Archidona és una gran taca blanca vist des del turonet on hi ha la capella de la Mare de Déu de Gràcia, patrona del poble / QUIM ARANDA

Que venen els 'indepes'!

Més de mig segle després de l’emigració a Barcelona d’una parella d’un poble de Màlaga, tres generacions de la mateixa família hi tornen. La incomprensió sobre les demandes catalanes evidencia que la distància entre desig i una realitat ben concreta és molt superior als mil quilòmetres que hi ha als mapes

Archidona és una gran taca blanca vist des del turonet on hi ha la capella de la Mare de Déu de Gràcia, patrona del poble / QUIM ARANDA

Per carretera, en avió i en AVE. Des de Londres i des de Barcelona, respectivament. Així va començar aquesta Setmana Santa el viatge de tres generacions d’una mateixa família a Archidona, lloc d’origen d’una part del clan de què es parla en les pàgines següents. Archidona, per a l’inventari del relat, és un poblet d’uns 8.500 habitants situat a l’interior de la província de Màlaga, a menys d’una hora de cotxe de la capital per una autovia en molt bon estat, fet que evita, si es vol, pagar els cinc euros que costa el peatge d’una de les circumval·lacions que es poden agafar pocs quilòmetres després de deixar enrere l’aeroport Pablo Ruiz Picasso. L’habitualment groller i fatxenda Camilo José Cela va posar Archidona al mapa de l’Espanya més barroera durant la Transició, convertint en el primer volum de la col·lecció La Sonrisa Vertical (de l’Editorial Tusquets) un fet escandalós que hi va tenir lloc als anys setanta, i amb què el Nobel gallec va fer allò que tant li agradava i que tan rendible li resultava quan ja la seva escriptura no tenia cap interès: escandalitzar un país encara molt picapits.

Abans de continuar, però, una confessió necessària: el clan a què es refereix qui signa aquest reportatge és el meu. Cognoms? Aranda Salazar. Un Aranda Salazar prou barrejat pels anys i el frec a frec amb d’altres: Saumell, Balibrea, Piquet, que ha produït encara més barreja i que potser en un futur en continuarà produint, potser llavors amb cognoms originaris de l’altra riba del Mediterrani o de l’est d’Europa o del món anglosaxó o de la Síria a què no volem o no sabem donar refugi.

El motiu del viatge que va arribar a moure durant cinc dies dotze persones entre fills, joves i nets, més l’àvia, és un petit homenatge a la Lola, ma mare. L’excusa, els 85 anys tot just acabats de fer d’aquesta dona que va parir tres nois als anys seixanta, un cop ja havia emigrat a Barcelona amb el seu marit, Manolo, el meu pare.

El Manolo, l’avi que els esmentats galifardeus pràcticament només coneixen per fotografies, fa quasi dues dècades que va morir.

La Lola és la iaia de cinc galifardeus d’edats compreses entre els quasi vint-i-un anys i els quasi dotze. Tots cinc l’han acompanyat al seu poble, i han passejat amb ella per carrers plens de llambordes incòmodes per als vianants i per als cotxes, algunes de les quals encara conserven la memòria de les seves passejades de nena cap a l’escola del convent de Santo Domingo, avui rehabilitat i convertit en escola d’hostaleria de la Junta d’Andalusia, o cap al santuari de la Mare de Déu de Gràcia, la patrona del poble, una ermita aixecada dalt d’un turonet i sobre les restes d’una antiga mesquita àrab. El Manolo, l’avi que els esmentats galifardeus pràcticament només coneixen per fotografies, fa quasi dues dècades que va morir. Però a ell també li hauria fet il·lusió mostrar a una canalla que ja no ho és el lloc on va néixer i on va créixer i aprendre l’ofici de fuster i ebenista amb nou anys, gairebé la mateixa edat a la qual va començar a fumar. Eren altres temps, sens dubte. Temps de llarga postguerra dels quals els pares van fugir per no morir-se de gana i fàstic, per trobar oportunitats per a ells i per als fills que probablement tindrien. A Catalunya n’hi van trobar: es van convertir en uns més del milió llarg dels altres catalans, com en va dir Paco Candel al seu llibre, publicat el març del 1964.

El que he exposat fins ara era el propòsit col·lectiu del viatge familiar. El meu particular era un altre: indagar, a títol de sondeig no científic, què en pensa la família del poble i alguns dels convilatans, què en pensa la família més immediata, també, d’això que tots coneixem, aquí i allà, com el Procés. Parafrasejant Tolstoi quan diu que si parles del teu poble, parlaràs del món: en aquest cas parlo de la família per fer-ho d’allò que afecta la societat en què viu.

Una promesa electoral

D’aquells altres catalans dels anys 60, doncs, a aquests nous catalans de mig segle després, molts dels quals independentistes. Ja ho siguin per convicció democràtica, per un nacionalisme de soca-rel o un de molt recent; per afartament del PP i del PSOE, perquè sí, pel somni d’una societat més justa, per l’egoisme de voler viure millor que el veí sense haver de retre-hi comptes o per una mica de tot plegat. O encara, com ha dit Pérez Rubalcaba, per raons biològiques, ja que “a Catalunya els enterren amb la senyera i els bategen amb l’estelada”, síntesi del canvi sociològic experimentat per raons molt diverses, que sembla ancorat en la dita “Catalunya serà cristiana o no serà”, com si per ser-ho calgués passar abans per la pila baptismal que no pas per les urnes.

Sigui pel que sigui, ¿s’entén, això, a Andalusia? Hi he anat, també, per intentar esbrinar-ho.

“¿Potser sense tant d’AVE que no va enlloc o que no transporta a ningú i tan poques Rodalies, per exemple, hi podria haver un...?” Hi penso quan, des de l’aeroport de Màlaga, amb la Mari Paz, l’Adrià i la Júlia enfilem en cotxe cap a Antequera - Santa Ana, una estació al mig del no-res, a la recerca del meu germà petit i la dona, el Jordi i la Sara, i ma mare, que han triat l’AVE com a mitjà de transport. Han confiat els meus dos nebots, Laia i Pol, al germà gran, el Manolo, que es desplaça en cotxe amb la Núria i la Paula.

A la carretera hem deixat enrere un toro d’Osborne que hi senyoreja, i que és símbol d’un paisatge i d’un temps que no trepitjava de feia nou anys. Com a Bigas Luna, a mi també m’agrada la silueta de l’animal, encara que qui hi va pensar potser no tingués al cap allò de la pell de brau, o només això, però no la crítica que Espriu hi va fer.

A Antequera - Santa Ana s’hi atura l’alta velocitat de la línia que uneix Barcelona amb Màlaga. Rajoy ha dit fa molt pocs dies, en l’acte de celebració dels 25 anys del Madrid-Sevilla, que l’AVE “ha cosit Espanya”. Vist des de Catalunya, es diria que hi ha fet més d’un estrip. El diputat de Junts pel Sí Germà Bel ho ha demostrat amb dades. El que no ha dit Bel, però, és el que jo vaig sentir dir a l’ara president del govern espanyol en un míting electoral a Logroño, al poliesportiu de Las Gaunas, mentre seguia la campanya del PP del 2004. Va ser el diumenge 29 de febrer d’aquell any.

Les condicions meteorològiques durant el cap de setmana havien sigut molt dolentes i tot el nord i gairebé centre de la Península estaven coberts de neu. El petit avió dels populars en què viatjava l’hereu d’Aznar va arribar tard a la convocatòria perquè va patir les inclemències meteorològiques. Quan per fi va començar la missa, Rajoy encara feia cara de por per les sacsejades sofertes a dins de l’aparell. Entre ovacions i crits d’aclamació, va explicar les raons de la demora i va fer una promesa: “Em perdonareu, però hem estat una bona estona fent tombs allà dalt -va assenyalar el cel-, ficats en l’avió que m’ha portat des de Madrid, on dormo cada nit, perquè a mi m’agrada dormir a casa, amb la família. A mi no m’agrada volar. I amb mal temps encara menys. Per això jo us prometo que si soc president del govern, portaré l’AVE fins a l’últim racó d’Espanya”. Grans riallades. Quin paio més trempat! Recordava Pepe Isbert a Bienvenido Mr. Marshall fent promeses de tota mena.

¿Potser, doncs, tot va començar amb aquella ocurrència electoral? La família que trobo a Archidona no té gaire consciència de quan. Ni tampoc d’allò de l’Estatut ni del Constitucional. A risc de provocar les baralles i la divisió de què tant parlen Jorge Fernández Díaz i Xavier García Albiol i Inés Arrimadas, però que jo no he vist per enlloc a casa, i en qualsevol cas violant la regla sagrada de no parlar de política a taula -equivalent a la que Connie Corleone recorda al seu fill Sonny a la primera part d’ El Padrí : “El pare no parla mai de negocis”-, trec el tema -la independència, el referèndum, etcètera- durant un dinar familiar, una vintena de persones, abans que serveixin els primers plats.

La meva tieta, Tere Luque, una dona excepcional que ja ha fet els 70 ben bons però amb un cap clar, em respon com mai no ho faria Susana Díaz: “Això ho heu de decidir els catalans. A mi em sabria molt greu que us independitzéssiu, però ho heu de decidir vosaltres”. També les meves cosines, la Laura i l’Eva, es mostren d’acord amb la idea. No el Paco, un altre cosí que dina amb nosaltres, i que menysté la idea, com el meu tiet, l’Antonio, que no es pren seriosament la pretensió catalana. Dinem sense problemes, però. I dinem com Déu mana.

Interès dels nacionalismes

L’Antonio Salazar, un altre cosí, germà de la Laura i l’Eva, actor i dramaturg, que durant set temporades va intervenir al Vaya Semanita -el Polònia basc- d’Euskal Telebista, i a qui fa un parell de mesos se l’ha vist fent de Carrero Blanco a la minisèrie de Tele 5 Lo que escondían sus ojos, hi posa més matisos. M’ho diu per e-mail des d’algun lloc d’Espanya, perquè no ens hem pogut trobar en aquesta ocasió: “El conflicte entre catalans i espanyols mai s’ha abordat amb determinació, i sempre s’ha supeditat als interessos polítics dels nacionalistes, d’un costat i l’altre. Crec, a més, que el conflicte no és només entre una part -molt nombrosa, per cert- de la societat catalana i Espanya, sinó que ho és també de la mateixa societat catalana amb ella mateixa. I de l’espanyola. En la meva opinió, sembla necessària una reforma constitucional de tipus federal que garanteixi un equilibri pressupostari que inclogui solidaritat territorial per a tot l’Estat. Pel que fa al referèndum, no tinc gaire clar que sigui la millor solució si voteu només els catalans. La qüestió afecta el conjunt de l’Estat i no m’agradaria que no se’ns consultés”.

Abans del dinar familiar, que va tenir lloc Dijous Sant, malgrat que era festa oficial a Andalusia i a bona part d’Espanya, l’alcaldessa d’Archidona, Mercedes Montero Frías, de 49 anys, del PSOE i susanista -en minoria a l’agrupació del partit del poble; són més els sanchistes, “seixanta-quaranta”, em dirà-, em va rebre al seu despatx de l’Ajuntament, situat a la plaça Ochavada, epicentre de la vila i lloc per on passen totes les processons de Setmana Santa.

Com els cosins, la Mercedes tampoc no és capaç de situar cronològicament l’origen del conflicte però l’identifica amb el PP, no pas amb el PSOE. Desconeix, i se’n fa creus, que articles de l’Estatut impulsat per Pasqual Maragall van ser recorreguts pel Partit Popular al Tribunal Constitucional, i d’altres d’idèntics, només traduïts, vigents al d’Andalusia, van passar intactes fins i tot la famosa prova del ribot d’Alfonso Guerra.

Em sembla detectar una mica d’ingenuïtat en les seves paraules, pròpies d’un càrrec polític allunyat del brogit de Madrid, Sevilla o Barcelona. També, esclar, força desconeixement de la realitat catalana, que li arriba a través dels mitjans de comunicació, amb el que això implica. “No sé, si em diuen que per treballar a la Generalitat els obliguen a parlar català...” Sense ànim bel·ligerant, li responc: “Tu no admetries en aquest ajuntament cap treballador que no parlés castellà, oi? Per tant, si a Catalunya hi ha dos idiomes oficials...” “Sí, sí, ja...”

Corre l'acudit que Susana Díaz és com la Cruzcampo, que més amunt de Despeñaperros ningú no la vol

També xerrem de política espanyola, de les primàries socialistes i del possible impacte en el conflicte entre el govern de l’Estat i la Generalitat. I li confio un acudit que m’han explicat tot just després d’aterrar a Màlaga: “Em diuen que Susana Díaz és com la Cruzcampo, que més amunt de Despeñaperros ningú no la vol”. L’acudit eliminaria d’arrel les demagògiques paraules de Rodríguez Zapatero sobre la presumpta i doble discriminació de la presidenta de la Junta d’Andalusia a Catalunya, per dona i per andalusa, ja que Madrid també és geogràficament, i potser políticament, més amunt de Despeñaperros. I reblo: “I si Susana Díaz guanya les primàries, el PSOE ja es pot acomiadar de guanyar la Moncloa, perquè mai no tornaria a guanyar a Catalunya unes generals, cosa imprescindible per arribar al govern”. “Això diuen, a mi també m’ha arribat, que Díaz està molt forta i valorada a Andalusia, però que a partir de Despeñaperros no. Jo no sé si és un termòmetre, però vaig estar a Madrid, a l’acte de suport a Susana Díaz a Ifema, i hi va haver moltíssima gent... Sí, potser hi vam anar molts andalusos, però jo hi vaig veure una quantitat enorme de gent. No sé per què diuen això”. Em reservo la meva opinió.

Referèndum? L’alcaldessa em demana: “La gent que votaria per la independència, què pensa que hi guanyaria? En què els canviaria la seva vida?” Tracto d’explicar-li els diferents nivells de reivindicació que hi veig: econòmic, en uns casos; identitari, en d’altres; democràtic. Raons totes que veig reflectides en la família, on es barregen una o més característiques. I n’hi pot haver d’altres. “I tu, ets indepe? Què et sents més, català o espanyol?”, m’etziba. “Jo em sento un barceloní de Londres i un londinenc de Barcelona”. Pel que fa a la resta, la deixo amb la incògnita. Però de seguida hi afegeixo: “Tot i haver viscut en els últims tres anys dos referèndums, el d’Escòcia i el del Brexit, i admetent que les decisions poden ser molt emocionals, i que sovint es prenen per factors diversos, i no només vinculats directament amb la pregunta, el referèndum és l’única manera de resoldre la qüestió”. “El fareu?”, em replica. “Sincerament, no ho sé”. Digueu-me descregut.

Amb igual brusquedat que ella a mi, li vaig fer la mateixa pregunta al delegat de la Generalitat al Regne Unit, Sergi Marcén, quan el vaig saludar al Borough Market de Londres, on la comunitat catalana va celebrar el dia de Sant Jordi, amb l’ANC d’Anglaterra i Catalans UK. Me’n va donar la versió oficial més una postil·la que molta gent deu tenir al cap: “És que no veig com el govern espanyol el podria impedir”. De debò?

“¡A mi, la Legión!”

L’endemà de la trobada amb l’alcaldessa, Divendres Sant, dia gran de la Pasqua, el poble s’ha aixecat d’hora malgrat que va anar a dormir molt tard. La gent pren posicions al llarg del passeig i al carrer Nueva per veure la desfilada d’una companyia de la Legió, del terç Alejandro Farnesio, amb base a Còrdova, que participa en els actes processionals d’Archidona, una tradició que es remunta a poc després del final de la Guerra Civil.

El pare ja ens en parlava, també de la marxa típica dels legionaris, 160 passos per minut, que recordava de quan visitaven el poble i ell encara hi vivia. Barrejo vivències i èpoques, potser, perquè evoco les seves paraules i també recordo ¡A mí la Legión!, la pel·lícula d’Alfredo Mayo, que he tornat a veure no fa gaire temps, aprofitant que la Mari Paz, la meva dona, l’havia de revisar per parlar-ne en un dels seus cursos sobre cinema del franquisme, en què també hi ha inclòs Raza.

Autoritats civils, eclesiàstiques i militars -sembla un guió del No-Do- prenen part en un seguit de manifestacions que cada vegada són menys religioses i més folklòriques. Així ho veig: una gran excusa popular per fer comunitat en el cas d’Archidona, on els únics turistes, si n’hi ha, són els altres catalans i els seus fills i nets.

L’hi he preguntat a la meva cosina Eva, una de les poques dones d’Andalusia que carreguen passos de Setmana Santa, si no li molesta la militarització dels actes, una cosa molt present a tot Andalusia, i especialment a Màlaga, on dies abans, a més, ha esclatat una polèmica perquè una altra companyia de la Legió ha cantat El novio de la muerte a la ludoteca, no pas a la planta oncològica com es va dir, de l’hospital materno-infantil de la ciutat.

L’Eva és atea, antimilitarista, d’esquerres i gairebé àcrata i, per a ella, participar-hi amb companys i amics del poble, on torna per fer-ho i per veure els pares, no té res a veure amb cap religió ni menys encara amb un sentiment militar. Res més lluny! “Només és una festa més”, diu. El mateix deia el pare, que també treia passos, ell, que mai no va ser cap devot. Ja era això, de fet. Perquè després de la Contrareforma, l’Església va voler prohibir les processons per massa lúdiques i no se’n va sortir.

La festa és la festa. Una excusa, doncs. I no pas per plantar-se ferma davant de cap bandera ni de cap imatge religiosa, com sí que farà la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, mentre assisteixi, també el mateix matí de Divendres Sant, a Màlaga ciutat, a la passejada del Crist de la Buena Muerte y de Mena, que, tanmateix, fan els legionaris, en tant que és el seu sant patró, el mateix protector que en combat els ha d’evitar anar a “ unirse en lazo fuerte con tan leal compañera ”, la mort, tal com diu el cuplet que Millán-Astray va fer adaptar a marxa militar perquè el fessin seu els terços que manava després de sentir-lo cantar a Lola Montes.

Mentre espero amb curiositat el pas dels legionaris pel centre del poble i la sortida de diferents confraries, passejo entre la gent i vaig burxant una mica. Intento que buidin el pap ensenyant-los una foto que porto al mòbil: una senyera que oneja en un vaixell, una imatge que vaig captar l’estiu passat en aigües del cap de Creus. Sense respectar la solemnitat del dia, els torno a demanar per l’embolic indepe. I ara sí. Ara, per fi, tinc la desagradable sensació que l’impacte de la Cope, El Mundo, La Razón et altri, fins i tot de 13TV o de Televisió Espanyola, ressona als carrers d’Archidona. I no sé si em molesta o ja ho donava per descomptat. El que és segur és que el que em va dir la meva tieta Tere va ser només un miratge.

Santos Rey Lara, de 42 anys, amo d’un quiosc, ho té clar: “És una tonteria, això de la independència. No crec que us convingui. Jo us donaria una petita lliçó. Dret a decidir? Endavant, però amb totes les conseqüències”. “Quines, per exemple?” Ho demano a una altra persona que ens està escoltant però que s’estima més no identificar-se. “Que us quedaríeu sense accés al mar”. “Però si Catalunya té costa, la foto és del cap de Creus”, li dic. “Però la Unió Europea no us deixaria accedir-hi”. Em quedo sense arguments, esclar.

José Astorga Murillo, emigrant a Alemanya als 18 anys, retornat ja a Archidona i jubilat, que es confessa seguidor incondicional del Barça i admirador de la Legió, no creu en el dret a decidir, tot i que sí en el respecte a la cultura i a la llengua catalanes. En els tòpics també hi creu. Perquè la meva cunyada Núria li fa una pregunta, ell li respon i de seguida hi afegeix, potser com a broma: “I un català t’hagués cobrat per dir-t’ho”. La Núria, indignada, exclama de manera retòrica quan l’home ja ha marxat: “I jo li haig de riure la gracieta?”

Un altre testimoni del tot diferent: Pepita Jiménez González és una amiga de ma mare que trobarem a la nit a la plaça Ochavada, mentre esperem l’entrada d’un altre pas, el del Crist de la Humilitat. La Pepita viu a Mataró fa 35 anys i és una més, i amb molt d’orgull, de les altres catalanes. “El meu fill és independentista, la meva filla no, i jo voldria que hi hagués un referèndum”. El germà, que encara viu a Archidona, no ho entén.

"Els andalusos sempre hem volgut la independència, però no d’Espanya, sinó de la pobresa"

ISIDORO OTERO Historiador i exdirector de l'IES del poble

Tampoc Isidoro Otero, historiador i exdirector de l’Institut Luis Barahona de Soto, el centre d’ensenyament secundari del poble. El vaig conèixer fa nou anys, quan ell va presentar a Archidona la meva primera novel·la, El avión de madera que logró dar media vuelta al mundo, una història més o menys propera sobre l’emigració d’una família d’Andalusia a Catalunya i a Sud-amèrica. No hem pogut coincidir tampoc i l’Isidoro em contesta per e-mail qüestions que, de fet, necessiten matisar-se i confrontar-se cara a cara. Fa principal responsable del conflicte el PP. “No per això considero assumible el referèndum d’independència des d’un punt de vista històric, però tampoc social, ja que conduiria a fer créixer la polarització del poble català i l’experiència ens parla d’enfrontament i conflicte davant de tal panorama”. En tot cas, doncs, com donar sortida al sentiment de moltíssima gent que ja no se sent espanyola, que no en vol saber res, li havia demanat: “Sentir-se català no exclou sentir-se espanyol, ibèric, europeu o ciutadà del món. Els andalusos tenim clar que som una nació, que al llarg dels temps hem hagut de enfrontar-nos a problemes greus als quals hem donat respostes diverses: insurreccions camperoles, emigració, etcètera. Sempre hem volgut la independència, però no d’Espanya, sinó de la pobresa i el subdesenvolupament, això és el que és veritablement important. Avui en diríem estat del benestar, o millor encara: justícia social”.

De la mateixa nació andalusa de què parla Otero, de la qual potser a Catalunya no se’n té cap notícia, o no se’n vol tenir, en parla també Pedro Ignacio Altamirano, president de l’Asamblea Nacional Andaluza, una entitat que s’emmiralla en l’Assemblea Nacional Catalana, i que oficialment es presentarà a Barcelona el 18 de maig. Altamirano veu en el clientelisme polític espanyol les raons del majoritari refús que m’he trobat a Andalusia en relació amb les demandes catalanes. El seu és un discurs rupturista en aquella terra. “En el cas d’Andalusia -em diu-, el nacionalisme va ser segrestat pel PSOE a canvi d’almoines i subvencions. Quaranta anys de segrest identitari andalús, confondre el que és andalús amb el que és espanyol, i la utilització dels vots dels andalusos al servei dels interessos partidistes del PSOE a nivell estatal, han fet possible l’oblit dels andalusos del nacionalisme andalús, i del seu sentiment nacional, raó del rebuig al procés català”. Altamirano és optimista, però, i assegura que “l’últim 28 de febrer [diada d’Andalusia] ja van ser 100.000 les persones que van reclamar dignitat i independència, fet que ha provocat que el procés català comenci a ser entès i tingui suport des d’Andalusia”. No són la majoria dels casos amb què m’he trobat.

La meva percepció no és tampoc la del diputat de Junts pel Sí Eduardo Reyes, expresident de Súmate, que des de Barcelona fa un pronòstic força agosarat sobre el nivell de comprensió de l’independentisme català a Andalusia: “Els veritables coneixedors de Catalunya t’escolten, dialoguen i al final et donen la raó. N’hi ha d’altres que estan enverinats per les mentides o notícies distorsionades que els arriben des dels mitjans manipulats per l’Estat, als quals els costa més fer-los veure la realitat. Però això està canviant. De fet, Andalusia s’està posicionant en aquesta direcció i està com fa tres o quatre anys estava Catalunya. Aviat voldrà ser independent”. Potser, però jo ho dubto.

Al caire del precipici

El matí del Diumenge de Resurrecció, el clan Aranda ha de posar fi al viatge. Hem de tornar allà d’on veníem, Londres i Barcelona.

Volia fer un exercici d’empatia, acostar-me a les raons del no al referèndum en un petit poble d’Andalusia. Raons que poden ser les mateixes que hi ha a Madrid o a Sòria, posem per cas. O fins i tot entre una part minoritària de Catalunya, d’acord amb les enquestes, i d’acord amb les preguntes que he fet a una altra part de la família extensa, altres catalans i fills d’altres catalans, tiets i cosins, que així m’ho han manifestat. En general, hi he trobat desconeixement, una certa intolerància, una història encara molt marcada per la dictadura, qüestions d’interès econòmic, potser.

Torno a Londres amb força pessimisme. La possible entesa per separar-se civilitzadament, democràticament i amicalment, o per continuar junts des del respecte, la justícia i la sobirania no em sembla gens fàcil d’aconseguir. Massa prejudicis.

Eduardo Reyes i Sergi Marcén, tant com Carles Puigdemont i la resta del seu govern, potser perquè no tenen més remei, insisteixen que el referèndum es farà. Continuo sense tenir-ho clar. Em sembla l’únic camí desitjable però molt difícil de transitar sense portar la tensió al límit. Per exemple, fent allò que va dir Oriol Junqueras a Brussel·les fa tres anys i mig: paralitzar l’economia catalana una setmana; o una DUI, com ha dit fa no res, si el referèndum no és possible.

Ho deia seriosament? Quins són els riscos? Recapitulo mentre acabo aquestes línies i penso en la primera tarda del viatge, la del Dimecres Sant, que vam aprofitar per fer una excursió al Caminito del Rey, un espectacle de gorges impressionants al paratge natural dels Gaitanes, al centre de la província, entre la serralada de Ronda i la d’Antequera. Sobre passarel·les de menys d’un metre d’amplada encastades a la roca, el visitant camina de vegades a cent o dos-cents metres d’alçada. El Caminito, inaugurat per Alfons XIII el maig del 1921, s’ha restaurant recentment. Mil persones el recorren cada dia en sentit sud-nord, l’únic possible. En teoria, és impossible de fer marxa enrere. Una barana de filferro evita caigudes tot i que no és remei suficient per als dubtes, en aquest cas els que pot generar el vertigen. Al llarg del recorregut pots agafar-te a una línia de vida, subjecta a les parets dels espectaculars penya-segats. Et donen un casc per protegir-te de possibles allaus o caigudes de pedres.

¿Serà, doncs, un viatge al caire del precipici? Però ¿i si tot plegat només fos un gran decorat? 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT