Sixena, l’incendi del 36 encara crema

Sixena, l'incendi del 36 encara crema

A 236 quilòmetres de Barcelona i a menys d’una hora en cotxe de Lleida, l’alcalde de Vilanova de Sixena s’ha convertit en la cara visible de l’operació de retorn d’obres d’art que s’exhibeixen al MNAC i al Museu de Lleida. Les flames que cremen ara són de passió familiar i orgull local

El litigi per les obres d’art procedents del monestir de Santa Maria de Sixena (els Monegres, Osca, Aragó) es desenvolupa en tres escenaris geogràfics: Barcelona, Lleida i Vilanova de Sixena. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida les obres descansen entre la quietud i la semipenombra d’unes sales climatitzades per on els visitants caminen lentament i parlen en veu baixa. Al poble, de 430 habitants, un alcalde menut camina amb nervi pels carrers deserts. No pararà fins que no tornin les cobejades peces. És un home ferit en l’orgull familiar que està pintant el retaule de la seva vida, el de David contra Goliat.

Aquesta és una història dramàtica, feta amb priors, bisbes i compravendes d’objectes, amb pintures romàniques d’entre el 1196 i el 1208 cremades 750 anys més tard per elements d’una columna anarquista en l’esclat d’una guerra civil, arrencades per un expert en art i traslladades a Barcelona, on es van salvar in articulo mortis i on han sigut exhibides amb gran dignitat durant dècades en un dels museus de Romànic més importants del món.

Ara les obres són objecte d’una reclamació de devolució que per entendre-la no pot separar-se de tres elements del seu context més immediat. Primer, la indissimulada perseverança de l’episcopat espanyol per acabar amb segles de bisbat de Lleida en terres d’administració civil aragonesa (algunes de les quals de parla catalana), fita aconseguida entre el 1995 i el 1998 amb la creació de la diòcesi de Barbastre-Montsó, a la qual ara pertany el monestir, una operació en la qual la nova diòcesi va guanyar cent parròquies procedents dels bisbats de Lleida i d’Urgell. Segon, que en la seva operació per reclamar tot el patrimoni pertanyent a les noves parròquies, guardat a Lleida i Barcelona, el bisbat de Barbastre-Montsó pot comptar amb l’ajuda i la influència de l’Opus Dei: no en va el seu fundador, sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, va néixer a Barbastre i el santuari de Torreciudad, promogut per Escrivà, és també dins del bisbat. I tercer, la simpatia que desperta l’actual litigi del govern d’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena contra una Generalitat que ha iniciat el procés cap a la independència de Catalunya.

La història que expliquen el director del MNAC, Pepe Serra, i el director del Museu de Lleida, Josep Giralt, no coincideix amb la que explica l’alcalde de Vilanova de Sixena, Ildefonso Salillas, del Partit Aragonès Regionalista. Si parlem de les pintures, l’alcalde afirma que van ser cremades per anarquistes vinguts de Catalunya sense que hi participés ningú del poble. A Barcelona donen per bons els testimonis escrits que assenyalen que, a part de la columna Durruti, també hi va intervenir gent del poble. A l’alcalde se li regira l’estómac: almenys les sis generacions anteriors de la seva família van treballar al servei del monestir, i fins i tot el seu besavi hi va néixer.

El triple conflicte d'art entre Catalunya i l'Aragó

Al MNAC lloen la feina de Josep Gudiol, l’home que en les pitjors condicions del 36 va salvar com va poder el que quedava de les pintures. L’alcalde, en canvi, reparteix fotocòpies d’un document de la Generalitat, del 10 d’octubre del 1936, en què es qualifica la missió de Gudiol com a “treballs de conservació”. “Conservació no és arrencada. Amb les quatre mil pessetes que li va donar la Generalitat hauria pogut manar construir-hi una coberta”, subratlla l’alcalde. A Barcelona i Lleida no tenen cap dubte que la compravenda d’objectes és legal. L’alcalde inunda de papers per posar-ho en dubte. I així tot el MNAC defensa que Sixena es projecta a tot el món des de Barcelona. Salillas parla de botí i escarni.

Serra parla de projecció i conservació, i l'alcalde Salillas hi veu botí i escarni

El monestir de Santa Maria de Sixena no és un monestir més. És panteó reial, i documents del seu dipòsit es troben a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, amb seu a Barcelona. La seva sala capitular estava decorada amb les famoses pintures murals que les flames del juliol del 36 van destruir en bona part. Les que van quedar van perdre la pigmentació i avui el visitant les ha de contemplar reduïdes a una pel·lícula de sèpies. Ho explica el director del MNAC, Pepe Serra: “Quan Gudiol arriba a Sixena, el monestir fa dos dies que crema i, per tant, aquelles pintures meravelloses, úniques al món, ja no hi són. L’esplendor de l’original ha desaparegut. El que tenim aquí a Montjuïc són pintures cremades, que han perdut els pigments naturals”.

Per això, segons Serra, ara no s’hauria d’estar parlant de restitució sinó, simplement, de conservació: “Es tracta d’una pintura cremada sobre una tela finíssima de cotó, enganxada amb pigments naturals, restaurada i reintegrada pels equips de Gudiol amb unes tècniques dels anys trenta del segle passat que no eren gaire sofisticades, i per tant, i això és molt important, els riscos de moure les pintures són superiors als possibles beneficis d’aconseguir-ho. Això en el supòsit que no se’ns quedés a les mans. De tan feta malbé, perquè el públic pogués reconèixer les iconografies, l’equip del Gudiol va pintar-ne fragments, perquè de les parts cremades gairebé no es pot deduir que és el que s’hi representa. Ara l’original de l’Edat Mitjana i els dibuixos de Gudiol ja són parts juntes que estan en una convivència molt fràgil, perquè el foc no només va esborrar el color sinó que va canviar les propietats de la matèria”.

A Sixena, l’alcalde Ildefonso Salillas té un altre pla. No es tracta d’arrencar les pintures dels arcs de fusta que es van construir al museu de Barcelona per enganxar-hi les obres, sinó traslladar tota l’estructura, desmuntant-ne els suports. A Serra l’operació li semblaria un disbarat: “Simona Sajeva, italiana, enginyera i doctora en conservació i restauració de béns culturals, la millor experta mundial, està elaborant un informe que encara no ha acabat però que ja ens està avançant que desaconsella el moviment”. Salillas replica: “Avui en dia hi ha empreses de transport que els demanes que et traslladin qualsevol cosa, per delicada que sigui, i ho aconsegueixen”. A Serra el supòsit no el convenç: “Entenc que em plantegin la pregunta de si aquestes pintures es poden traslladar o no. Segur que podem traslladar la piràmide de Kheops a Blanes, però la pregunta és: ¿s’aconsella o no s’aconsella?, i aquí els tècnics no ho aconsellen”.

La disputa de la conservació

La disputa de les pintures és una batalla que es lliura a cada cantonada de cada argument. El MNAC ofereix condicions estables de seguretat, temperatura i humitat. El monestir de Sixena, amb un clima molt més extrem, encara no està condicionat, però Salillas assegura que ho estarà aquest mateix hivern gràcies a les successives inversions del govern aragonès, que en conjunt s’enfilen fins al mig milió d’euros.

Salillas té rèplica per a tot. Quan li retreuen les condicions d’humitat de Sixena, s’agafa al que va escriure Gudiol el primer cop que va veure les pintures, abans de la Guerra Civil: va quedar impressionat pels blaus i els verds dels murs, com si les pintures haguessin estat acabades dies abans. De fet, als magatzems del MNAC es guarda l’únic testimoni gràfic en color que ens permet saber com eren, originalment, les pintures en litigi. Es tracta de les aquarel·les pintades a Sixena l’any 1918 per alumnes d’arquitectura del professor Lluís Domènech i Montaner, que se’ls va emportar d’excursió fins als Monegres. Una conservadora del museu es posa els guants blancs i ens obra les carpetes on es guarden uns targetons, dibuixats i acolorits en funció de la traça artística dels estudiants de Domènch i Montaner. Ara sí que veiem l’esplendor de les pintures de la sala capitular.

Salillas ens apuja l’aposta. Després que Gudiol s’emportés el que va quedar l’any 36, la sala capitular va quedar sense sostre, al sol i a la serena. I tot i així a començaments del seixanta una segona expedició de l’historiador, crític d’art i director dels museus d’art de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte, encara va arrencar algunes pintures que quedaven per portar-les a una gran exposició d’art romànic que va celebrar-se a Barcelona el 1961. Salillas fa notar que les possibilitats de conservació de Sixena no deuen ser tan dolentes si aquelles obres havien resistit “vint-i-quatre hiverns a la intempèrie” .

D’aquella operació d’arrencada de pintures del 1960 se’n van fer algunes fotografies, en blanc i negre. En una es veu el pare de l’alcalde ajudant a enrotllar els frescos. Li ensenyem aquest fotografia al fill, que amaga la incomoditat com pot: “Sí, sí, aquest és el meu pare. Però jo no vaig sentir mai que el meu pare arranqués pintures... No tinc res a dir d’això... Amb la cara que fa el meu pare m’imagino com es devia sentir... Miri, el meu pare estava contractat per arreglar un sepulcre i així consta en les factures que guardava. I pensi que Joan Ainaud, cap dels museus de Barcelona nomenat per Franco, aquí era una autoritat, i ningú no li podia dir res”.

Li pregunto a Serra què m’estaria dient si unes pintures de Barcelona s’exhibissin a Sixena. No n’estaria reclamant la devolució? “Si la realitat fos com ara, jo t’asseguro que no. Si a Sixena hi hagués el museu de pintura mural més important del món jo no ho tocaria. Sixena és un emplaçament incert des del punt de vista tècnic i aïllat de les visites. Mira, els museus tenen un sentit: la preservació de patrimoni per a les futures generacions, i el patrimoni de Sixena qui millor pot preservar-lo és el MNAC. Passa com amb les extraordinàries pintures de la Vall de Boí. Nosaltres contribuïm a la promoció de la vall, ens devem a aquest lloc d’origen: pel MNAC hi passen 800.000 persones a l’any, milers d’escolars, i això acaba convertint-se en més cent mil visites anuals a les pintures de Taüll, que estan reproduïdes amb unes tècniques de recreació formidables. És veritat que ja no estem en les èpoques de les grans expedicions franceses i angleses que s’emportaven obres a París i Londres. Les obres originals han de ser al lloc original, però la museística contemporània fa algunes excepcions: la principal és que el bé estigui danyat. I també que l’obra s’hagi recuperat en una operació de salvaguarda. És el cas d’aquestes pintures. Busquem una solució tècnica per al lloc, com hem fet a a Taüll. Però Salillas no en vol sentir a parlar: «Això de Taüll no em sembla bé»”.

Comento a l’alcalde de Vilanova de Sixena si la seva reclamació no es beneficia de la simpatia que comporta en aquests moments polítics qualsevol confrontació amb la Generalitat de la preindependència. ¿Hi hauria tant interès a recuperar-ho si les pintures fossin al Prado en comptes del MNAC? “Això no té res veure amb el procés independentista ni amb les ganes d’atacar Catalunya. Jo no puc anar contra Catalunya. El 80% de la meva família viu a Catalunya. A mí a Madrid no m’ha ajudat gens. Això ens ho hem lluitat nosaltres des d’aquí. I de fet a Saragossa tenen una peça que, en el seu moment, també reclamaré. Aquest serà el llegat que deixaré als que vinguin darrere meu a l’Ajuntament, perquè jo no hi seré eternament. A les últimes eleccions ja em va anar just, perquè la gent es cansa de les cares de sempre i vol cares noves. Això ho veig com casa meva. Això ha sigut una cosa molt familiar, molt personal. El meu besavi, quan va veure com cremava Sixena, no va poder menjar en deu dies. Va intentar salvar-ho però li van posar un fusell a la panxa. Per tot plegat ho veig com un injustícia gran”.

Barcelona torna objectes, Lleida no

El MNAC no vol retornar les pintures i menys si ho reclama una sentència que té caràcter provisional, que encara podria ser revocada en dues instàncies superiors més a través dels corresponents recursos. Però sí que ja ha tornat les 53 peces que custodiava.

En canvi, al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal tenen 44 obres que no pensen tornar. El director del museu, Josep Giralt i Balagueró, historiador de l’art i arqueòleg, em fa parar davant unes figures d’alabastre policromat. Han perdut gairebé tota la coloració a causa de l’incendi del 36. Són quatre peces del retaule de Santa Anna. Semblaria que les podem carregar amb les mans i traslladar-les a qualsevol lloc, però només és una aparença. El foc ha fet tornar l’alabastre al seu origen, que és guix cristal·litzat, i aquest guix està apunt d’esmicolar-se. Giralt es pregunta: “Per què hem de sotmetre objectes tan fràgils a aquest tensió? La jutgessa ho hauria de tenir en compte. Són peces que han sofert un procés de destrucció”. Giralt ens condueix fins al dipòsit del museu. Allà, dins d’una vitrina, hi ha les altres peces d’alabastre que fan conjunt amb les quatre exposades. El guix gairebé es desfà només de tocar-lo. “Aquesta és una peça que per poder-la moure hauríem de subjectar del tot. En aquest estat de conservació, per què hauríem de fer una execució provisional d’una sentència que està recorreguda?”.

Giralt comenta que el Museu de Lleida, quan desenvolupa el seu discurs, explica un territori determinat, el de la depressió central de l’Ebre, aquest aiguabarreig que formen els rius Ebre, Cinca, Segre, Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana. “Aquest territori sempre és present, sense fronteres marcades, i això dóna ple sentit al fet que les obres de Sixena s’exhibeixin aquí”, de la mateixa manera que ho fan altres béns parroquials de la Franja que van començar a ser reclamades ja fa més de vint anys.

La condició fronterera de la província i el bisbat de Lleida han situat el museu lleidatà en un continuat estrès judicial des de fa un quart de segle. “Però això ha tingut almenys una virtut: la defensa del Museu de Lleida ja no és una qüestió local, ara ja és una reivindicació nacional. Això ho ha entès la societat civil a Lleida i crec que ara ja ho entén tot el país. I jo crec que, per desgràcia, en tenim per temps”.

Salillas, amb la seva caçadora de cuir negre i el seu posat actiu, també creu que n’hi ha per a estona, almenys pel que fa a la devolució de les pintures. Es mou amb certa complaença enmig de l’atenció mediàtica. Mentre parla amb l’ARA està fent esperar un equip de la televisió de l’Aragó. Al mes de juny va aconseguir que tots els grups municipals firmessin un Manifest per la veritat i la restitució del tresor artístic del reial monestir de Sixena, que repassa el que des del seu punt de vista són febleses en la situació jurídica catalana, especialment les referides a les compres i trasllats dels objectes, i que comença assegurant que “qualsevol que vulgui veure en aquest controvèrsia un desig d’enfrontar dues comunitats, Aragó i Catalunya, vinculades per llaços històrics i fraternals, s’equivoca en els seus plantejaments i falta a la veritat”.

Salillas diu que està disposat a col·laborar en tot el que faci falta amb el MNAC un cop les pintures i els objectes tornin a Sixena, però en canvi rebutja aquesta mateix col·laboració quan li és oferta des del MNAC o des de Lleida.

Directors de museus nord-americans que han preguntat encuriosits per la polèmica no entenen que una població situada a dues hores i mitja per autopista de Barcelona no vegi en el MNAC el seu espai natural d’exhibició al món, sobretot si tenim en compte que les pintures ja fa vuitanta anys que són a Barcelona. Diu Pepe Serra, director del MNAC: “Si un visitant vol entendre els orígens d’Europa els entendrà perfectament en aquest museu. La directora general de la Unesco va venir fa poc i va quedar admirada. «Això és un lloc del món i per als ciutadans del món. El MNAC ens connecta amb Egipte i amb Bizanci, és un museu de la història del Mediterrani», va dir -nos”. I encara una última reflexió: “Si no hagués sigut per l’incendi del 1936, les pintures no serien aquí. Tot el que no es va retirar del monestir després de l’incendi s’ha perdut. L’Aragó no ho ha protegit i el 2014 ens ha demandat. I ara ens vénen a parlar de qui és el pare d’aquest nen”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT