Hi ha una escena que sempre m’entendreix. Qui ha conviscut amb canalla la reconeixerà fàcilment. És quan un dels meus fills, després d’una fase tumultuosa -i de vegades bèl·lica!-, estrafent amb afalacs la veu, li diu a l’altre, penedit pel que ha fet: “Em perdones?” Si deixem a part la dramatització, sempre exagerada en un context de picabaralles infantils, l’escena força a pensar en situacions que d’infantils no en tenen res, perquè apunten al nucli de l’ofensa, una situació habitual entre adults. “Des del moment que n’hi ha dos, tot perilla”, va escriure Emmanuel Lévinas en una de les seves mítiques lectures talmúdiques. Tota socialitat, en realitat, és sempre conflictiva, litigiosa, polèmica. La qüestió, sempre, és com sortir-se’n. Per això, el problema és, i no només des d’un punt de vista filosòfic, apassionant, ja que apunta a la naturalesa política de l’ésser humà, en el sentit grec del terme, segons el qual som criatures definides pel món en comú que compartim amb uns altres.

Lévinas va dedicar al perdó una de les seves lectures talmúdiques més conegudes, l’any 1963. El Talmud, com se sap, és la transcripció de la tradició oral jueva, i conté dos nivells: la Mixnà, compilada al segle II, que consigna les opinions dels doctors tannaïtes sobre qüestions molt diverses; i la Guemarà, escrita al segle V, que en suposa la seva continuació en forma de comentaris polèmics. Fragments de l’una i l’altra estan en l’origen de totes les seves lectures talmúdiques. Com em recordava aquests dies de perillosos rebrots antisemites l’amic poeta Arnau Pons, i tenia raó!, la cultura europea, des dels orígens, ha privilegiat les fonts gregues en totes les qüestions teòriques, ignorant l’evidència que, si alguna cosa és el pensament europeu, com va formular Leo Strauss en un cèlebre article del 1953, és l’herència combinada d’Atenes i Jerusalem. He tornat, per això, a les paraules, sempre lúcides i aclaridores, de Lévinas sobre el perdó.

I he retrobat el text fulminant de la Mixnà citat per Lévinas: “Les faltes que l’home fa a un altre home no li són perdonades pel Dia del Perdó tret que, prèviament, no hagi apaivagat l’altre”. I, en la Guemarà, el filòsof recorda el comentari del rabí Yitzhak: “El qui infligeix pena a un altre, tot i que sigui de paraula, ha d’apaivagar-lo per ser perdonat”. El fragment recorda la gravetat que, de vegades, pot tenir la paraula. I Lévinas hi afegeix: “Per dir una paraula de més a l’altre, sou tan culpables com si li haguéssiu causat un perjudici material”. I, per això, no hi pot haver perdó si, abans, qui ha causat el mal no el reconeix i, amb aquest reconeixement, calma aquell a qui ha ofès. Per això, es gravíssim haver ofès algú, ja que aleshores “el perdó només depèn d’ell”. “Un està a les seves mans. No hi ha perdó tret que ho hagi demanat el culpable! Cal que el culpable reconegui la seva falta; i cal que l’ofès vulgui acceptar les súpliques de l’ofensor”.

Per tant, acaba Lévinas, no hi ha perdó possible si no és amb dues condicions: la bona voluntat de l’ofès i la plena consciència de l’ofensor. D’aquesta plena consciència, Kant, segles després, en dirà responsabilitat moral : allò que ens obliga a respondre del que els nostres actes (o paraules!) fan als altres. Però és igual com en diguem: sense aquestes dues condicions, la bona voluntat de qui pateix i la plena consciència de qui causa el mal, l’ofensa deixa la ferida oberta. I el litigi, sense resoldre. Quan passa això, encara que siguin només paraules, “tot perilla”. Abans que el tanquessin al confessionari, el perdó era cosa molt humana: d’humans i entre humans... 