Hi ha un treball dels artistes María Bleda i José María Rosa que em fascina. Està format per una sèrie de fotografies, fetes entre el 1995 i el 1996, agrupades en díptics. Aparentment, només són paisatges, i fins i tot sense res especial. Cada parella de fotografies, separades per un espai en blanc, correspon a dos segments d’un espai natural: podria ser una única fotografia, de format allargat, però és com si hagués estat escapçada i separada en dos, com un paisatge trencat. Com si, entre les dues imatges, hi hagués una ferida que no ha cicatritzat. Veiem un camp florit cobert d’una lleugera boirina, l’extensió horitzontal de prats de conreu puntejada a banda i banda per uns murs en ruïnes, un promontori de pedres al davant del qual s’estén un mar de boscos, un paisatge àrid de secà en què es drecen pals telefònics, una serreta d’oliveres...

Res atorgaria a aquestes imatges un caràcter especial si no fos pels seus títols, que ens indiquen els llocs fotografiats i les xifres d’un any, que remeten a un esdeveniment històric: “Covadonga, any 718”; “Calatañazor, al voltant de l’any 1000”; “Navas de Tolosa, estiu de 1212”; “Prop d’Almansa, 25 d’abril de 1707”; “Camps de Bailèn, any 1808”. N’hi ha més: Roncesvalles, Numància, Sagunt, Villalar de los Comuneros... La sèrie, com pot endevinar-se, es titula Camps de batalla.

Bleda i Rosa van fotografiar espais de conflagració i guerra, de violència i mort. Paisatges d’acarnissament i fúria, amarats de sang i sobretot d’odi. Escenaris fantasmals, perquè res no queda, en els llocs, de tot allò que hi va passar. La naturalesa segueix el seu pas, inexorable, indiferent a les massacres que hi van tenir lloc. Són, a més, noms d’un suposat passat mític en el relat d’una identitat nacional contra els altres, considerats estrangers, que cal vèncer i expulsar, o els altres interns, exclosos i sotmesos, que van ser convenientment esporgats. Avui, aquests llocs i aquests anys són només dades en el relat historiogràfic d’una violència fundacional. Però també llocs d’oblit i amnèsia, en els quals el temps ha devastat el record. Camps de batalla donen a veure, només, de forma extremadament subtil, l’únic que en resta: una ferida oberta, el buit del passat ocupat només per fantasmes. Tanmateix, com va escriure Kafka en una carta, “mentre els fantasmes s’engreixen, nosaltres ens morim”.

El neuròleg Oliver Sacks, en el seu llibre L’home que va confondre la seva dona amb un barret, va consignar el cas clínic d’un pacient seu afectat d’una variant curiosa de la síndrome de Korsakov. Una trombosi sobtada de la circulació posterior del cervell li havia malmès les zones visuals del cervell. S’havia quedat completament cec... però no ho sabia. No només havia perdut completament tots els records i imatges visuals, sinó que no tenia la sensació d’haver perdut res. Li mancava la idea mateixa de veure.

No es queixava de no veure-hi, no era capaç de descriure visualment res i no entenia de què li parlaven quan Sacks utilitzava les paraules “veure” o “llum”. S’havia convertit en un ésser no visual. Patia una amnèsia visual tan extrema, una ceguera tan completa a la ceguera, que no era capaç ni tan sols de saber que no veia res. La seva identitat i la seva memòria havien quedat fatalment escapçades per amputació de la dimensió visual, però, com que no tenia consciència del dèficit, perquè fins i tot les paraules que podien anomenar-la havien deixat de tenir sentit per a ell, vivia en una mena de felicitat sense traumes propera a la imbecil·litat.

Ja sabem que la memòria defineix tot allò que som, individualment i col·lectivament. Som el que som perquè el record sedimenta una continuïtat a través del temps a sobre de la qual s’instal·la el present en què vivim. Sense aquest passat memorable, només en resta, com diu el neuròleg A. R. Luria, un món destrossat. Per això, només hi ha una cosa pitjor que l’oblit. No saber que s’oblida.