Si sou espectadors habituals de teatre deveu haver sigut víctimes de persones que confonen la platea amb el menjador de casa. Persones que fan agonitzar la cel·lofana del caramelet durant una eternitat, desembolicant-la a poc a poc. Es deuen sentir d’una espècie superior creient-se amb el prodigiós do de fer-ho en silenci. També deveu haver patit els carablaves, espectadors que consulten el mòbil, s’il·luminen el rostre i la zona de butaques i apaguen l’energia màgica que s’estableix entre la resta de públic i l’escenari. N’hi ha que es pensen que ningú sent la vibració del telèfon dins de la butxaca. Altres triguen tantes hores a desconnectar la marimba que sona en el clímax de l’obra que sembla que sigui la primera vegada a la vida que toquen un telèfon. I alguns fins i tot contesten.

A finals del 2003, veient Primera plana al TNC, un grup de senyores del meu darrere seguien la funció com si fos un espectacle de revista. Cridaven els actors i comentaven esverades a quina sèrie de televisió els veien. Després del meu enèsim “Xxxxxt!” la líder de la tribu em va etzibar: “Nena! Si no vols que et molestin, queda’t a casa!” Mai he sentit tanta ràbia a la butaca d’un teatre.

El dos de juliol de l’any passat, però, un noi de Long Island va superar tots els límits a l’hora de rebentar la quarta paret. Nick Silvestri va anar amb els seus cosins de Califòrnia a veure l’espectacle de Broadway Hand to God. Abans van dinar en un restaurant i va intentar carregar el mòbil a través de l’USB d’una pantalla gegant del local. L’amo l’hi va impedir. Estava angoixat. Només li quedava un cinc per cent de bateria i havia de rebre dues trucades. Ja al Booth Theater, assegut a les primeres files i amb la mirada selectiva que genera l’ofuscació, Silvestri va detectar un endoll a l’escenari. Estava salvat. Ja havia començat l’obra, però l’adolescent es va aixecar, va pujar per una escala lateral que conduïa a l’escenari, va creuar el decorat i es va ajupir a carregar el seu telèfon en un fals endoll d’ attrezzo. Els actors estaven en xoc, el públic el va increpar, cinc membres de seguretat el van aturar abans que tornés a seure. Quan Nick Silvestri va percebre que el que havia fet no estava bé (sense entendre ben bé per què) va intentar tornar a pujar a recuperar el seu mòbil. La mare dels Silvestri només feia que demanar perdó. Sorprenentment, els van deixar continuar veient l’espectacle.

Nick Silvestri va saltar a la fama en poques hores. Es va veure assetjat pels mitjans de comunicació que volien contactar amb ell a través de Twitter. Vuit dies més tard va fer un comunicat a les portes del teatre per demanar disculpes i explicar què li va passar pel cap: “Només volia endollar el telèfon i vaig pensar que a ells [els actors] no els faria cap nosa que el meu mòbil fos allà”. Quan els periodistes li van preguntar què diria als membres de la companyia va respondre: “Els hi diria... «Ei! Sento haver-vos fet endarrerir l’obra cinc minuts. Però vaja... amb tot plegat també us he ajudat a donar-vos una mica més de repercussió...»” Només li va faltar afegir: “I si no voleu que us molestin, quedeu-vos a casa...”.