Foto: XAVIER BERTRALEls homes de mar són gent de poques paraules i tenen un aire distant. No et miren a la cara i més que parlar dicten sentències. Això també és propi dels cooperants (i els periodistes) que treballen en zona de conflicte. Han vist massa coses i han construït un sistema de valors diferent: és fàcil confondre a primera vista la pell dura amb una actitud aspra. Oscar Camps (Barcelona, 1963) és un home de mar que treballa de cooperant en una zona de conflicte que aquest any s’ha empassat 4.000 vides: el mar Mediterrani.

La vida d’Oscar Camps ha canviat radicalment des que el setembre de l’any passat la fotografia del cos del petit Ailan Kurdi arrossegat pel mar fins a una platja de Turquia va fer la volta al món. La seva filla d’11 anys li va demanar si podia salvar aquella gent i pocs dies després el director de l’empresa de rescat Proactiva es plantava a Lesbos amb tres companys equipats amb aletes i els seus vestits de neoprè. “Hi vam arribar sense res: per fer els rescats fèiem servir les mateixes barques abandonades pels refugiats”, recorda. Des de l’acord entre la UE i Turquia el punt calent s’ha desplaçat al Mediterrani central, entre Líbia i Itàlia, però els socorristes de Badalona no han deixat Lesbos, on el degoteig de pasteres no s’ha aturat. “Un any després, el balanç de la crisi humanitària és fatal; el de l’actuació de les institucions i de l’ONU, també. Tornem a estar sols a Lesbos. Fem el que podem”, constata. Assegura que la multitud de premis que han rebut aquest any (“un 98% sense dotació econòmica”) no el reconforten i que el que més greu li sap és no ser prou a casa, amb els fills petits. La gran, de 26, també és voluntària a Lesbos.

De fet, Camps s’ha convertit en un activista i sap molt bé que la seva feina és -literalment- una gota en l’oceà, que el més important és que la gent entengui el que està passant i exigeixi respostes a les institucions. No té pèls a la llengua a l’hora de criticar les polítiques de la Unió Europea en aquesta “crisi”. “Sembla que Europa no fa res, però és mentida: externalitza fronteres pagant a tercers països, aixeca murs i amplia Frontex, tot amb un objectiu: blindar les fronteres, sense assumir el compromís d’acollir els refugiats. Europa té una responsabilitat important sobre el que està passant al Pròxim Orient i a l’Àfrica subsahariana i no vol assumir-la. Que ens expliquin per què la UE està pagant 1.300 milions d’euros a Nigèria. Aquests contractes on són, per a què serveixen? I ara què farem, pagar a Líbia, com a Turquia? Pagarem a Egipte, també? Són països sense drets democràtics que maltractaran aquest compromís amb tota la impunitat... i mentrestant aquí les grans empreses de seguretat faran el seu negoci. La dreta sempre fa el mateix: armes, militarització i por”. Tampoc se salven els grans mitjans de comunicació: “Al final s’han venut al poder i contaminen l’opinió pública; els refugiats ni són delinqüents, ni són il·legals, ni són terroristes, ni són immigrants econòmics”.

La nova missió de l’‘Astral’

Tot i que han rebut 2,1 milions d’euros en donacions -el 96% privades de 16.500 donants-, els equips de Proactiva Open Arms, l’ONG sorgida de la iniciativa de Camps, continuen instal·lats en la precarietat. L’ Astral, el iot de luxe que els va cedir un empresari italià i que van haver de transformar en una embarcació de rescat, ha dit prou després de treballar tot l’estiu sense descans davant les costes de Líbia. L’han tornat al port de Badalona, on es prepara per a un nou ús: convertir-se en una eina per explicar a tots els ports catalans què està passant a 600 milles de les nostres costes. I també més enllà: als països d’origen dels nàufrags del segle XXI.

Ara esperen un nou vaixell, ara sí una embarcació de salvament marítim, per tornar tan aviat com puguin al canal de Sicília. El fred no atura els fluxos i Camps vol continuar sent allà tot l’hivern. “Aquesta gent fuig de llocs amb molta violència, han sigut molt maltractats, semiesclavitzats, les dones violades en repetides ocasions. Per a molts, és el primer cop que es fiquen a l’aigua i no saben nedar. Tenen molta por: no és el mateix que et rebi una ONG que un militar armat i embotit en un uniforme d’autoprotecció que el primer que fa és escorcollar-te”. Els vaixells de Frontex són alts i no estan pensats per al rescat: “Veus la gent a l’aigua defallint, i no porten xarxes, ni escales ni res, i la gent no pot enfilar-s’hi. No rescaten: recullen els que han quedat vius després d’un naufragi, que tenen 20 anys i s’han pogut agafar a qualsevol cosa que floti”.

Camps s’estima molt més treballar amb els pescadors: “Al mar hi ha dos tipus de persones: els funcionaris i els professionals, i si mai tens un problema resa perquè t’ajudi un professional”, sentencia. Explica, gesticulant, que els pescadors porten barques baixes, tiren les xarxes, i al final -és el que fa la gent de mar, que es guia per les seves pròpies lleis- es juguen la vida i l’embarcació per treure la gent de l’aigua. De vegades els homes de mar són joves libis armats amb un Kalàixnikov dalt d’una llanxa pneumàtica on han pintat la paraula “guardacostes”. S’apropen a l’ Astral i pugen a bord amb les armes a l’espatlla. “Pots sortir corrents i arriscar-te que et disparin o convidar-los a un te i regalar-los una samarreta del Barça”, resumeix Camps.

Creuers, petroliers i pasteres

L’escenari del drama no és un lloc remot, sinó una de les zones més transitades del Mediterrani: hi passen ferris, transatlàntics, creuers, vaixells carregats de petroli i de gas que van cap a Europa. Els traficants en són conscients. Omplen de gom a gom embarcacions en molt mal estat, amb la gasolina justa per allunyar-se de la costa. Durant la nit els assenyalen la llum d’una plataforma petroliera com si fos el seu destí i els llancen sense escrúpols. Saben que el negoci rutllarà perquè els que tinguin una mica de sort seran rescatats. “Des del Paleolític, la humanitat s’ha mogut pel planeta: fugint de les glaciacions, buscant aigua, aliments... hem evolucionat així. ¿I ara ens pensem que una paret frenarà milions de persones que fugen de la desesperació i de la misèria més absoluta? Estan disposats a morir: s’escriuen als pantalons el telèfon d’un familiar perquè els avisin si troben el seu cos”.

Els socorristes d’Open Arms salven els vius però també s’ocupen dels morts. A mitjans d’octubre, quan van acabar un dels rescat, es van trobar 29 cossos en una barca inflable i una barcassa de fusta. “Posar-los en sacs va ser una feina molt desagradable, però no els podíem deixar allà i que se’ls mengessin els peixos. Al mar les coses no funcionen així”. Els van posar en una pneumàtica i els van remolcar fins que van trobar un guardacostes que va acceptar fer-se’n càrrec. “No cal donar-hi voltes: és el que voldríem que haguessin fet amb els nostres fills”.

El repertori de l’horror no s’acaba, però Camps no perd l’esperança, s’aferra a la mobilització popular catalana (“Hi ha moltíssims voluntaris catalans treballant als camps de Grècia”) i confia en l’efecte papallona: “Potser d’aquí dos anys serà un corrent massiu que obligarà els governs a fer coses”. Camps recorda les imatges dels cossos apilats als camps de concentració nazis que havia vist en un llibre del seu avi. “Ens indignem quan sentim que al costat de l’estadi del Bayern de Munic hi havia un camp de concentració i que tota la ciutat sentia l’olor dels forns segons com bufava el vent. Doncs avui, al Mediterrani, estan morint moltes persones més de les que ens diuen i fem veure que no en sabem res. D’aquí uns quants anys quedarà molt lleig”. 

De Lesbos al Mediterrani central

Fa poc més d’un any, Oscar Camps va decidir anar-se’n a Lesbos a rescatar els milers de refugiats que aleshores arribaven a l’illa grega. Naixia Proactiva Open Arms, l’ONG de socorristes de Badalona que té com a missió rescatar del mar els refugiats que arriben a Europea fugint de les guerres, la persecució o la falta de perspectives de futur. L’ONG sorgeix de Proactiva, una empesa de socorrisme i salvament marítim amb una llarga trajectòria a les costes catalanes. Des de l’acord entre la UE i Turquia per blindar l’Egeu al pas dels refugiats, els fluxos s’han concentrat davant les costes de Líbia, una ruta molt més llarga, més mortífera i més controlada per les màfies. L’ Astral, el iot de luxe reconvertit en embarcació de rescat amb què operaven els equips de l’ONG, ha dit prou després d’haver treballat tot l’estiu i no podrà continuar en funcionament durant l’hivern. Estan buscant noves embarcacions per continuar la feina els pròxims mesos. I és que la crisi s’allarga sense que per ara s’intueixin solucions a l’horitzó. El drama creix, i enguany s’ha superat el rècord de morts al Mediterrani. Una altra cosa és que cada dia són menys visibles.