Popeie el mariner, el popular i clàssic personatge de còmic nord-americà, menjava espinacs tot el dia perquè el ferro que tenen li donava molta força. Segurament els guionistes no coneixien a fons el metabolisme del ferro. Tot i la necessitat d’incorporar aliments rics en aquest compost en la dieta diària, el nostre cos està preparat per absorbir-ne un màxim. Per tant, atipar-se d’espinacs té un límit. El cos és savi, i quan ja té prou ferro la resta que li arriba no l’absorbeix. I és tan sols quan es té algun problema de salut quan se n’absorbeix més del compte. Els passa a les persones que tenen algun tipus d’hemocromatosi, una malaltia que suposa una sobrecàrrega de ferro al cos que es tradueix en problemes de fetge (fins i tot cirrosi i càncer hepàtic) o cardiovasculars, entre d’altres. Ho estudia a fons Mayka Sánchez, cap del servei de diagnòstic del metabolisme del ferro de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras. També estudien les anèmies -la manca de ferro-, que tot i que es tracta del desordre nutricional més freqüent al món, també poden estar provocades per algun desordre del cos.

Quan es tracta de ferro, tant la manca com l’excés provoquen problemes de salut importants. I al darrere, segons han pogut veure els experts, hi ha un component genètic que es pot traduir en millors diagnòstics. Ja han trobat 20 malalties que pertanyen a aquests dos grans grups, l’hemocromatosi i l’anèmia, en les quals hi ha implicats 21 gens. Clarificar el diagnòstic permet un tractament millor, explica Sánchez.

El llarg viatge d'una llentia

El nostre cos requereix al voltant d’uns 25 mil·ligrams de ferro (la quantitat pot variar segons les persones); una petita part, en forma de reserva (uns 4 mil·ligrams), és al fetge, i els altres 20 mil·ligrams són a la medul·la òssia, on juguen un paper fonamental en la producció de les cèl·lules de la sang, en concret dels glòbuls vermells. El ferro s’obté a través de la dieta. Els aliments rics en ferro més populars són les llenties, la carn vermella i els espinacs del Popeie, tot i que n’hi ha molts que en tenen. No tothom en treu el mateix profit. Entre altres coses, depèn de si els aliments que acompanyen les llenties, per exemple, tenen vitamina C, que n’augmenta l’absorció.

El ferro, des que entra al nostre cos en forma de llentia o algun altre aliment fins que en surt (si no s’incorpora a la reserva), segueix un llarg camí. A l’estómac es produeixen una sèrie de reaccions químiques, que es veuen afavorides si hi ha vitamina C, que fan que les sals fèrriques es redueixin a ferroses. Després de passar per una sèrie de transportadors, a l’intestí el ferro inorgànic l’absorbeixen un tipus de cèl·lules, els enteròcits. De tot el ferro que es pren, diàriament el nostre cos tan sols n’absorbeix un màxim del 2%.

Cáncer i alzheimer

Un cop l’ha absorbit el cos, la transferrina, un tipus de proteïna que és a la sang, transporta el ferro a tot el cos. Les cèl·lules que el necessiten com a ingredient fonamental per dur a terme els seus processos tenen a la seva membrana receptors de la transferrina. Així, en treuen profit diferents tipus de cèl·lules de la medul·la òssia, la melsa, el fetge, els músculs i el cervell. De fet, l’excés de ferro s’ha relacionat amb desordres neurodegeneratius, i fins i tot hi ha estudis en què s’ha vist que per exemple pacients amb Alzheimer tenen acumulació de ferro al cervell, explica Sánchez.

L’excés també s’ha relacionat amb el càncer. El ferro s’encarrega de captar electrons i en les reaccions químiques en què intervé té diferents valències. “En aquests processos d’oxidació perd i guanya electrons; és la seva virtut, però també el seu problema: si genera massa electrons genera radicals lliures que interactuen amb altres molècules, cosa que fa malbé l’ADN, les proteïnes i els lípids”, explica Sánchez.

El ferro pot influir en aquest procés maligne de dues maneres diferents: accelerant la formació del tumor en generar els radicals lliures que poden provocar canvis a l’ADN i com a nutrient que promou el creixement i la proliferació de les cèl·lules tumorals.

És la medul·la òssia, però, la que més profit en treu. El ferro l’utilitzen els eritoblastes, les cèl·lules progenitores encarregades d’utilitzar-lo per tal de fabricar els glòbuls vermells que s’encarreguen de dur oxigen a tot el nostre cos. Després de treballar durant 120 dies van a la melsa, on es degraden. El ferro, però, no desapareix, sinó que torna a quedar emmagatzemat al fetge o es redistribueix per la transferrina al cos. I si el cos no en necessita més, perquè ja en té emmagatzemades unes bones reserves, encara que s’hagi perdut sang per algun motiu (sigui un accident o la menstruació), no n’absorbeix més per moltes llenties que es mengin. Aquest és el cicle si no es pateix alguna hemocromatosi. En aquest cas, l’excés de ferro acumulat al fetge provoca problemes, com ara la cirrosi o el càncer, explica Sánchez.