Publicitat
Publicitat

“La mirada d’una mare quan et lliura el seu nadó et causa una sensació indescriptible”

Entrevista a Òscar Camps, socorrista català voluntari a l’illa de Lesbos per ajudar els refugiats

“La base del bot neumàtic es va trencar a causa de l’elevat pes que va haver de suportar, per l’excés de passatgers i per l’aigua acumulada al seu interior”, explica Nilofa Ghonami, una afganesa estudiant d’enginyeria, supervivent d’un naufragi el 30 de setembre davant de les costes de l’illa grega de Lesbos. Tot i que la capacitat de l’embarcació era de 25 places, hi viatjaven 50 persones. Després del naufragi, tots van estar nedant durant dues hores, esperant l’arribada dels equips de rescat. Lamentablement, una dona de 35 anys i un nen de 2 no van poder ser rescatats amb vida.

“És difícil pair això. Sento ràbia i impotència”, es lamenta Òscar Camps. “Amb una de les nostres motos aquàtiques hauríem arribat al lloc en 10 minuts”. L’Òscar coordina un grup de voluntaris de Pro-activa Serveis Aquàtics, una empresa de salvament aquàtic de Badalona que ha acudit de manera desinteressada a l’illa de Lesbos per evitar la pèrdua de més vides humanes a les seves costes.

Què us va fer prendre la decisió d’anar a l’illa de Lesbos a ajudar els refugiats?

Personalment vaig plorar moltíssim en veure unes fotos de menors refugiats ofegats surant en una platja. Això va passar abans de la mort de l’Ailan Kurdi. Em vaig preguntar si realment podia fer alguna cosa més que plorar i maleir governs i administracions. Tenia uns diners estalviats per comprar-me un veler de segona mà. Vaig consultar-ho a la família i tots em van donar suport en la meva decisió d’anar-hi a ajudar fins que se m’acabessin. L’endemà vaig preguntar al meu equip de professionals si volien acompanyar-m’hi. Tots es van aixecar, i som aquí.

Quina missió teniu a les platges de Lesbos? Quin tipus d’actuacions heu fet fins ara?

La nostra missió és facilitar el desembarcament dels refugiats siguin quines siguin les condicions de temps i mar. Rescatar tots els que caiguin o es tirin al mar per desesperació. I ajudar també les embarcacions que estiguin a la deriva en aigües gregues, sempre que la Guàrdia Costanera ens hi autoritzi. A més, col·laborem amb la resta d’organitzacions que operen aquí en tot el que estigui al nostre abast per, sobretot, evitar el patiment als nens.

Quins riscos corren els refugiats que travessen el mar des del costat turc?

Travessar el mar de costa a costa és perillós perquè no es reuneixen les condicions mínimes en matèria de seguretat. Però, a més, amb l’entrada de la tardor, el mar comença a mostrar la seva pitjor cara. Travessar-lo ja és en si un acte temerari. Per exemple, les embarcacions doblen i tripliquen la seva capacitat, de manera que ningú garanteix la seguretat ni la flotabilitat en cas de moviment de les persones a causa de les onades o del pànic o de qualsevol altre motiu accidental. Les armilles són totes d’imitació i, per tant, no garanteixen la flotabilitat que se’ls pressuposa, i menys encara amb roba mullada, o carregant nens o motxilles a sobre. Els motors no són gens fiables: cada dia algun bot va a la deriva durant hores com a conseqüència de les avaries. Els patrons de les embarcacions són els mateixos refugiats, de manera que desconeixen el procediment de desembarcament, es dirigeixen aleatòriament cap a terra sense tenir en compte les dificultats orogràfiques de la costa, del relleu marí, de la rompent, etc. Així que tot són perills.

Com és el rescat d’un refugiat quan és a l’aigua, probablement sense armilla salvavides i sense saber nedar?

L’aigua sempre és un element hostil. Qualsevol intervenció a l’aigua comporta risc i perill. El rescat d’una persona adulta vestida amb roba d’abric i calçat no és mai senzill. Si la distància a la qual cal intervenir és superior als 250 metres, el rescat es convertirà en una tasca àrdua. Si el mar està mogut, com últimament passa, per fer la intervenció amb garanties necessitem elements de rescat, com els tubs de rescat o les llaunes de rescat o les aletes. El pànic de la víctima per descomptat que no hi ajuda; el seu pes, tampoc. Així que un final feliç dependrà de la destresa del socorrista.

Què és el primer que fan els refugiats quan arriben a la platja?

Alguns es tiren a terra esgotats. D’altres ploren com nens desconsolats i s’abracen. D’altres fan gestos de no tornar enrere mai. Tot depèn de com hagi sigut de dura la travessia.

Quines sensacions i emocions esteu tenint? Què és el més dur que esteu vivint aquests dies i el més reconfortant?

No m’hauria imaginat mai que les emocions fossin tan fortes. Hi ha tantes mostres de gratitud al fons d’una mirada! Per exemple, la mirada d’una mare quan et lliura el seu nadó perquè el posis fora de perill. Et causa una sensació indescriptible. No pots imaginar la satisfacció que això genera. Ens ho agraeixen de seguida. Amb paraules, amb gestos, sovint amb la mirada o amb un somriure. Fins i tot alguns ens reconeixen dies després al port (esperant el ferri) i ens criden “ Lifeguard! ” La veritat és que és molt reconfortant. Però també és una desesperació saber que continuen morint nens just on tu no hi eres per poder intervenir.

En la vostra opinió, com hauria d’organitzar-se de manera més professional l’ajuda als refugiats que arriben a les costes de Lesbos per evitar més morts?

És obvi que l’administració grega no disposa de tots els recursos necessaris per garantir la seguretat. Estem parlant d’una mitjana de 30 embarcacions que arriben cada dia aleatòriament al llarg dels més de 15 km de la costa nord de l’illa. Però crec que Grècia hauria de deixar-se ajudar, perquè nosaltres sí que tenim els recursos necessaris. A Espanya la nostra empresa vigila centenars de quilòmetres de platges de màxima afluència. Es necessiten molts més socorristes i més embarcacions per poder reconduir i portar a zones segures els bots que travessen aquestes aigües.

¿Heu comptat amb el suport de l’administració espanyola, europea o grega?

Durant la primera setmana de setembre vaig escriure a totes les administracions implicades per explicar-los que oferíem les nostres embarcacions, els nostres vehicles i els nostres professionals per intentar mitigar en la mesura del possible el patiment d’aquestes persones. Sempre de manera altruista i voluntària. Informem telefònicament i per escrit tant l’administració espanyola com la grega, fins i tot el Frontex [l’agència de la Unió Europea que coordina la gestió de les fronteres exteriors dels estats membres]. Encara estem esperant resposta. Estem pendents que ens autoritzin a portar embarcacions de salvament. La solidaritat de les persones està cobrint l’absència de mesures dels estats. És a les mans dels governs posar fi a aquest drama i assegurar als refugiats una via segura. Mentre això no passi, nosaltres continuarem aquí amb tenacitat i professionalitat per ajudar a salvar vides.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT