor de doctrina sagrada, segons la qual “la llei és igual per a tothom”.

El pare del nen de la maleta, Alí Ouattara, és un ciutadà arribat a casa nostra des de la Costa d’Ivori fa més de deu anys que provava de portar cap aquí el seu fill de vuit anys, per reunir tota la família, després d’haver aconseguit portar la dona i una filla. L’Alí, abans de contactar amb uns passadors, havia fet tres intents “legals”. Tenia una feina fixa, pis. Complia tots els requisits que marca la llei per fer el reagrupament familiar. Però la justícia l’hi va denegar, basant-se en el fet que faltaven 56 euros perquè el seu salari s’ajustés a la quantitat exigida, malgrat les recomanacions favorables al reagrupament fetes pel Defensor del Poble, com explica Nicolás Castellano en el llibre Me llamo Adou.

A Berlín es pot visitar el museu Checkpoint Charlie, on es relaten amb tota mena de detalls les heroïcitats que van fer nombrosos alemanys de l’Est per creuar el Mur. Un dels sistemes més recurrents era construir amagatalls dins d’un cotxe. Nou persones, per exemple, van aconseguir passar amagats a l’espai destinat a la calefacció d’un diminut Trabant. O dins del portaequipatge després de modificar el dipòsit de gasolina. O lligats sota el vehicle. 136 persones, segons xifres oficials, van morir en l’intent de creuar el Mur. La majoria eren joves de 16 a 30 anys. 9 eren nens. ¿Algú s’atreviria a dir que aquells saltadors del Mur eren uns delinqüents? Eren herois perquè fugien del comunisme. Els saltadors del mur com l’Alí i el seu fill fugen de la pobresa. De la guerra. Són negres. Àrabs. Musulmans.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT