Fotos: TJERK VAN DER MEULENCONTRAST. La vida del director d’un diari es pot definir de moltes maneres. Una seria dir que no té res de monàstica. Tot és soroll, el silenci és inexistent. D’aquí que el repte de passar un dia i una nit al monestir de Poblet, hostatjat a la zona on viuen els 31 monjos de clausura, compartint els àpats i les pregàries amb ells, em sembli fascinant des del punt de vista periodístic, i xocant des del personal. El primer que faré en sortir, tot just agafar el cotxe, serà telefonar compulsivament amb el mans lliures (he parlat poquet, només les dues sessions d’entrevista amb el prior, i en cap moment amb l’exterior). Constato que en 24 hores he resat més que en els últims 24 anys, i he estat més estona callat que en els últims 24 mesos. He entès algunes coses, però me n’han quedat moltes de pendents. Que en ple segle XXI pervisquin, tan a prop, estils de vida tan allunyats del nostre és tot un misteri. Descobriré algunes diferències, i també semblances que no m’esperava gens.

HOSTATGERIA. Poblet té dues hostatgeries. Una a l’entrada, que és oberta a tothom i admet un centenar de persones. L’altra a dins, que té dues zones de vuit habitacions, que pot acollir com a molt una vintena de persones. No hi admeten dones, a dormir. Abans ni hi entraven. Ara hi pot accedir una metge, si visita un monjo, o la modista. Ser aquí vol dir dormir en una cel·la petitíssima i molt austera (la meva té el nom de sant Bru, fundador de les cartoixes). Tinc una pica de lavabo a dins, el bany i la dutxa són comunitaris. M’hi acullen en aplicació de la regla de sant Benet 53, 1-2, que diu: “Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir»”. No puc fumar ni escoltar la ràdio i millor que no parli amb cap monjo que no sigui l’hostatger. L’aportació econòmica és la que jo consideri, i estic convidat a resar matines (5.15), laudes (7.00), missa conventual (8.00), pregària del migdia (13.00), vespres (19.00), lectura (20.45) i completes (21.00). Aquestes últimes, i les matines, les puc fer al cor del monestir, entre els monjos. La resta, als bancs que hi ha darrere la reixa.

QUI. Dels 31 monjos, una vintena tenen menys de 60 anys. La majoria són del país. Hi ha un bolivià quítxua i un colombià nét d’un home que parlava català. Tots dos van acceptar el pacte que podrien fer les pregàries en català al cap d’uns mesos. El prior, Lluc Torcal, va entrar-hi amb 23 anys, en fa vint. Havia vingut amb 19, després de començar els estudis de física, i li van dir que tornés quan hagués acabat la carrera. Els observo totes les estones que convivim. Déu no té en compte l’harmonia física en la seva tria de vocacions. N’hi ha algun de molt baixet, algun altre de molt alt. Realment s’estalvien les paraules sempre que poden. Si te’ls creues i els saludes corresponen amb un gest, i tornen a acotar el cap. Quan resen, quan reciten salms i antífones, amb el cant pla del gregorià, aconsegueixen que t’hipnotitzi aquesta rutina, aquesta calma.

RENOVACIÓ. A tot Europa hi ha un centenar de monestirs cistercencs. N’hi havia hagut uns dos-cents cinquanta. El de Poblet és el que té la superfície i l’edifici més grans. Són vint hectàrees, monestir inclòs. És del segle XII. El 1835 Poblet va quedar despoblat. El 1940 hi arriben quatre monjos italians, enrolen novicis jovenets i creen una comunitat d’una quarantena de monjos, un dels quals encara viu. Als anys vuitanta no hi va entrar cap monjo nou, però als noranta ja sí, entre ells l’actual prior. Ara, a més dels 31 monjos, hi ha dos nous postulants. Si prosperen els espera un any de noviciat, entre 3 i 9 anys (solen ser quatre) de vots temporals, i els vots definitius. Al monestir hi fan dos anys de formació monàstica i sis anys de filosofia i teologia.

OBRES. El segle XX va ser el de la restauració de Poblet i el segle XXI el de la renovació. El 2004 van reformar l’arxiu de la Biblioteca, del segle XIV, que antigament havia sigut el dormitori. Té un arc de diafragma imponent. El 2007 van fer la renovació energètica del monestir per fer-lo sostenible i reduir el consum d’aigua i de gasoil. Des de l’any 2009 la consultora Nartex-Barcelona assessora la comunitat de Poblet sobre com repensar l’atenció al visitant. “Hem fet que la visita comenci a recepció, no directament al monestir, i hem anat procurant que no sigui només una visita arquitectònica, que serveixi també per entendre els valors de la vida monàstica”, explica Isabel Vilaseca. A Poblet hi pots visitar la sala capitular on enterren els abats. Pots trobar-hi les tombes d’Alfons el Cast, Jaume I i Pere el Cerimoniós. Té un claustre romànic amb arc gòtic, i ben integrat. Es pretén que els més de 100.000 visitants de cada any tinguin més oferta les hores que no es pot entrar a la part de clausura. Ja s’ha aconseguit que hi hagi serveis de bar i restaurant per a tothom, no només per als que són a l’hostatgeria. El repte és tot just a mitges, d’aquí un parell d’anys hi podria haver un jardí bíblic i un nou museu. Tot s’aplega en el programa Cosmos Poblet, molt complet, que marca el full de ruta. Vol situar el monestir com a referent cultural, com a espai de sensibilització sobre l’espiritualitat; fomentar el seu interès mediambiental; ser exemplar en el compromís amb la sostenibilitat, i diversificar les opcions de visita, de gaudi i de repòs. I consolidar Poblet com a patrimoni monàstic obert al món, un punt final de destinació, i no només un lloc de pas. El prior té entre altres missions obtenir finançament terrenal per a una causa tan elevada en l’ambició.

BOLS, I NO GOTS. Faig els àpats amb els monjos. En silenci absolut. Durant el dinar i sopar un monjo llegeix la Bíblia o alguna encíclica. Em costa concentrar-me en la lectura, el prior em dirà que t’hi acostumes. Observo que no hi ha gots, tot ho bevem en uns bols grans, de terrissa. És l’esperit de conservar al màxim la vida dels primers monjos. No s’aplica tant al menjar: hi ha pizza per sopar, cereals de muesli per esmorzar. L’esmorzar és més informal, t’ho agafes com en un bufet lliure. No m’adono que hi ha dues taules, una per als hostes i l’altra per als monjos, i quan vaig a buscar cereals entre ells em fan gestos amb la mà per convidar-me a apartar-me. Em sento maldestre, com en un capítol de Mr. Bean.

TACITURNITAT. Els monjos no han fet vot de silenci. Però sí que se’ls demana taciturnitat. Estar habitualment en silenci. I obrir la boca només quan tinguin alguna cosa rellevant a dir i tingui sentit dir-ho. El prior bromeja i diu que ha recomanat a alguns polítics que el visiten que s’ho apliquin. Li pregunto sobre el sentit de l’humor, sobre si riuen al monestir, si està bé, riure. Tenen moments d’esbarjo, l’estona de recreació, els dimarts, els dijous i els diumenge havent dinat (a l’hivern) o havent sopat (a l’estiu). La regla diu que les paraules grolleres i les bromes picants es deixen aparcades. Però hi ha hagut monjos que s’han dedicat a ser l’alegria dels companys. Un d’ells, mort recentment, fins i tot tenia un nas de pallasso per a algunes ocasions.

AMOR. T’has enamorat mai?, em pregunta el prior. Faig que sí, i afegeix: “Doncs és el mateix”. I em diu que, a través de les pregàries, ja de nen va entendre que s’hauria de fer monjo, concretament de Poblet, sense haver-hi estat. La meva cara de sorpresa, gens fingida, el sorprèn a ell. Confesso que el que més m’ha descol·locat és el detall que la revelació inclogués el destí concret, sense haver-lo conegut. Veig que ell no entra en aquest matís, de la mateixa manera que jo no aconsegueixo entrar en aquest misteri de la “revelació”. Al vespre, passejant per les vinyes, em sorprèn amb un altre detall. Un cop és monjo, les ordres ja no les rep de Déu directament, sinó de l’abat del monestir, que ha d’obeir com a intèrpret diví. La idea és fer la voluntat d’un altre, la pròpia voluntat ha de quedar relegada.

COGULLA. L’hàbit fa el monjo. Ells tenen un hàbit habitual, un de treball, més pràctic, i tenen la cogulla, el vestit monàstic que es posen per anar a resar. “Fa suar molt”, admet el prior. Som en plena onada de calor i només imaginar el pes i el gruix de la cogulla em fa adonar que cal molta fe per a aquest sacrifici. Els monjos tenen hores de treball. Uns a l’hostatgeria, d’altres a la bugaderia o a l’administració, fent classes als novicis o cuidant ànecs i gallines. Les feines estan assignades, mentre que els serveis, com rentar plats, són rotatoris.

PACIÈNCIA.“Aquí tenim 800 anys d’història, sabem el que és treballar a llarg termini”, em diu el prior amb mitja rialla. Però ell és un gestor eficient, que va per feina. I una persona brillant, que parla set idiomes. En pocs anys ha obrat el miracle de la sostenibilitat, estalviant-se milions de litres d’aigua i arrelant la vida monàstica més a la terra, al planeta, al compromís de salvar-lo. Està admirat per l’encíclica del Papa que aborda el canvi climàtic. “És valent, coherent, farà una renovació profunda des de l’Evangeli”. Torcal defensa un diàleg profund per a la convivència de les religions. Té telèfon mòbil, i li sona sovint. Em demana disculpes, diu que és per temes tècnics, una caldera que no va, el que sigui. M’adono que des que ha arribat la telefonia mòbil qualsevol persona que gestiona grups humans no té dret a la tranquil·litat, ni tan sols tot un monjo de clausura. Sort que hi ha connexió a internet a les zones de treball, però no a les cel·les. La temptació del wifi podria ser massa gran.

VOCACIÓ.“La vocació ve de Déu. És ell qui ens demana que siguem testimoni de la seva presència, de la seva primacia -diu el prior-. Fem de far, i el sentit de la nostra vida és la pregària i la convivència amb els germans”. Torcal ha estudiat física, filosofia i teologia. No ve d’una família gaire practicant, només havia sigut batejat. Es recorda amb 13 anys assentint a Déu, i als 16 anys fent la comunió i confirmació. Pensa que la societat està en crisi espiritual, que per això la gent s’aboca a teràpies de relaxació. “Jo tinc set de ser estimat, no d’estar relaxat -rebla-. Cal molta més espiritualitat. La gent no escolta”. Escoltar és la seva especialitat. La clausura té l’arrel en el llatí audire, és una posició d’escolta. Els vots que fan són d’obediència a l’abat, d’estabilitat (és un projecte per sempre) i de vida com a monjo (amb els horaris inclosos). La clausura contribueix a l’estabilitat, cada 15 dies es torna a resar el mateix, i això permet anar més a fons, conscients que Déu és infinit, no te l’acabes. El jardí és quadrat, com els monjos, que són quadrats, tossuts, perseverants. La quadratura indica quatre dimensions: la corporal, la psicològica (de l’ànima), l’espiritual i la relacional (de convivència). La cinquena dimensió és la llum que els arriba de dalt. La porta de la clausura és un símbol. Jesús va dir: jo sóc la porta. És el camí de conversió. Qui hi entra agafa el compromís de buscar Déu a través de Jesucrist, i amb perseverança.

TARRADELLAS. Visito l’Arxiu Tarradellas, que també és a Poblet. Montserrat Catalán, que va ser secretària del president des del 1981, és una mena d’abadessa de l’arxiu. Lliurada en cos i ànima a la memòria d’un home que ho guardava absolutament tot de manera meticulosa, se sap de memòria on és cada carta, cada document. Impressiona. Parla amb orgull de la feinada digitalitzant-ho, reivindica Tarradellas amb passió i lamenta encara certes incomprensions sobre el personatge. Imbuït com estic per les meves 24 hores monàstiques, tinc la sensació que algun dia la Montserrat va rebre la “revelació” que s’havia de consagrar a vetllar per fer de far, també, com el prior. En aquest cas far de la memòria del segle XX, que gràcies a altres llegats, com el de Samaranch, inclou versions diverses de la història. La directora de l’arxiu no ha fet vots, va i ve cada dia de Barcelona, però vetlla religiosament per preservar uns materials valuosíssims. Em sembla, com m’ho ha semblat el prior, una persona brillant i perseverant dedicada a una feina silenciosa.

AMICS A FACEBOOK. Dies després de conviure a Poblet, rebo una notificació de Facebook: el prior Lluc Torcal segueix la meva pàgina. Li envio una petició d’amistat des del meu perfil personal, i me l’accepta. Tafanejo, observo que té 135 amics i veig que va per feina i manté el compromís amb la taciturnitat, tot és professional i gens banal. Hi ha penjat una conversa a Signes dels temps de TV3, en què parla sobre l’encíclica ecològica del papa Francesc, i una entrevista que li fa l’agència cristiana de notícies Flama, per promocionar el III Festival de Música Antiga de Poblet, que tindrà lloc els dies 14,15 i 16 d’agost. És la tercera edició, impulsada per Jordi Savall i la comunitat cistercenca, i aquest any dedica un homenatge als 700 anys de la mort de Ramon Llull. És l’excusa perfecta per fer-hi una visita. I tota la informació és a internet, esclar. El segle XII i el XXI conviuen entre la taciturnitat, la comunicació del que és rellevant i la música esplèndida del mestre Jordi Savall.