Publicitat
Publicitat

Cada cop única, la fi del món

No sabem què fer amb la mort. Sobretot amb la mort dels que ens estimem, que és l’única única, no pas genèrica i indeterminada, i, per això, inconsolable. Endevinem que no ens serveixen les paraules, ni els protocols, ni els rituals de dol, que valen per a tota mort, perquè sentim que, davant d’una mort pròxima, és com un crim protegir-la, o protegir-nos!, amb fórmules que valguin per a tota mort. I és cert: cada mort, com cada vida, és única, i tant més única com més hi estem lligats.

Jacques Derrida, que sempre va trobar paraules per dir l’últim adéu dels seus amics, va aplegar les seves paraules de comiat, davant la mort dels seus, en un llibre que és un monument filosòfic del nostre temps: Chaque fois unique, la fin du monde. I és veritat, la veritat de la mort pròxima: cada cop única, la fi del món. I va provar a pensar-ho quan va dir el que experimentava, davant de qualsevol mort, però de manera més incontrovertible davant la mort pròxima: “La mort de l’altre, no només però sí principalment quan se l’estima, no anuncia una absència, una desaparició, el final de tal o qual vida, és a dir, de la possibilitat que té un món (sempre únic) d’aparèixer a tal viu. La mort proclama cada cop la fi del món en la seva totalitat, el final de tot món possible, i cada cop la fi del món com a totalitat única, per tant, irreemplaçable i, per tant, infinita”.

La mort, deia Derrida, i també és cert, “no deixa lloc, ni la menor possibilitat, al recanvi ni a la supervivència del sol i únic que fa de cada ésser viu [...] un ésser viu sol i únic”. Per això no trobem paraules, perquè no n’hi ha, fora del nom propi, que serveixin només per a un, per a qui mor. Però les busquem, tanmateix, les paraules, sabem que no les trobarem, que no n’hi ha, que cap no dirà l’experiència única, irrepetible i insubstituïble, que ens manca, ja per sempre. I, tot i així, no podem deixar de buscar-les, obsedits pels records que ens lliguen a una vida que ens ha deixat. No busquem consol, perquè no n’hi ha, només records, que ens arrapen a la vida que ens manca, a les paraules compartides, a les hores viscudes en comú. No tenim més, i no en podem prescindir. Perquè sabem que l’únic que ens resta és la vida que no volem que marxi. La vida, ja només nostra, de la mort que ens ha privat d’algú, deixant darrere seu una vida, l’única, de la qual ni volem ni podem prescindir. Estranya paradoxa: la vida de la mort, l’única que ens resta, a nosaltres, els que ens quedem. Sobrevivint a la mort amb la vida per testimoni.

Cada mort que vivim és només nostra. No hi ha família, ni amistat, noms genèrics i en el fons buits, sinó només la desaparició irremissible de tot un món, únic, irrepetible, que ens recorda el que la nostra vida li deu i que no volem, aquest no!, que marxi. Dir adéu a algú, i dir-li sabent que és per sempre, no és un comiat inexorable. És, més aviat, quedar-nos amb el que ens ha donat, amb el que ha fet de nosaltres el que som, coses de les quals no podem prescindir sense amputar-nos.

Per això, si existeix el dol és perquè ens resistim a identificar la mort amb el no-res. El dol és l’experiència de la mort en vida: en la vida que resta i sobreviu. Hi ha, esclar, el dolor del dol: l’or enmig del dol. La lliçó de la mort pròxima que ens deixa, sempre, una ferida amb què sabem que haurem de viure. En una de les últimes entrevistes que va concedir, dos mesos abans de morir, tot recordant la frase de Plató “Filosofar és aprendre a morir”, Derrida deia: “Jo no he après a acceptar la mort”. Mai no aprenem a acceptar la mort. I no hauríem de fer-ho. 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT