Van fer-lo baixar de l’autobús quan es dirigia a la fàbrica a treballar. Tenia tan sols 14 anys. Al camp de concentració li van posar un uniforme de ratlles, el van rapar al zero, el van dutxar amb aigua contaminada. Imre Kertész, premi Nobel de literatura el 2002, va sobreviure-hi. En canvi, la major part dels seus companys, sobretot els més febles -malalts, gent gran, dones i nens-, van anar a parar al crematori. Imre Kertész sempre va tenir un enorme sentiment de culpabilitat per haver sobreviscut, un sentiment difícil de superar sabent que molta gent indefensa va morir. De fet, uns quants supervivents dels camps de concentració s’han arribat a suïcidar.

No és fins uns quants anys més tard que Kertész té prou força per escriure sobre aquests fets horribles. A Sense destí (Quaderns Crema), escrit el 1975, l’escriptor hongarès explica un any i mig de la vida d’un adolescent en diversos camps de concentració. No és pas un text autobiogràfic, tot i que hi ha moltes coincidències amb la seva vida, sinó un retrat del que hi va succeir, fet fins i tot amb dosis d’ironia, que posa en relleu tant la perversió del que veia al camp com la quotidianitat dels presoners.

Hi ha altres supervivents dels camps nazis que, anys més tard, han relatat la seva experiència en forma literària. Cal destacar La escritura o la vida (Tusquets), de Jorge Semprún, en què relata el seu pas pel camp de concentració de Buchenwald; Crist de 200.000 braços (Lleonard Muntaner), d’Agustí Bartra, centrada en el camp d’Argelers; Un cel de plom (Amsterdam), en què Carme Martí explica la història de l’última supervivent catalana del camp d’extermini de Ravensbrück, Neus Català, i, per descomptat, Si això és un home (Edicions 62), un testimoni especialment colpidor de Primo Levi, supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz.