Publicitat
Publicitat

Passió de col·leccionista

No hi ha infant que no hagi sentit, potser sense adonar-se’n, la passió del col·leccionista. Poden ser cromos o pedres, fulles o papallones, contes o postals, fustetes o retalls de diari

No hi ha infant que no hagi sentit, potser sense adonar-se’n, la passió del col·leccionista. Poden ser cromos o pedres, fulles o papallones, contes o postals, fustetes o retalls de diari. Tant se val. Sigui el que sigui, sempre és la mateixa pulsió: descobrir, recollir, aplegar, guardar, ordenar, revisar... De vegades, les col·leccions comencen sense saber que ho són: al principi sovint és només un objecte, en el qual s’ha descobert una afinitat especial, una ressonància particular, una experiència emotiva. Aviat l’objecte porta a un altre de semblant, i aleshores dos objectes ja són una història complexa, la insinuació d’un relat. Perquè mai no hi ha dos objectes idèntics: més enllà de la seva semblança, les diferències obren un petit món que ha començat a desplegar-se. Els que vinguin després ja poden arribar a configurar tot un univers. Només que això comença, les més profundes qüestions filosòfiques ja hi són totes: identitat i diferència, l’u i el múltiple, la unitat i la diversitat, el caos i l’ordre.

Walter Benjamin, un dels grans filòsofs del segle XX, va ser un col·leccionista compulsiu, i en va parlar en un dels seus llibres més prodigiosos, Direcció única, una meravella sense comparació en la literatura filosòfica del nostre temps: “Cada pedra que troba, cada flor arrencada i cada papallona capturada ja són, per a ell, l’inici d’una col·lecció, i tot el que té constitueix una col·lecció sola i única. En ell revela aquesta passió el seu autèntic rostre, aquesta severa mirada índia que segueix cremant en els antiquaris, investigadors i bibliòfils, només que amb una lluentor tèrbola i maniàtica. Només ha fet que entrar en la vida, és ja un caçador. Així caça aquells esperits dels quals ensuma el rastre en les coses”.

Què porta els infants a guardar coses, de vegades estrambòtiques, a iniciar col·leccions, a ordenar els objectes aplegats, a continuar les sèries iniciades, a revisar-les, mirar-les un cop i un altre, indefinidament? No és pas el desig de posseir-les en propietat, perquè sovint se’n desprenen o, al cap d’un temps, les obliden. És potser el desig de fer-se un món a mida a través d’un mostrari que només qui l’ha fet en coneix les raons profundes i la fórmula alquímica que n’explica el secret que el reuneix. Potser, també, la necessitat de posar ordre, precari i provisional, en un món hostil, sempre en fuga i sovint incomprensible. O potser, fins i tot, el desig de construir-se un lloc de coses, per poder-lo habitar, que no respongui a la lògica imprevisible de l’atzar, sinó a les correspondències i analogies que només qui aplega els objectes coneix.

Les col·leccions infantils, així, de vegades s’assemblen, en miniatura o en llavor, a aquells Wunderkammern o cabinets de curiosités o wonder chambers dels segles XVI i XVII, l’època de les grans exploracions, que amuntegaven objectes de la naturalesa o produccions culturals i artesanes sovint inversemblants i heterogenis. Eren sales plenes d’objectes de coneixement i també de misteri, on la raó i la imaginació creaven híbrids incomprensibles per pura juxtaposició i que, més que recopilar el món, en realitat l’inventaven. També ho són les col·leccions infantils, com també va escriure Benjamin: “Els seus calaixos seran arsenal i zoològic, museu del crim i cripta”. Qui de petit ha col·leccionat objectes, siguin els que siguin, mai no deixarà de sentir l’estranya pulsió d’ordre capaç d’imposar una certa lògica a les coses més heterogènies. Mai no deixarà de fascinar-se davant d’aquesta petita consistència capaç de resistir totes les inclemències del món.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT