MÉS DE 22 JOVES SUBSAHARIANS ES REFUGIEN RERE LES PORTES AUTOMÀTIQUES DEL METRO a la parada Plaça Catalunya de les línies verda i vermella. Tenen la mercaderia ben agafada, amagada i protegida dins de llardosos llençols que algun dia van ser blancs i nets. Un vigilant privat vestit amb una samarreta taronja llampant els observa de molt a prop però no els diu res. Es coneixen. Aquest grup entra al metro gairebé cada dia, entre les tres i les quatre de la tarda. Aquí se senten segurs i poden reposar una estona. Saben que la Guàrdia Urbana no hi baixa: “Podríem provocar una estampida i que algú anés a parar a les vies. Algun cop ja hi ha hagut caigudes per les escales”, explica un policia que coneix de prop aquesta realitat.

A les 4 en punt s’aixequen i marxen. Carreguen els voluminosos fardells i se’ls posen a l’esquena. I així recorren el subsòl del centre de Barcelona fins al metro. Carregats com mules.

El viatge és curt. Només una parada i enfilen les escales de sortida cap a la Rambla per estendre les mantes just davant del cèlebre mercat de la Boqueria. El trajecte de només tres minuts els transforma el rostre i l’actitud: “No volem fotos, si en fas, et trencarem el mòbil. Els periodistes sou tots uns delators”, diu un noi alt i prim que es fa dir Alex. Encaixem la mà com a salutació respectuosa però la seva mirada no és precisament amistosa. Els nervis estan a flor de pell. Un d’ells puja primer sense mercaderia, dóna un cop d’ull ràpid per detectar policies i truca als seus companys a través del telèfon Lyca, una companyia que comparteixen i que els permet contactar gratuïtament.

En pocs segons estenen els llençols sobre les rajoles brutes i descolorides de la Rambla i subjecten entre els dits les cordes unides als quatre extrems. Giren el cap a banda i banda com si tinguessin un tic nerviós. Una turista alemanya compra un bolso marró de Prada per 20 euros. Cofoia, l’ensenya al seu marit i al seu fill i quan torna a mirar enrere ja no queda ni rastre dels venedors. La presència d’una parella de guàrdies uniformats ha escombrat el top manta de la Rambla, un terreny tan llaminer com efímer per a aquests joves. “Sasay! ” és el crit d’alerta i el senyal per desmuntar la parada. Diuen que significa cabró en wolof, que és l’idioma que parlen la majoria de senegalesos: “Vol dir «Correu que ja vénen els cabrons»”.

SENSE CAP ALTRA FEINA

El 90% dels nois que arrosseguen aquests fardells i motxilles per Barcelona han nascut al Senegal i tenen entre 18 i 35 anys. El Modou és un d’ells. Té 29 anys i des dels 21 es dedica a vendre el que pot. Ara són samarretes acríliques dels principals clubs de futbol europeus i abans eren cedés pirates. Les porta dins d’una bossa esportiva que té una de les nanses mig descosida. S’ha anat esquinçant pel pes i pels dies de corredisses frenètiques davant de la Guàrdia Urbana. Calça sabatilles esportives, igual que la resta dels seus companys. “Ens passem el dia fugint, hem d’anar ben preparats per no fer-nos mal”, explica aquest noi que viu a Terrassa.

El Modou col·loca les peces de roba sobre un petit llençol a terra a prop de la sortida de l’Aquàrium. Un desena de joves africans l’imiten. Se’ls veu més relaxats que a la Rambla. Seuen en un banc de pedra, remenen el mòbil, conversen i controlen la mercaderia des d’una certa distància fins que apareix la Policia Portuària en moto. I, altre cop, recullen les mantes d’una revolada i fugen. “Treballo quatre dies a la setmana, però tot és molt complicat perquè la policia no ens deixa respirar, ens prenen la manta i també els diners que portem a les butxaques perquè diuen que és el que hem guanyat amb la venda ambulant. Està tot molt fotut, molt fotut”, explica.

Aquest jove senegalès va arribar a Terrassa l’any 2006 procedent de Dakar, via Lisboa. La seva única referència aquí era el seu germà, que havia vingut uns mesos abans que ell. Al seu país treballava de fuster i aquí també aspirava a fer anar el ribot. Però no va aconseguir papers fins fa un any i ara ja sembla massa tard: “Busco feina cada dia però no n’hi ha”. A part de fer el top manta a Barcelona, manté la confiança dels amos d’alguns bars de Sant Cugat que li deixen provar sort entre les taules. També té una petita llista de clients fixos que li encarreguen roba, sabates o bolsos. “Són 4 o 5 només”, diu somrient. Assegura que en un bon mes, a l’agost, pot guanyar uns 800 euros, “no gaire més”, afegeix. Són dades que contrasten de manera desorbitada amb un informe elaborat l’any 2010 per l’Ajuntament de Cambrils. Assegurava que guanyen 144 euros cada dia de mitjana. La Confederació del Comerç de Catalunya xifra l’impacte econòmic del top manta en uns 100 milions d’euros anuals.

RÀBIA CONTINGUDA

Al port de Barcelona també hi treballa el Mohamed. Té uns ulls grossos i molt expressius i es comunica amb més facilitat que els seus companys. Va viatjar del Senegal a Catalunya amb 15 anys i ara en té 25. “He estudiat aquí, he jugat a futbol, m’he integrat bé però ara no tinc feina i he de fer el top manta per sobreviure”, explica. Ven ulleres de sol. “Estic enfadat perquè em sento marginat. Quan estudiava electrònica somiava ser algú i crec que he fet tot el que se m’exigia, però no tinc cap oportunitat”, afegeix.

Qualsevol uniforme de policia els posa en guàrdia però els que més temen són curiosament els agents de paisà: “Buah! Estic nerviós, nerviós perquè la policia secreta pot venir de qualsevol lloc i hem de vigilar bé. Quan arriben agafen com a mínim dues persones”. També tenen por dels antiavalots “perquè sempre que apareixen és per pegar-nos”, diu el Modou. “Un company nostre es va obrir el cap quan el perseguia la policia i alguns s’han fet mal al genoll o a la cama”, afegeix el Mohamed. Els venedors estan cada cop més neguitosos i aquest estiu van respondre dos dies a cops de pedra contra la policia. “Volíem marxar cap a casa a descansar i no ens deixaven, la gent està molt nerviosa”, admet el Modou, que era entre el grup. Un agent local de Manresa assegura també que alguns dels joves peguen amb els fardells altres ciutadans durant la fugida per crear un cert caos i evitar que els policies els atrapin.

Unes 60 persones es dediquen actualment al top manta a Barcelona segons càlculs dels mateixos venedors. De turistes disposats a comprar n’hi ha. Busquen al carrer productes més barats que a les botigues. Si són falsos tant els fa. Regategen sense fi per acabar pagant el mínim. El nombre de comerciants fluctua segons l’època de l’any però l’Ajuntament destina més agents a combatre’ls i adverteix que ho continuarà fent amb més contundència: “Hem de pressionar molt perquè n’hi ha molts, tot i que sabem que no té només una solució policial. La gent ha d’entendre que comprant no està fent cap bona obra, el que fa és ajudar les xarxes d’explotació. A més, aquests grups fan la competència deslleial al comerç de la ciutat”, assegura el primer tinent d’alcalde, Joaquim Forn.

Els venedors asseguren que treballen pel seu compte “sense amos”, diu el Modou. Alguns compatriotes viuen en habitacions llogades als mateixos que els subministren la mercaderia. “El negoci és rodó perquè li han de comprar la mercaderia per poder pagar-li després l’habitació”, explica un policia que ha investigat aquests grups. El Modou i el Mohamed coincideixen que les intervencions de la Guàrdia Urbana acaben beneficiant aquests venedors “perquè si et prenen la mercaderia n’has d’anar a buscar més i, per tant, a ells ja els va bé per al seu negoci”.

ELS SUBMINISTRADORS

Dos avis amb sabatilles de colors prenen la fresca davant del portal número 10 del carrer Marsala del barri de Besòs de Barcelona mentre un nen senegalès d’uns dos anys juga a estirar-li la cua a una gossa que es diu Linda. Un carro de la compra amb restes de ferralla està encadenat a un fanal i en un cordill lligat a la finestra s’hi eixuguen quatre peces de roba. A l’escala fosca i pudent, la majoria de bústies estan atrotinades. Igual que la porta del 1r 1a, que s’aguanta amb un cadenat gruixut. Agents de la Guàrdia Urbana l’han tirat a terra dos cops en només un mes i mig. Els veïns s’expressen amb un embolicat joc de paraules: “El noi del pis és aquí i no és aquí, corre per aquí però ara no és aquí”. Ningú vol revelar la identitat de Mamadou Fall, un jove de 19 anys, detingut dos cops per delictes contra la propietat industrial. Entre el 26 d’agost i l’1 d’octubre, policies de la Unitat d’Investigació van trobar en aquest pis un total de 10.713 productes de marques falsificades. Després de la primera operació, els objectes es van començar a vendre des del 2n 4a del portal del costat, el número 8. En aquest habitatge hi viu Modou Sokhana, detingut també per delictes contra la propietat industrial. Tenia 2.123 objectes de fins a 42 marques, la majoria de luxe. Els agents sospiten que els detinguts venien aquí la mercaderia però també en fabricaven perquè a la cuina del número 10 hi van trobar xapes platejades de LV corresponents a Louis Vuitton.

Ara busquen els subministradors d’aquests pisos, que poden arribar a vendre’ls 50.000 euros al mes en productes. Durant les vigilàncies van detectar un individu magribí carregat amb dues maletes. Creuen que proporcionava material a un dels pisos. Així ho confirmen alguns dels venedors. “Els marroquins porten la roba del seu país i traslladen les comandes en cotxe o furgoneta als pisos dels senegalesos que fan de magatzem i allà és on anem a comprar nosaltres”, explica un dels manters que no vol revelar la identitat. També compren als grans centres de distribució xinesos a Badalona. És on va acudir l’Omar aquest estiu per carregar ulleres i collarets per un euro. Té 36 anys, és senegalès i recull ferralla perquè tampoc troba cap altra feina. Però li costa molt arribar a final de mes. Per això, aquest estiu es va plantejar provar sort amb la venda ambulant a Pamplona durant les festes de Sant Fermí. Va dormir sis nits al ras “perquè un llit costava 50 euros cada dia i si no venia res no podria pagar-ho i aleshores tindria deutes”, explica aquest noi, que va aconseguir papers fa 8 mesos després de lluitar-ho durant 7 anys. Les nits fredes a Pamplona van ser dures: “Em sentia trist i molest però és el que toca i t’has de buscar la vida. A tothom li agrada dormir en un llit, treballar 8 hores i guanyar un sou digne però si això no ho tens, fas el que sigui per tirar endavant”. I així pensen tots mentre pleguen i endrecen la manta a corre-cuita.