QUI NO HA VOLGUT TORNAR-SE INVISIBLE EN ALGUNA OCASIÓ? Segons un estudi publicat recentment a Scientific Reports, sentir-se absolutament transparent a la vista dels altres permet que persones que no suporten parlar davant de multituds, fins al punt de la patologia, redueixin la seva angoixa. Ho han aconseguit utilitzant tècniques de realitat augmentada per introduir el suposat conferenciant dins d’un cos invisible. És el que es coneix com a embodiment, situar-se mentalment en un altre cos.

L’experiment l’han dut a terme investigadors del departament de neurociències del Karolinska Institut, a Estocolm, Suècia. Aquest mateix grup de recerca va detectar fa uns anys com la ment humana construeix una imatge del cos integrant la informació que rep a través dels diferents sentits, la vista, l’oïda, l’olfacte. És el que es coneix com a propiocepció. Manipulant aquesta informació es pot crear la il·lusió de ser en un altre cos, o fins i tot de tenir una mà de goma, segons un experiment clàssic. Consisteix a situar davant la vista d’una persona una mà de goma mentre s’acaricien simultàniament aquesta i la real, amagada durant l’experiment perquè no la vegi. Passada una estona, basant-se en la informació visual, el cervell ha fet seva la de goma, fins al punt que en punxar-la amb un ganivet s’aparta instintivament la real.

Els investigadors van voler aplicar aquest principi en un experiment sobre la invisibilitat amb 125 voluntaris a qui van introduir dins del cos invisible utilitzant unes ulleres de realitat virtual, a l’interior de les quals es projectava la imatge d’un espai buit.

SOMNI ANTIC

Durant anys el somni de la invisibilitat ha inspirat filòsofs i escriptors. El 1897, a la novel·la de ciència-ficció de H.G. Wells L’home invisible, el protagonista inventa un mètode per modificar l’índex de refracció de la llum del seu cos respecte a l’aire per així tornar-se invisible als ulls dels altres. Els avenços en la recerca al voltant de nous materials està fent que aquest somni estigui cada cop més a prop. Des de fa uns anys són molts els grups de recerca a tot el món que busquen la manera de crear algun material que s’acosti a la capa de Harry Potter. Entre altres tècniques, s’investiga amb materials nanoestructurats, compostos per parts tan petites com les ones de la llum, per així poder-les desviar. N’és un exemple la capa elàstica construïda amb metamaterials intel·ligents a la Universitat de Duke. Aquest metamaterial aconsegueix guiar la radiació al voltant de l’objecte, igual que l’aigua d’un riu flueix al voltant d’una pedra. Tot i això, de moment tan sols s’ha aconseguit que funcioni a escales molt petites, amb objectes d’aproximadament un centímetre. Un altre material que fa desaparèixer és el metaflex, creat per investigadors de la Universitat de Saint Andrews, a Escòcia. Està format per metaàtoms que es poden deslligar i interactuar amb la llum per corbar-la. També s’ha aconseguit dispersar la llum amb nanocables de silici coberts amb or.

Sovint les aplicacions militars són el centre d’aquests experiments, però els investigadors suecs han fet un pas més. S’han preguntat com ens sentirem en un futur quan ens puguem vestir amb aquests vestits que ens facin invisibles i quin avantatge psicològic en podem treure.

ULLERES I UN PINZELL

Per avaluar els efectes cognitius de la invisibilitat, i davant la falta d’un material encara efectiu a escala humana, els científics van crear la il·lusió fent que es posessin unes ulleres de realitat virtual en què es projectava la imatge d’un espai buit quan els participants tombaven el cap per observar el seu propi cos. Mentre ells tenien el cap en direcció on era el seu cos real, un investigador els tocava amb un pinzell. En el dispositiu que duien al cap veien com es movia la brotxa en el buit. Segons els científics del Karolinska, va arribar un punt en què els voluntaris afirmaven no sentir els seus propis cossos i tenir la sensació de ser transparents i buits.

L’experiment no va concloure aquí, sinó que a continuació van exposar els participants a una situació estressant: els van col·locar davant d’un grup de persones desconegudes, que, de fet, eren científics del laboratori de Guterstam. Els voluntaris que portaven les ulleres de realitat virtual posades i se sentien invisibles mostraven menys signes d’estrès que els que sí que tenien la visió real del seu cos.

Aquest descobriment resulta rellevant perquè obre la porta a fer servir aquest tipus d’il·lusió d’invisibilitat com a nova estratègia terapèutica per tractar l’ansietat social. Altres grups de recerca investiguen sobre altres usos terapèutics de l’ embodiment. Per exemple, s’està investigant per tractar l’anorèxia i la bulímia. També per simular situacions, com trobar-se a gran alçada i tractar així el vertigen. Tenint en compte que permet posar-se en la pell dels altres, també pot servir per empatitzar i, per exemple, entendre el patiment aliè. A l’EventLab, a Barcelona, s’ha fet un experiment en el qual et poden convertir en un pres de Guantánamo lligat.