Publicitat
Publicitat

Privatitzar i guanyar dimensió mundial

El grup israelià ICL es va quedar les mines del Bages el 1998 i hi ha realitzat grans inversions

Les mines de potassa i sal del Bages eren, el 1998, una de les poques pedres a la sabata que li quedaven a l’Estat a Catalunya. El consorci format per la multinacional israeliana Dead Sea Works (DSW), el grup miner Tolsa i La Seda de Barcelona van guanyar aquell any el concurs de privatització del Grup Potasses, format per les societats Potasses de Llobregat i Suria K. L’Institut Nacional d’Indústria (INI) n’era el propietari des del 1982 i a finals del segle passat el govern del PP, amb Josep Piqué com a ministre d’Indústria, va decidir realitzar una onada de sanejaments en el grup públic, quan ja s’anomenava Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), entre els quals figurava treure’s de sobre el problema de Sallent i Suria K, que llavors mantenien una plantilla de 980 persones.

Doncs bé, la SEPI no sols va aconseguir vendre l’empresa a una multinacional, sinó que va captar un bon pessic de diners, perquè va poder escollir la millor oferta entre les sis que es van presentar. Entre els interessats hi havia Fertiberia, que semblava la més ben posicionada, el grup francès SGPS i els mateixos directius de les fàbriques. Així, Dead Sea Works (el seu nom prové de les explotacions a mar obert del mar Mort) va resultar ser l’adjudicatari i va acordar pagar a l’estat espanyol 103,37 milions d’euros (17.200 milions de pessetes), una xifra que va ser un 43% més elevada que el segon classificat.

INVERSIONS ADDICIONALS

Però és que, a més, el propietari israelià es va comprometre a realitzar unes inversions addicionals de 108,78 milions (18.100 milions de pessetes) en cinc anys, una quantitat superior al mateix preu de compra. La facturació de Grup Potasses el 1998 va arribar als 136,85 milions (22.770 milions de pessetes). Amb aquesta dimensió era difícil aconseguir economies d’escala. “A més, la SEPI mantenia l’explotació per abastir el mercat espanyol. Com que els costos van molt lligats als volums, si no pots competir a nivell mundial la situació es fa difícil. En un entorn de preus alts vas tirant, però si comencen a baixar la gestió es complica”, assegura el president d’ICL Iberia, José Antonio Martínez Álamo.

DSW, que més endavant va canviar el nom per l’actual d’ICL, controlava el 60% del capital d’Iberpotash i els altres dos socis es repartien el 40% que quedava a parts iguals. Efectivament, La Seda de Barcelona i Tolsa van acabar venent les seves participacions al gegant miner perquè no comptaven amb prou capacitat financera. La qüestió va ser que “l’accionista va elaborar una bona oferta amb unes previsions d’inversió i modernització del pou 3 de Cabanasses”, afegeix. “ICL es va interessar per la potassa perquè és un bon fertilitzant. Amb aquesta estratègia, va acabar comprant unes mines semblants a la Gran Bretanya”.

PREUS FLUCTUANTS

“La potassa és considera una commodity (mercaderia bàsica), amb uns costos que fluctuen als mercats internacionals. La Xina i l’Índia són jugadors molt importants, amb una capacitat de negociació molt elevada. Si les collites agrícoles no van bé, els governs intervenen per evitar el malestar de la gent”, argumenta el responsable d’ICL. Ara els preus estan baixos, però durant els primers anys del segle XXI van ser durs, amb pèrdues continuades els primers exercicis després de la privatització. Fins al 2004 hi va haver pèrdues, el 2005 uns petits beneficis i l’any següent van tornar els números vermells. José Antonio Martínez Álamo s’hi va incorporar llavors, i curiosament des del 2007 fins ara han tornat els beneficis. Tot plegat, les mines catalanes produeixen a l’any un milió de tones de potassa, de les quals se n’exporta un 80% en vaixells de gran tonatge. El 95% de la fabricació es destina a l’agricultura i la resta a un ampli ventall de clients de farmàcia, productes de neteja i higiene. Pel que fa a la sal, la producció arriba a les 1,4 milions de tones, de les quals 800.000 tones es destinen a la indústria electroquímica. Les altres 600.000 tones acaben al desglaç de carreteres.

EL PLA PHOENIX

Al marge de tots els embolics mediambientals que encara estan oberts, el que no ofereix cap dubte és que la multinacional israeliana ja fa molts mesos que ha presentat el pla d’inversions més voluminós actualment en marxa a Catalunya. El grup ICL ha donat llum verda al pressupost, amb una partida global de 350 milions que permetrà desenvolupar el projecte de construcció d’una nova terminal al port de Barcelona, una segona planta de sal vacuum (la de més puresa) i una nova fàbrica de potassa granular, totes dues al centre productiu de Súria. El pla preveu també la modernització de les instal·lacions actuals. El projecte es va aprovar recentment, a mitjans de novembre, després d’unes setmanes d’incertesa. “Volíem donar un toc d’atenció. Nosaltres necessitem un marc jurídic consolidat i el suport de les autoritats per assegurar aquestes inversions”, indica Martínez Álamo. També critica l’actitud de la competència: “És conscient que estem fent projectes molt importants. Però la veritat és que nosaltres estem pensant en el món global”, perquè la immensa majoria de la producció va als mercats d’exportació.

Per aconseguir aquest objectiu, la companyia necessita incrementar la capacitat dels vaixells que arriben al port de Barcelona fins les 70.000 tones, i augmentar així el calat. La rendibilitat d’aquesta inversió, explica, és molt elevada. Així doncs, el grup ICL traslladarà l’actual terminal portuària de càrrega al port de Barcelona, amb una inversió de 100 milions d’euros. La construcció de les noves instal·lacions permetrà la càrrega de vaixells de gran tonatge amb una aposta ferma per la qualitat logística del transport ferroviari i marítim de la potassa.

El currículum de Martínez Álamo està fortament lligat al món químic. Abans d’aterrar a ICL Iberia va passar per AkzoNobel i Aragonesas, aquesta última integrada a Ercros. Doncs bé, un dels acords més importants que ha firmat ICL dins el pla Phoenix ha sigut precisament el pacte amb la multinacional holandesa AkzoNobel per instal·lar dues noves fàbriques de sal vacuum amb una capacitat d’1,5 milions de tones. “Estem molt contents amb aquest acord, perquè és molt complementari -afirma Martínez Álamo-. El grup holandès compta amb el coneixement del mercat. I en aquest cas el menys rellevant és el mercat espanyol”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT