Publicitat
Publicitat

No m'impressiona

L’edició nord-americana d’‘Els nois ‘(’The boys’, editorial Two Lines Press) ha portat Toni Sala a fer dues gires pels Estats Units, una el novembre de l’any passat i l’altra aquest febrer. Donada l’excel·lent acollida crítica del llibre, la revista canadenca ‘Literary Hub’ ha encarregat a l’autor una crònica de les seves estades en nou ciutats americanes. Reproduïm aquí la versió catalana d’aquesta crònica del col·laborador del diari ARA

EL TAXISTA QUE EM RECULL a l’hotel Crowne Plaza Houston River Oaks -un negre que deu pesar com mitja dotzena d’europeus- parla per mòbil mentre condueix, i cap dels dos portem posat el cinturó. Sense avisar -i això que anem cap a l’aeroport i puc perdre l’avió-, surt de l’asfalt, entra en una benzinera, baixa del cotxe i reposta amb el motor engegat, mentre continua parlant pel mòbil. Calculo que a Europa això són una desena d’infraccions. Sense comptar que deu dur una pistola a la guantera. Com no ha de ser fascinant, l’escena, per a un europeu de poble?

Houston no és menys la Lluna per a mi del que la Lluna va ser-ho per a Houston.

Em tiro endavant i converso amb el taxista. Li explico que m’han traduït un llibre. L’home para l’orella i m’escolta atentament entre la música de jazz. Parlo sense treva. Total, si entén el meu anglès com entenc jo el seu, se’n deu perdre la meitat, o sigui que em puc permetre ser prolífic. Li explico que Chad W. Post, de la Universitat de Rochester, editor, estima a la seva pàgina web que només un 3% dels llibres que s’editen als Estats Units són traduccions i que, si parlem d’obres de ficció i poesia, la xifra baixa fins al 0,7%. Mal negoci, ser de fora. Llavors el taxista em pregunta cap on vaig amb l’avió i li explico el meu periple. Fa tres mesos, no havia trepitjat mai els Estats Units. Al novembre vaig estar a Nova York, Toronto, Portland i San Francisco. En aquest segon viatge, de Houston me’n vaig a Austin, Chicago, Filadèlfia i Brooklyn.

Dit això, em relaxo al seient del darrere. Miro aquests camions enormes que passen. En mitja hora de camí veig més cotxes i més grossos que en tota la meva vida. De cop, el negre es posa a riure amb tot el seu cos.

-Huaaaa! ¿Fas una gira com aquesta i dius que no té importància? -riu com embogit-. Oh, amic meu! Ets un escriptor famós! Déu meu! Ets un escriptor d’èxit, si fas aquesta gira! -i es va girant i em mira i no para de riure.

A San Francisco ja vaig detectar una certa exageració en el tema dels diners i la fama. La mateixa que a Europa, però aquí tot és més exterioritzat.

-Però ets famós? Ets famós? -m’insistia una rossa, en uns grans magatzems-. Ets famós?

-Sí, entre els meus familiars... Però no sóc precisament l’Obama.

-Has dit Obama? Coneixes l’Obama? De veritat que coneixes l’Obama?

Ja en ple vol sobre Texas, faig números. Són 15 avions, 9 hotels, 45.700 quilòmetres... Alguna cosa no lliga. Sóc un escriptor català. Els catalans sabem què és la precarietat, i sabem que la literatura és una mala herba que creix bé en aquestes condicions: en temps de sequera moral, en espais de sequera comunicativa, en moments de sequera econòmica, en circumstàncies de sequera amorosa, de sequera d’autosatisfacció... Llavors, la literatura es destil·la.

O potser són prejudicis de nou-ric, potser em falta món.

A Toronto va sorprendre’m que, com a convidat de l’International Festival Of Authors, m’esperés un xòfer a l’aeroport, un xòfer per a mi sol, que em va carregar la maleta, va donar-me conversa i em va acompanyar a un hotel de categoria amb tot pagat. Pensava: potser no cal, però que interessant veure’t envoltat d’hostesses joves i sol·lícites. Encara ara em pregunto si té res a veure amb la literatura, tot això. Millor dit: si no li és ja no neutre, sinó enganyós. Per a un escriptor, per a un lector, la batalla sempre és amb la mentida.

Vaig començar aquesta gira preguntant-me -i preguntant als altres convidats, infinitament més experimentats que jo en aquestes aventures- què té a veure aquest món d’exposició, de somriures, de focus, show business i idiomes estrangers amb la literatura en general i amb la literatura catalana en particular, tan conscienciosa, tan idiomàtica, tan rigorosa, fins i tot.

Tampoc exagerem. No sóc precisament Thomas Mann -“allà on jo vaig, allò és Alemanya”-. És només que em ve de nou. Mentre escric aquestes ratlles, m’arriba per mail una invitació per viatjar a Austràlia. Com puc dir que no? No és que em vagi gros, és que en desconfio. Escriure és qüestió de cautela. Estic encantat de la vida amb la traducció americana d’ Els nois, amb els elogis de les revistes especialitzades, amb aquest tour que em permet posar els peus al país més influent del planeta -un país comodíssim, a més, familiaríssim, d’on has devorat milers de llibres, pel·lícules i notícies-. Però jo sóc el típic que passa per Toronto i està a punt de no anar a veure les cascades del Niàgara. Fins que l’hi porten, i en surt encantat. Sóc el típic que passa per Nova York i no puja a un gratacel. Després l’arrosseguen fins a una noranta-sisena planta, a Chicago, i troba que és un dels espectacles de la seva vida. Sóc el típic que no aniria a veure el pont de San Francisco, fins que hi passa per davant amb l’autobús i ha de baixar per no morir-se. El típic que a casa es mortifica pensant: “De què escriuràs, si no surts mai de casa?” I que quan és de viatge es pregunta: “Però, quan escriuràs, si no pares mai a casa?” Quaranta-sis anys i encara així.

Portland em va agradar molt. Hi havia preservatius de regal a la tauleta de nit de l’hotel -a Houston i Austen hi trobaria Holy Bibles-. Una nit, al defora d’un local sorollós, vaig conèixer uns heavies borratxos. Vaig explicar-los que l’endemà presentava el meu llibre a la llibreria Powell’s, van dir que vindrien i a canvi em van convidar a entrar gratis al seu concert. Vaig refusar com un covard. Em van pagar amb la mateixa moneda i l’endemà no van venir a la llibreria. Vam ser-hi el llibreter i quatre més. Però ara a FB sóc amic de James Weaber, guitarrista del grup heavy metal Othrys. Vaig conèixer també la seva encantadora dona -“Disculpa, no puc parlar, vaig molt beguda”-, he vist fotos del seu gos, de casa seva, i he felicitat en James pel seu aniversari.

A San Francisco tenia uns dies lliures mentre esperava l’acte de llançament del llibre, que em vaig passar voltant per la ciutat de Vertigen (D’entre els morts). Bon lloc per al llançament d’un llibre sobre la mort. L’acte al Bookbinders Museum va estar molt ben organitzat, amb música i menjar. Mara Lethem, la traductora, va venir fins a San Francisco per tenir en públic una conversa amb mi. Un llibre com Els nois no hauria resultat en anglès sense una bona traducció. Two Lines Press, la casa editorial, no va escatimar esforços, i l’acte es va omplir.

Houston va ser impressionant, perquè Mark Haber, el llibreter de Brazos Bookstore, és un devot de Mercè Rodoreda. Té a la venda i molt ben exposades les edicions americanes de les novel·les i els contes de Rodoreda, i després de l’acte, sopant, me’n va parlar amb el delit i l’agraïment profunds que sentim pels escriptors que ens han atrapat -“Doneu-li un premi Nobel pòstum!”, tuitejava l’altre dia en Mark-. Rodoreda va viure els últims anys de la seva vida a pocs quilòmetres de casa meva, i ja he dit que el paisatge de Houston i el paisatge de per aquí s’assemblen com la Terra a la Lluna, i això m’impressiona, però sobretot m’impressiona que Rodoreda escrivís amb prou rigor perquè els seus llibres travessessin uns ponts tan llargs, en la distància i el temps. Li dono la raó, Rodoreda és una escriptora enorme, i m’emociono imaginant-me què n’haurien pensat Pla o Sagarra d’estar disponibles, avui, als Estats Units. Penso per ells què pensarien, i els agraeixo altra vegada la feina que van fer, especialment durant la dictadura. Sense vosaltres, jo no escriuria, si més no en català. Sense vosaltres, tampoc hauria estat traduït, ni tan ben rebut a Amèrica. La meva traducció és conseqüència de la publicació recent als EUA de clàssics catalans del vint com El quadern gris, Quanta, quanta guerra o Vida privada. Una literatura nacional és una família. Si ets d’una família bona com la meva, no és estrany que et rebin amb els “Brazos” oberts.

A Austin, a la Malvern Books, també em fan una rebuda esplèndida. És ple de gent. Una cantant texana, una senyora que ha cantat amb la Joan Baez, la Tish Have, m’introdueix amb un petit concert. Per a mi la protagonista és ella, però insisteixen a dir que el protagonista sóc jo, que vinc de tan lluny. En acabat, se m’acosten persones a preguntar-me privadament sobre la mort, com si jo fos un capellà. Alguna cosa hi deu haver d’això. Un negre em ve a saludar, m’explica que quan era jove va entrevistar una vegada Salvador Espriu.

-Com a afroamericà, la qüestió de la cultura catalana m’interessa.

A Chicago m’hi espera l’Eugènia Broggi, l’editora catalana. Té la seva gràcia que travessi l’Atlàntic per acompanyar-me al final de la gira. La seva editorial és petita, però, i a partir de Filadèlfia -quan descobrim que a l’hotel no et cobren més per ser dos- compartirem habitació. No sé si hi ha gaires autors que hagin dormit amb els seus editors. Sospito que sí. No n’hi deu haver tants que hi hagin dormit en llits separats.

A Chicago, imparteixo un parell de classes a la Universitat, dintre de la càtedra Joan Coromines. Trobar-se alumnes americans que han après el català fa molt d’efecte. Ja l’arquitectura de les aules fa impressió. Al vespre llegeixo a la Seminary Co-op Bookstore, llibreria amb un fons extraordinari.

A Filadèlfia hi plou molt. Tenim unes hores i, ja que hi som, ens en anem a veure la Liberty Bell, la Campana de la Llibertat, que l’any 1776 va convocar els ciutadans de Filadèlfia a escoltar la declaració d’independència. Catalunya, sembla, diuen, podria ser que potser estigués fent alguns esforços per la seva independència. Això ha posat el meu país a primera línia de visibilitat internacional. Buscant la campana, penso en això. Qui sap per quins motius sóc ara aquí. Plou molt. Se’ns fa tard. No trobem la campana.

La llibreria és buida, hi ha una taula amb formatges i pans, i una senyora de públic. La llibretera, però, ha llegit amb molta atenció Els nois, i les preguntes que em fa són de bona lectora.

A Nova York passo a firmar uns llibres a la mítica Strand Book Store de Broadway. Al vespre, a Brooklyn, hi ha la festa final. Torna a ser un acte amb la meva traductora, i omplim la Community Bookstore. Hals Havlinka, el llibreter, m’havia fet l’entrevista més llarga de la meva vida, per al Bloom Magazine. Ara el puc saludar personalment i agrair-li. És una bona traca final. La llibreria està plena, una mica hi ha tothom que ha fet possible aquesta aventura, inclòs l’Institut Ramon Llull.

Havent sopat, amb l’editora i la traductora, acabem en una barra americana, on poso un parell de bitllets de dòlars al tanga de la ballarina. No m’impressiona. Qui m’ho havia de dir.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT