POCS TEXTOS FILOSÒFICS HAN MOSTRAT DE FORMA TAN ELOQÜENT COM HO FA Sobre la llibertat, de John Stuart Mill, com, quan un poble tasta la llibertat, ja és molt difícil, si no impossible, evitar que l’exerceixi fins a les darreres conseqüències: l’autodeterminació. Anglaterra, primer, o França i els Estats Units, després, il·lustren, als ulls de Stuart, de forma concloent, que “tan aviat com els homes han atès la capacitat de ser guiats vers llur pròpia millora per la convicció o la persuasió [...], la coacció, ja sigui en forma directa o en forma de sofrences o penes per la manca d’obediència, deixa de ser admissible com un mitjà per a l’assoliment de llur propi bé”. El vent de la llibertat és com una força que no cessa, quan ha començat, i que produeix una remor insistent, decisiva, capaç de provocar sovint cataclismes imprevisibles. És per això, pensa Stuart, que “els pobles avesats a portar els seus propis assumptes”, o que tenen l’ambició i la voluntat d’arribar a portar-los, no renunciaran mai als beneficis de la llibertat un cop els han tastat. Aleshores, ja “no hi ha cap burocràcia que pugui esperar fer sofrir a un poble d’aquest tremp quelcom que no li plagui”.

Quan Tocqueville intentava esbrinar la diferència substancial entre la Revolució Francesa i l’anglesa que, un segle abans, l’havia precedit, va descobrir un tret característic que, a partir de 1789, marcaria el tremp de totes les revolucions modernes, definides per l’aspiració a la llibertat i per la voluntat del poble d’autodeterminar-se. “Si, com els anglesos, els francesos haguessin pogut canviar gradualment l’esperit de les seves antigues institucions, sense destruir-les -va comentar-, potser no n’haurien ideat capritxosament altres de totalment noves. Però tots se sentien diàriament perjudicats en la seva fortuna, en la seva persona, en el seu benestar o en el seu orgull, sense percebre cap remei al seu abast, per una llei antiquada, per un arcaic ús polític, per certes restes d’antics poders. Era com si calgués suportar-ho tot o destruir tot el que constituïa el país”. La impossibilitat de reformar i modernitzar unes institucions obsoletes va atorgar el caràcter revolucionari a la forma com els francesos van acomiadar, a cops de ruptura, l’antic règim: o caixa o faixa.

I va ser, precisament, aquesta necessitat de començar de nou, la que els va fer especialment prolífics, enmig d’interminables discussions, a l’hora d’imaginar com havia de configurar-se el nou règim. Tothom, en els anys previs a la revolució, tenia la seva idea pròpia, el seu model de govern precís i també el seu disseny de com calia cloure un món i bastir-ne un de completament nou.

The wind that shakes the barley. L’actriu Jenny Beacraft va cantar aquesta bellíssima balada irlandesa, l’any passat, en la memorable posada en escena de Traduccions, de Brian Briel, a la Biblioteca de Catalunya. L’obra, ambientada en un petit poble d’Irlanda el 1833, mostrava la tossuda resistència d’uns pacífics vilatans a l’ambició de domini de l’exèrcit britànic, que pretenia substituir els topònims originals en gaèlic per les seves traduccions a l’anglès. La mateixa balada, uns anys abans, ja havia estat la melodia principal i fins i tot el títol d’una pel·lícula de Ken Loach ambientada en el moment de resistència del poble irlandès i de la seva lluita per la llibertat i la independència del domini britànic. El vent que bressola l’ordi : suau, però tenaç; dolç, però inevitable. Com la remor dels gairebé imperceptibles, però definitius, moviments que modifiquen la història a base de clivellar les espigues.