Em vaig formar a les aules d’un col·legi ubicat al rovell de l’ou de Barcelona, que capitanejaven els jesuïtes del carrer de Casp. Molt temps enrere aquelles mateixes aules les havien trepitjat Josep Maria de Sagarra, Joan Vinyoli i Carlos Barral. Hi vaig cursar els estudis primaris vestit amb camisa i corbata. Vaig descobrir les corbates que portaven gomes elàstiques, i que el seu nus, impostat i fix, les feia molt pràctiques a l’hora d’uniformar-se a primera hora del matí. D’orígens modestos, vestia com els senyorets de l’Eixample. Resava el rosari cada tarda, i els divendres, de genolls. Envoltat sempre de nois, acabàvem la jornada en grans sales d’estudi que en dèiem brigades. De tant en tant escenificàvem unes cerimònies de rituals exuberants en les quals cantàvem coses de l’estil de “ …cruzados, por España y por Dios animados, contra el mundo y su eterna maldad ”. Al final de cada trimestre tots els alumnes participàvem en una altra representació, en presència de les famílies, que solemnitzava el lliurament de premis a l’excel·lència a partir d’un acte que s’anomenava Dignidades i que s’obria amb les següents paraules: “ A mayor gloria de Dios, honor de la virtud, esplendor de las letras y de las ciencias... ” Un cop s’havia acabat aquella posada en escena, els distingits havien de travessar una porta que era a la boca de l’escenari i que conduïa a un estret passadís on hi havia, col·locada a l’entrada, una taula que tenia al damunt una vella maleta oberta, de les de cartró pedra, on s’havien d’abocar una a una les medalles. Sovint em pregunto si aquelles experiències reculades en el temps no haurien contribuït a la meva posterior afició al teatre fins al punt de convertir-me’n en historiador.

Amb el pas dels anys, quan ja havíem abandonat la bata i se’ns concedia l’honor de vestir amb pantalons llargs, una nova fornada de joves professors van aportar una alenada d’aire fresc en aquell col·legi d’ambient enrarit. El meu nou professor de literatura era un jove de vint-i-sis anys. Duia els cabells llargs, tenia una barba i un bigoti espessos, i s’ornava amb unes ulleres de vidres grans amb muntura de pasta d’un color fosc. A l’hivern portava pantalons de pana, un jersei de coll alt dels que en dèiem cisne i una camisa de franel·la a quadres, que duia per fora dels pantalons i descordada. Un progre. Era el Jaume Cabré, que havia estudiat en aquell mateix col·legi i coneixia molt bé els aires de família que s’hi respiraven. Que, molt probablement, hi tornava com a professor al servei dels nous vents que començaven a bufar i que els jesuïtes, amb la seva proverbial habilitat de camaleó, havien sabut captar .

El meu nou profe de lite no seguia el manual que, quan es referia a la literatura catalana, esmentava Raimundo Lulio i poca cosa més, ni tampoc s’ajustava als currículums dictats pel Ministerio. Una vegada ens va portar el Pep Albanell, que era amic seu. Prèviament a aquell acte, solemne i distès alhora, havíem llegit el recull de contes agrupats amb el títol Compreu-vos una neurosi i sigueu feliç. L’experiència del contacte amb l’escriptor va produir diversos efectes en nosaltres: un grup de companys, a partir d’un guió escrit per un servidor i que es basava en una d’aquelles narracions, vam rodar un curt en 8 mma la rodalia de Gualba. Sense haver de menester cap autorització del pare/mare/tutor/tutora legal. Ni amb cap adult que ens hagués d’acompanyar en aquell memorable cap de setmana. Sense que mai no ho arribés a saber ni el Cabré ni encara menys l’Albanell. Eren coses ben nostres.

Si Jaume Cabré detectava un alumne a qui li agradés llegir, li etzibava una llarga llista, que mai no era la mateixa, plena de títols de llibres. Vaig adoptar aquell nou catecisme d’un sol full amb la fe cega que es professa a un guru. Havia sentit com el meu professor de lite, que, a més a més, era el meu tutor, m’havia fet una simbòlica abraçada, intensa, lenta i calmada, sense que jo no hagués hagut de fer cap mena de cua per accedir-hi. El meu nou pare espiritual, en comptes de fiscalitzar les nostres consciències, propiciava que ens enamoréssim de la literatura i de la vida. I per mi mateix vaig descobrir els haiku, Hermann Hesse i Tagore, per posar-ne uns exemples. Vaig aprofitar els pocs exercicis espirituals que em quedaven per escriure versos. Una tirada de decasíl·labs blancs, massa blancs i també dolents, que el meu professor passava a un altre amic seu, que els corregia amb tinta verda. Més tard vaig saber que aquell amic del Cabré era Miquel Desclot, ves per on!

El Cabré em va portar a descobrir, tot llegint les seves obres -que és com de debò s’aprèn literatura-, Mercè Rodoreda, Josep Pla, Manuel de Pedrolo, Llorenç Villalonga, Pere Calders, entre molts altres narradors, i també un seguit de poetes, com ara J.V. Foix -en l’obra del qual el meu profe era un expert-, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Martí i Pol… Dels autors que em va convidar a llegir -res més allunyat del que avui s’entén per “lectures obligatòries”-, el que més em va tocar la fibra sensible va ser Gabriel Ferrater. Ben aviat vaig adoptar Les dones i els dies com un dels meus llibres de capçalera per sempre més.

La tarda del dia d’abans de l’execució de Salvador Puig Antich, quan encara s’esperava l’indult que havia de provenir del general Franco, teníem classe amb el Jaume Cabré en una aula del primer pis, als passadissos del qual hi havia unes vitrines amb animals dissecats. Entre aquelles mostres zoològiques hi destacava un primat gran com un home petit, assegut de cara amb les cames obertes i castrat, que mirava fixament amb els ulls de vidre, com si estigués permanentment predisposat a gaudir de l’ampul·losa oratòria que amarava les lliçons de la Formación del Espíritu Nacional.

El nostre professor de literatura va negar-se a fer aquella classe. Va dedicar l’hora a provocar-nos el pensament, a despertar el perquè infantil, tan persistent en nosaltres anys enrere i que d’un temps ençà s’havia anat adormint acotxat per un espès adoctrinament. El Jaume va aprofitar aquella tarda per presentar-nos apassionadament, d’una manera més descordada que la camisa que duia, allò que l’inquietava, el que havia germinat en l’adobat terreny de la seva consciència. A més d’escoltar-lo atentament durant aquella hora, que es va tornar més breu del compte, vam establir un diàleg amb la seva passió. Finalment, quan va sonar el timbre, vaig sentir un aiguabarreig de por i entusiasme. Em tremolaven les cames mentre una escalfor interior m’encenia les galtes. El professor de literatura ens havia fet veure que l’execució de Puig Antich era una aberració a mans del règim franquista, però que encara ho era més la condemna al darrer suplici d’un home sense nom i sense pàtria que havia de produir-se en paral·lel.

No sé ben bé si, com va escriure Martí i Pol, “Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre”. I encara menys si l’actitud del Jaume va operar un canvi en les connexions neuronals del meu jove cervell. Més d’una vegada, però, m’he reconegut a mi mateix imitant el gestos del meu professor. Els que quan m’indigno reneixen des del repòs de la memòria on hi batega compassadament aquella tarda tenyida de gris pàl·lid.

Durant aquell curs Jaume Cabré va guanyar el Víctor Català. Posteriorment em va dedicar un exemplar del seu primer llibre que, finalment, es va donar a conèixer amb el títol de Faules de mal desar, que guardo com un tresor entre els meus llibres més preuats. En la segona pàgina d’aquest volum de la Selecta, publicat en una edició pobra, encolat a l’americana i amb un paper que de seguida es va esgrogueir, hi diu amb lletra manuscrita i clara: “…un llibre que intenta ser un exemple de diverses maneres de fer literatura. Com a mínim ho intenta”. Ja hi mostrava l’actitud de l’escriptor reconegut en què s’ha convertit, la mateixa que l’ha portat a dir coses tan punyents com “Si no penses que t’hi va la vida amb cada llibre, no te la jugues prou”.

Mai podré agrair a Jaume Cabré la seva contribució al que a hores d’ara entenc com el camí de construcció de mi mateix a través de la literatura, a l’ensenyament de la qual m’he acabat dedicant. El meu professor de literatura va prendre part en l’afermament de l’esquelet que suporta la carnadura moral que m’ha fet ser qui sóc avui dia, ara que començo a entendre què vol dir haver estat jove perquè, com ell, també m’estic fent gran.

En el marc del debat que s’ha obert sobre la preocupant situació de l’ensenyament de la literatura a l’ESO i el batxillerat, és més oportú que mai reivindicar-la com el projecte pedagògic transversal per excel·lència. Ho ha sabut veure el cinema, que ha recorregut sovint a la figura del professor que se serveix de la literatura per transformar els alumnes, per fer-los créixer, perquè trobin el seu propi camí. En definitiva, per educar.

Quan tot els indicadors constaten els minsos coneixements literaris dels nostres alumnes, resulta inexplicable que encara es vulgui retallar el temps que s’hi dedica. No hi ha res més prioritari que oferir un ensenyament de qualitat, que estigui a l’altura de la confiança que dipositen les famílies en el sistema educatiu i sigui homologable, pel que fa al nivell cultural, amb el dels països de l’Europa desenvolupada. Uns estàndards que no tenim i que ens urgeix assolir si és que volem presentar-nos al món sense un dissimulat sentiment de vergonya.

Em preocupa que els responsables de cada nou govern se sentin obligats a aplicar noves estratègies pedagògiques com si l’educació fos un producte de mercat, mentre, paral·lelament, es menysté la qualitat de l’ensenyament. Sobretot la de l’ensenyament públic que, per les seves característiques, exigeix una especial atenció i també una estabilitat que no té. Em fa molta por que per aquest camí acabem banalitzant els coneixements literaris i, de retruc, diluint les seves virtuts i les seves potencialitats. Tot el que contribueixi a fer de la literatura una matèria més residual i minoritzada als nostres instituts serà un gravíssim pas enrere.

Un antic proverbi oriental que recull el psicoanalista Jacques Lacan ve a dir el següent: la praxi d’una escolta atenta i comprensiva no només entén el que es diu, sinó que copsa també allò que mou l’interlocutor a dir-ho. Em pregunto si els responsables de la política educativa d’aquest país practiquen aquest tipus d’escolta, la que va més enllà d’una simple recepció de les paraules. Em pregunto fins a quin punt estan disposats a comprendre el fons del malestar que s’ha anat expressant a través d’aquest debat. M’ho pregunto amb la mateixa actitud que vaig aprendre dels bons professors que vaig tenir, la que es fonamenta en dos sentiments essencials: l’amor a la literatura i, per extensió, a la cultura, i l’amor al poble.