Conversa animada, un dijous al matí, en una cafeteria del barri de Collblanc - la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat. “De la plaça Espanyola ja en diuen la plaça de les Nacions Unides”, lamenta un client, veí de tota la vida. Al barri hi viuen persones nascudes en 124 països, i els de fora de l’Estat són el 40% del total. “Això és un gueto”, continua el client, que de seguida barreja la diversitat amb els problemes. Es parla de drogues, alcohol, baralles, incivisme… “De la plaça cap enllà, fa por anar-hi de nit”, es queixa. Diu que no és qüestió d’origen sinó de falta d’educació, però just després se li escapa, referint-se als nouvinguts, que “ells tenen els seus costums”, i sentencia que en aquest tema hi ha “diversitat d’opinions”.

La mestressa, també veïna de tota la vida, li contesta aixecant la veu: “Quan van fer aquest parc infantil d’aquí al costat, una clienta em deia que ella no hi anava perquè s’hi posaven els marroquins. Si ens barregem, això no té per què ser un gueto. Jo conec molta gent, per aquí passa molta gent, i n’hi ha que són racistes i punt”. Ella és la primera que es queixa dels problemes del barri, que pot explicar amb pèls i senyals, però defensa que “hi ha mala gent nacional i internacional”, i que a la seva cafeteria s’hi ajunta “bona gent de tots els orígens”. Quan se li demana un diagnòstic, respon que en general no hi ha conflicte entre persones d’orígens diferents, però que tampoc hi acaba d’haver convivència: “Cadascú va a la seva”.

A pocs metres de la cafeteria hi ha l’Antic Cine Romero, un important punt de trobada del barri mentre va funcionar com a sala de projecció, fins als vuitanta, i que en els últims anys ha recuperat aquest paper com a equipament municipal i seu de l’Associació Educativa Ítaca. L’entitat, nascuda justament als vuitanta, va començar amb un un esplai de cap de setmana i ara fa tota mena d’activitats per a nens i les seves famílies -moltes de les quals nouvingudes- de dilluns a diumenge. Els seus responsables són joves del barri que han preferit quedar-s’hi per transformar-lo que marxar a un altre lloc. El seu gran objectiu és impulsar la convivència intercultural al barri, més enllà dels seus nens i de les parets de la seva seu.

“La gent que vol conviure ja ho fa, però també va bé que ens donin un impuls”, diu la mestressa de la cafeteria. Un impuls a la convivència, afegeix, que comença amb els infants però es trasllada als adults. “A través dels nens, ens unim els grans”, confirmen uns pares d’una de les activitats que organitza l’entitat. Durant una jornada sencera, de primera hora del matí a última hora del vespre, per l’Associació Educativa Ítaca hi passen persones de totes les edats, tots els orígens i tota mena de situacions vitals. Els seus relats, amb noms i cognoms, són una mostra de la realitat del barri, més enllà dels tòpics. Una realitat en què hi ha dificultats però també oportunitats, en la convivència i en la vida.

Wendy Díaz, 30 anys: “Cadascú porta menjar del seu país i fem intercanvi de receptes”

El dijous és el dia més intens per a l’entitat. Cap a les nou del matí comença a arribar l’equip, i abans de les deu als passadissos ja hi ha força moviment, amb l’arribada dels que participen en la primera activitat. Són nens d’entre 2 i 3 anys, sempre acompanyats d’algun familiar. “Els dijous ens quedem les mares, cantem cançons i fem jocs junts, i després fem un cafè les mares i les educadores”, explica Wendy Díaz, de 30 anys, que va arribar a Catalunya des del Salvador ara fa sis anys, i és mare d’una nena de tres anys. “Els primers mesos, quan la veia tan petita i pensava que era responsabilitat meva, no sabia per on començar, i aquí tant les altres mares com les educadores em van ajudar molt”, recorda.

Les habilitats parentals són la prioritat de l’activitat, però a l’hora del cafè també hi ha temps per parlar d’altres coses i per practicar amb naturalitat l’intercanvi cultural. “Ho hem fet molt, per exemple, amb la gastronomia”, explica la Wendy. “Hi ha gent del Marroc que ha portat el seu menjar, que és boníssim, i jo també he fet aportacions del meu país, i hem fet intercanvi de receptes”, afegeix. Sense el pretext d’aquests esmorzars, probablement no hauria sorgit l’ocasió de fer-ho. També seria més difícil de veure, al parc infantil del carrer, una imatge com la de la Wendy, maquillada i amb texans ajustats, jugant amb els nens al costat d’una mare amb un vel islàmic que li tapa els cabells i bona part del cos.

La Wendy marxa abans d’hora per anar a treballar. Neteja apartaments turístics a Barcelona, amb uns horaris que canvien constantment i unes condicions laborals gens estables. Darrere d’aquesta precarietat hi ha una persona que va fer sis cursos de medicina i n’hi van faltar només dos per poder acabar aquests estudis al seu país. Després d’intentar completar-los en una universitat catalana i que li diguessin que havia de començar de zero, ha girat full i ha canviat el somni de la medicina forense pel de la tanatopràxia. “Va ser una decepció, però ho tinc superat. M’estic formant en un centre especialitzat, i quan acabi buscaré feina d’això”, diu motivada. En lloc de lamentar-se, es concentra a aprofitar les oportunitats.

Ivan Chergui, 18 anys: “M’han educat amb la cultura d’aquí i tota la família és independentista”

A les onze, mentre l’activitat dels més petits encara dura, arrenca el servei d’inserció laboral per a joves de 16 a 35 anys. Un d’aquests joves és Ivan Chergui, que va néixer a Catalunya fa 18 anys. “D’aquí un mes faré els 19”, puntualitza. És fill d’una catalana i d’un marroquí que ha viscut tota la vida aquí. “Va venir quan tenia dos anys i ja no va seguir la cultura d’allà, i a mi també m’han educat amb la cultura d’aquí”, detalla l’Ivan. Amb els seus pares hi ha parlat sempre en català, i l’àrab ni el parla ni l’entén. “Tota la família és independentista, amb alguns tiets més radicals i altres a qui els importa menys, i jo també crec que estaria bé, sobretot la independència econòmica”, afegeix espontàniament per completar la seva presentació.

Amb 17 anys, a mig segon de batxillerat, en un moment en què els estudis no li anaven bé, l’Ivan ho va deixar tot i va anar a viure uns mesos a l’estranger. En tornar, també a mig curs, va acudir a l’entitat per demanar consell, i va decidir participar en el servei d’inserció juvenil i començar un curs de monitor. A més, a la tarda hi torna per fer de voluntari. “Amb el curs em continuo formant, i fent de voluntari guanyo experiència”, explica. La seva il·lusió és treballar com a monitor amb nens i, si pot ser, combinar-ho amb els animals. “M’agradaria fer teràpies amb gossos per a nens amb necessitats especials”, assegura convençut. Admet, però, que no coneix gens aquest món: “Tampoc he buscat informació, ara estic centrat en aquest curs”.

A més del curs de monitor i del voluntariat, l’Ivan fa feines com a figurant d’anuncis de televisió a través d’una agència de models. “En porto cinc o sis, però no m’hi vull dedicar, ho faig per guanyar diners i poder ajudar una mica a casa”, aclareix. La seva mare treballa de monitora en un menjador escolar, i el seu pare, de fuster. Tot i que no siguin imprescindibles, els ingressos dels anuncis són benvinguts. En el temps lliure que li queda, està aprenent arts marcials. “El barri, depèn de quina hora, no és gaire segur. Un dia que anava sol em van atacar entre tres i em van deixar un ull de vellut. Vull poder-me defensar”, es justifica. Té molt clar, però, que prefereix no trobar-s’hi: “Si vull ser monitor, també és per canviar tot això”.

Epi Duran, 13 anys: “La gent em considera llatinoamericà i jo els hi dic que no”

Al migdia l’acció es trasllada a l’Institut Margarida Xirgu, a l’altre cantó del barri, on l’entitat organitza un servei de menjador per a alumnes d’ESO. Des de fa uns anys, quan s’acaba la primària s’acaben els serveis de menjador i les beques corresponents, però moltes famílies continuen tenint aquesta necessitat. Amb aquest servei, gratuït per a aquestes famílies, es cobreix aquest buit. A més d’oferir un menú saludable i promoure bons hàbits a taula, els monitors es queden amb els joves durant un parell d’hores i fan altres activitats. “Quan acabem de dinar ens quedem al pati jugant a futbol o a ping-pong, i també fem activitats sobre temes com la salut i les malalties”, explica Epi Duran, de 13 anys, que és un dels participants.

Amb la calor, pocs s’animen a jugar i la majoria es queden a l’ombra parlant. Es barregen, però també es forma un grup que anomenen “els llatinoamericans”. Ells mateixos comenten que el nom no és del tot exacte, perquè la majoria han nascut aquí. “Jo en realitat sóc d’aquí, perquè he nascut aquí, però els meus pares són de la República Dominicana, i em considero dels dos llocs”, explica l’Epi. “La gent em considera llatinoamericà, i jo els hi dic que no”, afegeix. Després, però, diu “el meu país” en referència a la República Dominicana i “els meus paisans” en referència als fills de dominicans. La seva identitat els importa, però és una qüestió relativa. “Els nens ens divertim tots junts i jo tinc molts amics marroquins”, diu com a conclusió.

Molts dels que es queden a dinar també participen en una altra activitat, el casal de joves de la tarda, on els ajuden a fer els deures. “A mi de gran m’agradaria ser enginyer de cotxes, però he de saber matemàtiques i les notes que trec són molt baixes”, confessa l’Epi preocupat. Parla més relaxadament de la ràdio, la seva altra passió. Els dijous el casal de joves va als estudis del Centre Municipal de Creació Multimèdia Torre Barrina, i l’Epi ja compta les hores. “Fem debats i notícies, i també radio-ficció, inventant històries sobre el bullying o temes així”, explica. “No sóc el millor, el millor és el Miguelito, que fa molt bé les entrevistes, però jo faig molt bé les històries”, acaba reconeixent. Tothom diu que s’hi podria dedicar.

Maday Rivero, 48 anys: “El pas de la coexistència a la convivència encara s’ha d’acabar de fer”

Els responsables de l’entitat s’esforcen per potenciar la implicació de les famílies, i l’exemple a seguir és Maday Rivero, de 48 anys i mare d’un nen de vuit. Llicenciada en periodisme a Veneçuela, va venir a fer un màster en gestió editorial a Barcelona fa 19 anys i s’hi va quedar. Més endavant, va decidir ser mare soltera. Pel seu nivell formatiu, la seva estabilitat laboral al sector immobiliari i la seva inquietud per la comunicació, de seguida que va entrar en contacte amb l’entitat es va animar a col·laborar-hi, i s’ha acabat convertint en l’ànima d’un dels projectes. Amb l’objectiu de potenciar la participació a les AMPA i reforçar el comerç de proximitat, han unit les AMPA de sis escoles amb 60 comerços que fan descomptes als seus membres.

“Ser mare soltera em va fer prendre consciència de la necessitat de tenir una xarxa, i vaig fer canvis en la meva manera de relacionar-me amb el món”, explica la Maday. Recorda que, quan va arribar a Barcelona, ho feia tot sola. Va viure a l’Eixample, on diu que “la gent és totalment anònima i tancada”, i ho recorda com “una vida horrible”. Collblanc - la Torrassa, afegeix, és tot el contrari: “Aquí és més fàcil relacionar-se, hi ha més vincles entre els veïns, o entre els clients i els botiguers, i jo necessito comunicar-me”. De les seves relacions a l’escola i al barri en va sorgir la idea d’unir les AMPA i els comerços. Al principi li va costar que quallés, però de mica en mica, “fent feina de formigueta”, s’ha anat estenent per tots els racons.

Explica que la diversitat cultural és el que més li agrada del barri, però reconeix que “el pas de la coexistència a la convivència encara s’ha d’acabar de fer”. Reparteix responsabilitats entre la societat d’acollida i els que hi arriben, però demana comprensió: “Emigrar no és fàcil, integrar-se no és fàcil, i depenent de la predisposició i de les condicions es fa millor o pitjor”. Admet que “segueix havent-hi molta immigració tancada en ella mateixa i això es nota en la immigració llatinoamericana”, i reivindica que “per això és tan important la presència d’Ítaca”, ja que el casal infantil “és com un imant”. Diu que, a la sortida, les famílies es relacionen entre ells sense cap barrera. “I si l’idioma és un problema, ve el nen i tradueix”, afegeix satisfeta.

Alexis Cuevas i Magandys Sena, 45 i 43 anys: “Portar els fills al mateix lloc també facilita la convivència”

Després de la treva del migdia, en què es pot parlar de la gestió dels projectes amb una mica de calma, l’edifici del Cine Romero de seguida comença a bullir de nou, a primera hora de la tarda, amb l’arribada dels nens del casal. A gairebé tots els van a recollir a l’escola els mateixos monitors, i recorren el barri en fileres vistoses i sorolloses, que sembla que no s’acabin mai. Es van repartint per sales en funció de l’edat i, per als nens del barri que no hi estan apuntats, alguns monitors es queden al carrer per fer jocs oberts a tothom en espais com la plaça Espanyola. Al Cine Romero els pares que van a recollir els seus fills comencen a arribar a quarts de vuit, i no és estrany veure escenes de nens que es resisteixen a marxar.

Alexis Cuevas i Magandys Sena, de 45 i 43 anys, són els pares d’una nena de nou anys que, segons diuen, “ho considera la seva segona casa, perquè hi ha anat des de molt petita”. Si arriben uns minuts abans d’hora, expliquen, “ja es queixa i diu que no se’n vol anar”. El seu fill gran, de 19 anys, que està estudiant la carrera de turisme, també ha sigut nen i monitor del mateix casal. “D’aquí ella en sortirà sent monitora, també”, pronostica el pare. Ells també se senten molt vinculats a l’entitat, i assisteixen sempre als actes que organitza. Es nota que, per part dels monitors i de tot l’equip, també hi ha un apreci especial. Destaquen que és una família absolutament normal, que s’ha integrat a la perfecció.

Nascuts a la República Dominicana, es van conèixer al seu país i van venir a Catalunya en moments diferents. La Magandys, ja fa 25 anys. L’Alexis, uns anys més tard. La seva trajectòria laboral també ha sigut diferent. Ella treballa de cuinera amb un contracte indefinit. Ell ha fet de maquinista d’excavadora, però porta dos anys a l’atur. “Ja anem justos ara, i quan se m’acabi la prestació ja ni t’ho explico”, lamenta. Tot i tenir les seves pròpies necessitats, col·laboren amb una ONG fundada per dominicans per ajudar el seu país. Fora d’això, asseguren que es relacionen amb gent de totes les nacionalitats. “Portar els fills al mateix lloc també facilita la convivència. A través dels nens, ens unim els grans”, sentencien.

Carles Radigales, 18 anys: “Si vas amb gent d’altres països des de petit, per a tu el normal és això”

Passades les vuit del vespre, quan la majoria de sales queden buides perquè els nens ja han marxat, a la planta baixa hi ha un racó que encara és ple de gent. És la Claqueta, un local obert als joves de 12 a 20 anys que funciona de dijous a diumenge, des de primera hora de la tarda fins a les 10 de la nit, enfocat a l’oci alternatiu. “És un lloc per divertir-nos. Juguem a videojocs o a futbolí, proposem activitats i les preparem amb els monitors... Per exemple, vam fer un Pasapalabra. Aquí venim a passar l’estona”, resumeix Carles Radigales, de 18 anys, que es defineix com un dels “fidels a la Claqueta”. Viu a només uns metres, i a base de venir dia sí dia també ha acabat formant un grup d’amics aquí.

De família catalana, viu amb tota naturalitat la barreja de cultures del barri i també del local: “Amb els que vénen aquí m’hi porto bé, encara que siguin d’una altra nacionalitat, o que hi hagi molta diferència d’edat. Això depèn de les persones. No mirem l’origen”. Assegura que, depenent de l’escola, hi ha més barreja o menys: “A la concertada on vaig ara només hi ha un estranger per classe, però abans anava a una altra concertada on hi havia més estrangers que catalans”. Per aquest motiu, assegura que té amics “de totes les nacionalitats”, i afegeix que per a ell és el més natural del món. “Si comences a anar amb gent d’altres països de petit, per a tu el normal és això”, diu. Fins i tot s’estranya d’haver-ho d’explicar.

Per al Carles, com per a la majoria de joves, la convivència entre cultures no és ni un problema ni tan sols un tema en què pensi gaire sovint. Sí que li preocupa que, a la nit, passejar pels carrers del barri no sigui del tot segur. Però ni li passa pel cap relacionar-ho, com fan alguns adults, amb la diversitat. “Hi ha una majoria de gent bona, i alguns tocats de l’ala”, diu per tancar aquest debat. Al seu entorn, en les últimes setmanes, el tema de conversa era la selectivitat. “Dels meus amics, molts aniran a la universitat, i altres faran cicles, com jo. Vull fer un grau superior relacionat amb l’esport”, explica. El mateix del que parlaven els joves de 18 anys de qualsevol barri del país, cadascun amb les seves peculiaritats.