Publicitat
Publicitat

Tradicions: criatures fantàstiques

Els contes populars en van plens i al llarg dels segles les llegendes es repeteixen i s’estenen per tot el país. El boscos, els rius, el mar, els sembrats i tots els racons del món estan plens d’éssers misteriosos amb poders màgics. Ara, l’editorial Comanegra publica 'El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya', amb textos de l’escriptor Joan de Déu Prats i dibuixos de la il·lustradora Maria Padilla. Totes les criatures de l’imaginari català en un volum que surt a la venda el 15 de març i del qual aquí fem un avançament amb tres dels personatges que hi apareixen.

El cant de les dones d'aigua

L’Alta Garrotxa, el Montseny. Arreu on hi ha salts d’aigua

Al mig de camps i muntanyes, al Japó, s’aixequen uns portals superbs de color vermell, els toriis. Qui els travessa surt del món profà i s’endinsa en el món sagrat; el reialme de l’intangible.

A l’aspra Alta Garrotxa hi ha el torii de Sadernes, un pont romànic sobre el riu Llierca, esvelt i elegant, amb una gran arcada, que convida a entrar a altres realitats. Com la del gorg Blau, perdut en aquelles selves abruptes; aigües turqueses que contrasten apassionadament amb el verd intens de les boscúries.

La bellesa és la porta a través de la qual es pot copsar l’ànima de les coses del món visible. Al gorg Blau feinegen enjogassades les nimfes que custodien les aigües dels boscos, llacs i fonts. Dones d’aigua, senyores de gorgs, estanys, pous i coves. Esperits que fecunden la vida de les plantes i vivifiquen l’aigua. Les nàiades, filles d’Oceà, venerades pels hel·lens.

En concavitats submergides o grutes humides i molsoses amagades entre la vegetació, les dones d’aigua guarden el fus de filar la natura. Quan arriba el bon temps, teixeixen la primavera. I cusen branques robustes i arrels fondes, esbatanen flors embriagadores, broden escorces ignífugues, llavors que es dispersen volant o circells que s’arrapen com serpents. Les dones d’aigua, també conegudes com goges i aloges, impregnen la natura amb la seva elegància i bellesa; això, en definitiva, és la gràcia.

Feina tan lloable, és clar, no pot ser destorbada. Si un encuriosit les distreu, se l’emporten divertides a la font de l’Oblit, el capbussaven en un rabeig d’aigües fredes o el converteixen en pedruscall durant una estona.

Als anys trenta, Apel·les Mestres va aportar el testimoni d’una anciana «que conservava totes les seves facultats mentals i energies físiques», segons esmentava l’autor. La dona va declarar:

-I això juro i perjuro qu’és tan cert com el sol que’ns il·lumina; ho havia sentit contar cent vegades al pare, qu’era incapaç de dir mentida.

I explicava a continuació que una nit de lluna plena, tot passant vora la riera de can Vives, l’home va quedar-se embadalit veient les dones d’aigua com cantaven i estenien la roba que acabaven de rentar. En descobrir-lo, el van cridar pel nom i, l’home, sense poder evitar-ho, s’hi apropà fins que les dones d’aigua el van agafar i van endur-se’l dins una cova.

-Lo que va passar allà dintre ningú no ho ha sabut mai, perquè el pare mai va poder dir-ho; fos que les dones l’encisessin i li fessin perdre la memòria, fos que l’amenacessin si ho descobrís, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula.

Guerau de Liost confirma les malifetes d’aquests esperits en un dels seus poemes:

En els estanys,

juguen les fades

a fer paranys.

* * *

I és que les goges i aloges acostumen a ser extremament geloses i malfiades dels humans. Potser per aquest motiu s’explica que de dia, per tal de no ser vistes, es transformen en merles d’aigua.

Tales de Milet explicava que tot disposa d’una ànima que anima les coses. Spinoza, Leibniz i Schilling aplaudien aquest supòsit. Per la seva banda, el prestigiós metge suís Theophrastus Bombastus von Hohenheim, més conegut com a Paracels, va escriure 'El llibre de les nimfes, els silfs, els pigmeus, les salamandres i d’altres esperits', on exposa la idea que dins els elements de la terra, el foc, l’aire i l’aigua hi treballen criatures que existien abans no s’hagués creat el món. L’obra inspirà els germans Grimm per escriure contes i llegendes. Però el cert és que tant els grecs i romans antics com els hindús i japonesos moderns creien i creuen en divinitats menors, manobres que ajuden els arquitectes de l’Univers.

Precisament un japonès, Masaru Emoto, va descobrir la impressió que causa la música, les paraules i les emocions a l’aigua. Un impacte que n’afecta la qualitat. Potser aquesta és la labor de les goges i aloges... cantar als rius, gorgs i cascades per augmentar-ne les propietats.

Així doncs, caldria afinar l’oïda per tornar a sentir els cants de les dones d’aigua al Toll del Vidre, l’Adou de Bastareny, el Salt del Grill o el Bullidor de la Llet, entre altres paratges on es manifesta superba la natura.

Jaume Balmes deia que no totes les coses s’han de mirar de la mateixa manera, sinó cadascuna de la manera en què es reveli millor. Hem perdut la capacitat de contemplació?

No hauria de ser tan difícil copsar les goges ni escoltar els cants de les aloges. Sobretot perquè, al capdavall, no som tan diferents. Els humans també estem fets d’aigua en una gran proporció.

* * *

La fúria de la ginebreda

L’Alt Berguedà

En la llunyania del Cretaci va haver-hi una col·lisió esborronadora de continents i van sorgir els Pirineus. El mar, aleshores, es va retirar i l’Alt Berguedà va esdevenir un escenari pantanós, ple de molses, plantes aquàtiques i boscos vaporosos. Tot aquell paisatge vegetal, triturat pel temps, acabà a les entranyes de la terra convertit en carbó. I quan els miners el van extreure al jaciment de Fumanya van descobrir amb sorpresa centenars de petjades de dinosaure. Examinades a consciència, però, algunes empremtes trobades mostraven una fesomia divergent, anòmala, singular, i els experts es preguntaren si totes les petjades eren de saures antediluvians...

A prop de Fumanya hi ha un altre fòssil, l’esquelet d’un poble miner abandonat anomenat Peguera. En aquell paratge abrupte i salvatge d’alta muntanya, entre les cases dels miners menjades pel bosc i mig enrunades, s’arrossega aguaitant una criatura d’origen incert, la Ginebreda. Una donota que, a parer d’antics pobladors, té el cos de fusta, molsa i escorça. Els braços pareguts a branques, fulles en lloc de cabells i peus d’arrels nuoses. Diuen que té un temperament sanguinari, sempre enfurismada, lamentant-se de l’estropellament que feien els homes. Alguns altres testimonis esparsos la descriuen amb mans plenes de punxes i espines, esvalotant passavolants i retirant-se a continuació dins els orificis negres de les mines abandonades. Rere seu queda el rastre d’una sentor de ginebró.

Qui sap si les petjades desconcertants de Fumanya pertanyen a la Ginebreda. Potser és una criatura vinguda de l’humus del Cretaci. O tal vegada no.

Potser va ser un llamp, el causant de la transformació de la Ginebreda en un ésser vegetal. Al capdavall, Peguera és terra de fulminacions. Una altra dona que vivia al poble va morir per l’electricitat del cel, i el seu fill va ser ferit al rostre. A causa del llamp, i de l’opressió dels obrers, aquell nen esdevingué un gran guerriller, conegut com a Caracremada.

En una ocasió, una nimfa del bosc anomenada Dafne es va convertir en arbre. Va ser tocada pels déus per escapar de les passions humanes. Qui sap si la Ginebreda i el guerriller van rebre el llamp diví per oposar-se a la desmesura de les persones.

* * *

Els cruiximents de l'home d'escorça

La Garrotxa, el Vallespir, l’Alt Empordà

Els arbres, mitjançant el sol, fan l’alquímia de convertir els minerals en fruits saborosos. Es gesten dins d’esferes diminutes i s’eleven de terra fins a tocar el cel inabastable. Són germans de les persones. Criatures de carn de fusta i sang blanca. Amb peus coberts d’arrels, braços vestits de fulles i espinada protegida amb pell d’escorça. Tenen ànima. El neoplatònic Porfidi comentava que «no és el vent el que mou les fulles, sinó l’ésser que viu amagat als arbres...». Antigament, es tenia la convicció que hi sentien i entenien. Fins i tot hi havia un procés d’endevinació, la filomància, que consistia a desxifrar la cantarella de les frondes. Els estudis contemporanis han demostrat que les plantes es comuniquen, dormen, tenen memòria...

L’home d’escorça és un altre geni boscà vençut pel cristianisme. Cobert amb la crosta de la surera, protegeix els camarades d’arbredes i boscúries. Els nets de cor l’han albirat a la Garrotxa, el Vallespir i l’Empordà. Com el tigre, que es difumina entre els clarobscurs de la selva gràcies a les seves franges: l’home d’escorça avança pel sotabosc, mimètic, expectant, amb nusos, circells, fulles i branques tatuades. L’home d’escorça no oblida els greuges patits pel bosc des de temps llunyans. Els arbres sagrats dels druides, talats per Juli Cèsar. El roure de l’oracle de Dodona, abatut quan Teodosi va prohibir els cultes pagans. Irmansul, l’arbre sagrat dels saxons, tombat per Carlemany... L’home d’escorça gemega quan cruix el bosc. Udola quan el vent pentina el fullam. És la seva manera de lamentar-se. I es confabula amb bardisses, argelagues i esbarzers quan convé barrar el pas als indelicats i tafaners.

Des que l’espessor de la forest ha estat profanada, l’home d’escorça viu amb el corc de la desesperança al cor. A l’antigor, els arbres venerables eren envoltats amb murs baixos de pedra. Com el roure monumental del Giol, al Vallès Oriental. El consell, el pacte i el coneixement s’alimentaven a la seva ombra. Al volcà Pujalós hi ha l’alzina surera d’odomar, admirable, poderosa, fermament arrelada, vestigi de l’època en què els arbres arreceraven les deliberacions de les persones. L’home d’escorça s’hi atansa les nits fredes, i li ret homenatge.

Era habitual, fins a la darrera centúria finada, fer passar un nadó nu que patís mal de trencadura pel mig d’un roure esberlat pel llamp. A Albanyà hi ha un roure corpulent partit pel mig per una centella. Continua viu. Els arbres, criatures que sobreviuen a les fulminacions dels déus del cel, haurien de ser inviolables.

* * *

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT