“DIBUIXO DOS CIRERERS: un per a la mare i l’altre per al pare”. El Radu té 6 anys i viu amb els seus avis. La mare i el pare no viuen amb ell, però tenen diverses cares: les joguines rebudes per Nadal, una motxilla nova, un vestit de Spiderman que quan es posa diu que vola fins a Castelldefels. Sap que els seus pares treballen a Espanya i que aviat tornaran. El seu avi també va treballar a Espanya, a la construcció, durant l’època del boom immobiliari. Ara els fills han emigrat i els avis exerceixen de pares dels néts. Aquesta família d’avis i néts, marcada pels vaivens de Romania i Espanya, és la cara invisible de més de dues dècades de privatitzacions al país excomunista.

A principis dels anys noranta es van començar a privatitzar les fàbriques, i avui amb prou feines queda cap indústria pública. Després va ser el torn dels recursos naturals, com és el cas de Rosia Montana, la mina d’or venuda a inversors estrangers per a la seva explotació. El nou president, Klaus Iohannis, ha declarat a l’agència de notícies Mediafax que reconsiderarà les negociacions per a l’explotació de Rosia Montana, anul·lades per les protestes ciutadanes de l’any passat.

“Les primeres privatitzacions van portar al desmantellament de les fàbriques i a la seva reconversió en ferralla. Es va dir que aquella indústria, en conjunt, no era competitiva. Va ser un discurs inconscient que, després, es va convertir en programa polític”, opina l’analista Ovidiu Gherasim Proca. Com es van avaluar els actius d’aquelles empreses estatals? És una pregunta que sovint ha trobat resposta als tribunals. “Moltes empreses es van liquidar amb un clar interès. Els compradors no estaven interessats a invertir o produir, sinó que només volien els actius immobiliaris. És el cas, per exemple, de molts instituts de recerca públics. Es van privatitzar per vendre més tard l’edifici o el terreny, ja que eren al centre de les ciutats”, explica l’enginyer Doru Vasilescu.

Actualment a la direcció nacional d’Anticorrupció només hi ha quatre expedients relacionats amb les privatitzacions fraudulentes. Una xifra insignificant si es té en compte que a Romania s’han signat més d’11.000 contractes de privatització d’antigues fàbriques. Segons Proca, “moltes privatitzacions es van realitzar mitjançant procediments corruptes”. I afegeix: “Com que aquestes empreses van pertànyer a l’estat, es van avaluar a la baixa els seus actius, és a dir, els actius de l’estat. Per tant, hi hem perdut tots, no només els treballadors acomiadats”.

Amb el procés de privatització només hi han sortit guanyant les elits locals, primer, i els inversors internacionals, més tard. “El govern socialdemòcrata ha estat desenvolupant àmplies polítiques de privatització des del 2001. Això ha fet que el valor del capital privat representi gairebé un 70% del PIB ”, explica Proca.

GUANYADORS I PERDEDORS

Amb el suport dels creditors externs i de l’FMI, tant els governs de dreta com els governs d’esquerra han vist en les privatitzacions “una manera fàcil de treure’s responsabilitats de sobre, tenint en compte el caos del país, i afavorir el clientelisme polític”, comenta Proca.

Les conseqüències de les privatitzacions poden palpar-se en qualsevol racó del país. Abans, a l’antic combinat de fibres sintètiques de Iasi hi treballaven més de 12.000 persones. Avui l’empresa ha quedat reduïda a un camp d’edificis abandonats. No ha estat arrasada per la guerra, només privatitzada. “Han robat a la gent l’esperança i la dignitat”, afirma una antiga treballadora del combinat, ara jubilada. La privatització s’ha fet amb el missatge de rendibilitzar l’economia, per atreure la inversió estrangera. Els perdedors són els treballadors que no han pogut reinserir-se al món laboral. “Els acomiadats han emigrat o han tornat al camp a practicar l’agricultura de subsistència. Què podien fer? No s’ha desenvolupat cap altre tipus d’activitat i, en molts casos, en lloc d’empreses el que s’ha instal·lat ha sigut un centre comercial”, prossegueix. Tant és així, que es considera que algunes ciutats han perdut d’un 20% a un 30% dels ciutadans.

Als pobles, amb la desaparició de les petites infraestructures formades abans per les cooperatives, les escoles i els centres de salut, l’èxode de les persones en edat laboral ha sigut massiu. Als carrers s’hi veuen ancians i nens, cases antigues en mal estat al costat de xalets sense acabar. La crisi que afecta els que van emigrar a altres països es nota. “He tornat d’Itàlia, on vaig treballar de cuinera”, explica la Mariana, que abans del 2000 havia treballat de comptable en un dipòsit de medicines. Quan el dipòsit es va privatitzar la van acomiadar perquè era “massa gran”: tenia 40 anys. Li va resultar impossible trobar una altra feina: “L’edat era un problema gros, sempre preferien noies joves”. Amb els diners estalviats a Itàlia vol muntar una cooperativa i produir maduixes i móres ecològiques per a l’exportació. “Sempre hem tingut un hort i una mica de terreny, però no podem viure de l’agricultura si no tenim diners per invertir en la producció”.

Com ella, molts camperols de Dobrovat -un poble del nord del país-, antics treballadors a les fàbriques, van haver d’emigrar en els últims anys, “per fer diners a fora” i aconseguir muntar-se el seu negoci al país. Després de la privatització dels seus antics llocs de treball, es van quedar fora del sistema i l’estat no els ha ofert cap solució. “El desmantellament de les antigues fàbriques s’ha produït a un ritme frenètic i la creació dels nous llocs de treball ha sigut molt lenta. Què faria l’estat romanès si tornessin els 3 milions de treballadors romanesos que han emigrat? L’atur seria astronòmic”, comenta Proca.

L’escriptor Cassian Maria Spiridon considera que el nou govern hauria de desfer aquesta desastrosa política que ha comportat la pèrdua de dues generacions. Enginyer i poeta, Spiridon denuncia que les privatitzacions s’han fet per destruir la producció local i cedir a les multinacionals un nou camp de consumidors. “La fórmula sempre és la mateixa: comprar, desmantellar l’empresa i, així, eliminar la competència. Després s’instal·la una sucursal d’una empresa estrangera que fa el mateix producte, fa servir la mà d’obra de la fàbrica desmantellada i guanya exclusivitat alhora que augmenta el seu benefici. No venem el país, el regalem: això és el que hem fet”.

Un dels últims escàndols de privatització és la venda de les companyies de ferrocarrils de mercaderia, que abans eren de l’estat, així com de l’empresa Petrom, que pertany actualment al grup austríac OMV i que, malgrat que ha augmentat els seus beneficis, ha acomiadat milers d’empleats els últims anys.