La línia de costa davant de Riumar, a Deltebre / TJERK VAN DER MEULEN

Canvi climàtic, el veritable combat del segle

La lluita per adaptar-se als efectes de l’escalfament global ja ha començat, i durarà dècades. El delta de l’Ebre i els Pirineus són les zones més sensibles

La línia de costa davant de Riumar, a Deltebre / TJERK VAN DER MEULEN

EL COMPTE ENRERE JA S’HA INICIAT i, tot i que les conseqüències veritables són encara impossibles de predir amb exactitud, a ningú se li escapa -negacionistes a banda- que el canvi climàtic i l’escalfament global són dues realitats ben palpables. Catalunya, com la majoria dels països de la Mediterrània, és una de les zones més sensibles del món i que més directament podria rebre’n els efectes perniciosos. Filant més prim, el delta de l’Ebre i els Pirineus són els dos indrets concrets que més veuran canviar a curt termini el seu paisatge i la seva manera de viure.

Mentre els científics miren de posar-se d’acord sobre quins són els models climàtics més probables, les administracions són cada cop més conscients que cal emprendre mesures d’adaptació per contenir el problema. Totes, però, hauran de compatibilitzar-se amb una realitat indefugible: l’augment gradual de les temperatures. També està creixent el nivell del mar, un fet potencialment tràgic per a un territori costaner que transcorre per un total de 826,5 quilòmetres, compresos entre el cap Falcó i el riu de la Sénia, i que inclouen 70 municipis i un gran nombre d’infraestructures urbanes.

REALITATS DIFERENTS

Els problemes que s’esperen als Pirineus tenen més a veure amb la disminució dràstica del cabal dels rius i de l’aigua dels embassaments, a més de la disminució de neu a la serralada. Les prediccions no parlen específicament d’un descens de les precipitacions en volum total, però sí d’un canvi en la manera de ploure, que es podria concentrar en menys dies i provocar avingudes més nocives. Això, sumat a l’augment de les onades de calor, és el que pot fer aparèixer amb més freqüència el fantasma de la sequera. De retruc, també els incendis forestals aniran en augment.

Els efectes de tot plegat arriben més enllà del paisatge i tenen a veure amb la distribució d’espècies, els conreus que podran plantar-se a cada zona, el turisme o la salut, i encara que no s’inclogui el valor sentimental i cultural de cada indret particular és evident que el territori és la base de tota la resta. Els estudis més recents asseguren que, si segueix el ritme actual, la meitat del delta de l’Ebre podria quedar enfonsada abans que acabi el segle i, sense voluntat de ser alarmista, queda clar que calen plans de contingència i estratègies per mitigar els impactes previstos.

No es tracta d’una qüestió d’humanocentrisme. El Delta no existia fa milions d’anys, i fa uns segles ni tan sols s’hi conreava arròs. També les muntanyes de Montserrat van estar en algun moment enfonsades sota les aigües i, per tant, és obvi que l’evolució de la Terra s’escapa a la voluntat de l’home. Ara bé, ser conscients que l’escalfament global s’ha accelerat des de l’època de la industrialització, i que això té efectes sobre els ecosistemes, és només el primer pas per actuar.

Delta de l'Ebre

La primera trinxera contra el canvi climàtic

L’ESCUMA DE LES ONADES ESQUITXA la paret exterior del restaurant, i la Marcel·la Otamendi fa evident el seu neguit. “Cada nova llevantada és una zona meva que s’emporta”, diu amb angoixa, al costat del negoci que va posar en marxa fa quatre dècades. El Restaurant Los Vascos està ubicat a la platja de La Marquesa, una de les zones més castigades del delta de l’Ebre i de les que presenta una regressió més evident. L’any 2012 un temporal va derruir un dels murs del seu negoci. Si encara aguanta la reconstrucció que es va fer és perquè en els últims anys s’hi ha creat una mena d’escullera artificial al davant, submergint roques a la sorra. És una solució incompleta, per anar fent fins que el mar decideixi ocupar el lloc que ara per ara li estan negant.

“Quan el meu pare va comprar aquests terrenys el mar estava a gairebé un quilòmetre de distància d’on és ara”, assegura. La Marcel·la i la seva germana també són les propietàries d’alguns terrenys adjacents, i encara aporta una altra dada per evidenciar aquesta regressió. L’any 1993 llauraven 225 jornals d’arròs -una unitat de mesura agrícola que al Delta equival a uns 2.200 metres quadrats-. Ara en conreen 170. “Ja en sé, de perdre. Aquí estem en retirada”, afegeix, perquè quan el seu pare, un basc natural d’Aginaga, va instal·lar-se a la zona meravellat per la quantitat d’angules que podia pescar i va comprar els terrenys, en va arribar a plantar fins a 600.

DOBLE CONDEMNA

El problema del delta de l’Ebre és doble i es retroalimenta, explica Carles Ibáñez, cap del programa d’ecosistemes aquàtics de l’IRTA i un dels autors del treball que fa dos mesos va posar en evidència que més de la meitat dels 320 quilòmetres quadrats que ocupa aquest paisatge poden quedar submergits aquest mateix segle. D’una banda, el Delta ha de fer front a una aportació inferior de sediments i, de l’altra, a l’augment progressiu del nivell del mar. Això, en una zona que s’endinsa a la Mediterrània i que només té un desnivell màxim de quatre metres d’altura, pot ser fatal. “Tornar a recuperar el flux de sediments és l’única manera de garantir un nou equilibri que no impliqui un retrocés continu”, apunta Ibáñez.

Ara bé, aquest investigador del projecte Life Ebro Admiclim, que mira de definir mesures que mitiguin els efectes del canvi climàtic a la zona, també assegura que salvar un indret com la platja de La Marquesa és pràcticament impossible, per la simple dinàmica natural d’un delta, i perquè aquesta dinàmica precisament implica la successió de canvis geogràfics amb cada nova avinguda del riu. A La Marquesa hi havia l’antiga desembocadura de l’Ebre i, després que quedés desviada més cap al sud, sense l’arribada de més sediments aquesta zona està condemnada, argumenta.

Escàs consol per a la Marcel·la, a qui ha tocat viure el declivi, i que lamenta que no ha rebut indemnitzacions, tot i que aquest procés li ha suposat molts diners en advocats. “M’han dit que el Delta no té solució, però lluitem contra això o bé abandonem i marxem”, confessa cansada. A la llunyania s’eleva el far de la Punta del Fangar, encara impassible a l’embat de les onades. Aquesta llengua de terreny és l’indret que el grup irlandès U2 va escollir l’any 2004 per enregistrar el seu senzill Vertigo. Més difícil ho hauria tingut per fer-ho ara. Ho verbalitza sense saber-ho un home gran que s’ha acostat amb la seva família a La Marquesa per veure el resultat de l’última llevantada. “No, ja no hi ha el camí fins al far”, comenta.

L’investigador de l’IRTA és l’encarregat de posar dades al drama. El treball, fet en col·laboració amb l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), gràcies a les dades subministrades via satèl·lit, no podria ser més clar. L’actual aportació de sediments, els substrats que van crear el Delta, és menys d’un 1% de l’original. Abans de la construcció d’embassaments al curs del riu, els experts calculen que arribaven entre 20 i 30 milions de tones de sediments a l’any. Ara són només unes 100.000. Això, per si sol, és el que fa que el Delta s’enfonsi a un ritme anual pròxim als 3 mil·límetres. No ho fa al mateix ritme en totes les zones, perquè la subsidència és superior com més a prop és el mar. “És un fenomen natural, però l’acció de l’home hi influeix. L’extracció d’aigua subterrània reforça la dinàmica”, rebla.

I, a banda d’això, hi ha el segon motiu. Els experts també saben que durant l’últim segle el mar ha pujat prop de 30 centímetres, és a dir, a un ritme que també suma uns 3 mil·límetres més a l’any. S’ha comprovat que aquesta xifra està creixent i aviat seran 4, diu Ibáñez. Sumant els dos fenòmens, i no necessàriament amb els escenaris més catastrofistes, tot el que tingui menys d’un metre d’altitud quedarà submergit abans que acabi el segle. Masses evidències científiques per poder obviar-les.

SOLUCIONS IMPOSSIBLES

La construcció de dics submergits, a l’estil del que hi ha als Països Baixos, és una de les solucions que s’esmenten, però l’expert de l’IRTA ho descarta radicalment. En primer lloc, perquè només seria una solució temporalment curta -els fonaments dels dics es construirien sobre sorra i també acabarien enfonsant-se- i, en segon lloc, perquè el preu econòmic i social pot ser massa elevat. “El dic acabaria cedint i, llavors, tot el que el Delta no hagi reculat ho faria de cop”, assegura.

Així doncs, només la recuperació dels sediments apareix com a solució viable. Es tractaria de retirar els llots que s’acumulen als embassaments i traslladar-los al curs baix de l’Ebre. “No ho veig proper, perquè hi ha un tancament total a la CHE”, lamenta Ibáñez, en referència a la Confederación Hidrográfica del Ebro, l’organisme estatal que regula tota la conca del riu. Esclar que aquesta aportació extraordinària, com a mínim pel que fa a la presa de Flix, presentava una altra complicació històrica: l’acumulació de metalls pesants tòxics al fons. Susanna Abella, portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), reconeix que això ha influït en el fet que l’entitat no demanés obertament aquesta mesura, però amb el procés de neteja culminat, i sempre que els experts així ho aconsellin, creu que ara podria ser el moment de posar aquesta reivindicació sobre la taula.

UNA RIQUESA DIVERSA

Les conseqüències que tindria la desaparició del Delta són molt difícils de quantificar. El turisme n’és una derivada, però potser és més gran el pes que tenen a la zona l’agricultura i l’aqüicultura. Ramon Carles, un mariscador que treballa principalment a la badia del Fangar, va ser un dels primers que va introduir els musclos a la zona nord del Delta, a principis dels anys 60. Per això la seva mirada agafa importància per valorar els riscos que ha d’afrontar un negoci que produeix al voltant de 4,5 milions de tones de producte a l’any i que dóna feina a unes 300 persones de manera directa, sense tenir en compte la pesca o altres tipus de marisc com les cloïsses i les ostres. “El negoci dóna per guanyar-se la vida”, admet, a punt de tornar a deixar la seva barca de motor al port de l’Illa de Mar i després de comprovar com evolucionen els mol·luscs que aquests dies estan “sembrant” a les cordes de les muscleres. Cal dir que això dependrà de la qualitat de les aigües on hi ha ubicades aquestes estructures de fusta, i on creixen aferrats a les cordes els musclos que recol·lectaran a partir del maig.

Si la temperatura de l’aigua puja, o bé si baixa la quantitat d’aigua dolça que arriba a la desembocadura, els musclos no creixen com haurien de fer-ho. Carles assegura que durant l’estiu passat, quan les temperatures van pujar abans d’hora i van mantenir-se elevades durant setmanes, la mortaldat entre aquests bivalves va arribar a ser del 20%. A més a més, destaca tres efectes del canvi climàtic que ha identificat, després de dècades treballant a la badia del Fangar. Un és l’escalfament de l’aigua, i que fa que els mariscadors es replantegin quins són els mesos més idonis per a la producció dels seus productes. Un altre és el nivell del mar, que segons Carles ha pujat en les últimes dècades fins al punt que ara, durant les llevantades, l’aigua del mar sobrepassa el moll i “això és una cosa que abans no passava”. El tercer té a veure amb l’arribada de noves espècies. Carles ho explica des de la cabana on uns operaris estan seleccionant els alevins que més tard ubicaran a les muscleres, i ho fa assenyalant un exemplar que té una espècie de filament ataronjat a la closca. “Ho veus? Creixen a sobre del musclo, li tapen la boca i no el deixen menjar”, explica.

La badia del Fangar té un altre problema. Igual que La Marquesa perd superfície, a l’entrada d’aquest indret s’hi està acumulant la sorra que arrossega el mar d’altres platges. És per això que Carles demana a les administracions que actuïn per mantenir la zona, movent sorra i netejant les badies perquè no perdin fondària, deixant clar que no es tracta de rebre subvencions, sinó de preservar una activitat econòmica que genera riquesa.

CONFLICTE LATENT

Pescadors i musclaires, d’una banda, i agricultors i regants, de l’altra, mantenen una discussió més o menys permanent sobre l’ús que ha de tenir l’aigua de l’Ebre. Mentre que els primers volen que n’arribi la màxima al mar, per així garantir els nutrients que necessiten els organismes marins, els segons volen assegurar la viabilitat dels seus conreus. Ara bé, Abella recorda que el veritable problema de l’Ebre són els transvasaments cap a les àrees urbanitzades. Des de finals dels 80 bona part de Tarragona beu gràcies al riu, recorda, i a més a més existeix sempre l’amenaça d’una connexió futura amb l’àrea de Barcelona, o bé amb l’est peninsular. Dues amenaces que justifiquen per si soles la lluita de la PDE sota el missatge “Lo riu és vida”.

Cargol poma, musclo zebra, silurs, mosca negra o cranc americà. El Delta és una de les zones on les espècies invasores han trobat més facilitats per instal·lar-se i, de mica en mica, canviar els ecosistemes. Ho confirma Dani Forcadell, agricultor que treballa una dotzena d’hectàrees a la zona de l’Encanyissada i que explica que han d’estar contínuament pendents per si apareixen les vistoses postes rosades del cargol, o bé de l’afany dels crancs per foradar els dics de sorra que ells construeixen per acumular l’aigua dels arrossars. “Abans gelava sempre a l’hivern, i ara no acostuma a fer-ho”, afegeix, i això no només ha facilitat la vida als invasors, sinó que també ha limitat la regeneració hivernal dels arrossars.

El sol comença a pondre’s a la barra del Trabucador, mentre els surfistes aprofiten el vent per executar els últims salts. A l’estret istme de sis quilòmetres que separa la Mediterrània de la badia dels Alfacs encara són perfectament visibles els tolls que ha deixat sobre la sorra l’última llevantada. Una màquina aplana el camí per garantir el pas dels camions que circulen carregats des de les salines, que són a l’extrem que forma la punta de la Banya, i Abella sent que els seus records d’infantesa i les sortides a la platja típiques de l’estiu estan cada dia més en perill. També ho està el patrimoni, com ho és veure un tractor fangant els últims rostolls mentre un núvol d’ocells s’afanya a cruspir-se els insectes que queden a la superfície. Sense saber-ho, el Delta afronta el seu segle més decisiu, i el rellotge hi juga en contra.

Els Pirineus

Guanyar altura per garantir la supervivència

NO ÉS UNA SITUACIÓ IMAGINÀRIA. L’agricultura ha començat a sentir-se interpel·lada per l’escalfament global abans que altres sectors i, com és lògic, ha iniciat una cursa per adaptar-se i veure fins a quin punt seran necessaris els canvis. “Posem els conreus on volem per produir el que ens interessa”, apunta el coordinador de l’àrea de viticultura de l’IRTA, Robert Savé, que destaca que aquesta obvietat, almenys pel que fa a la producció d’aliments, és potser el principal as a la màniga que tenen els conreus per sobreviure.

Ara bé, els canvis obligaran a l’abandonament de conreus, a la sembra en llocs fins fa no tants anys inimaginables, a la utilització de varietats més resistents i, també, a la compravenda de terrenys. “De cara a l’any 2050 esperem una pujada de la demanda d’aigua al voltant del 25%”, afegeix Savé per resumir quina és la principal amenaça que l’agricultura haurà d’afrontar. La competència per l’aigua obligarà a ser encara més eficients en el reg perquè, tot i que durant els últims anys s’ha guanyat molt amb l’automatització dels sistemes, encara es pot avançar en models intel·ligents que controlin en temps real la humitat del sòl, o bé en l’eficiència de les infraestructures que porten l’aigua fins a peu de finca, assegura l’expert de l’IRTA.

LA VINYA COM A INDICADOR

No és l’única complicació prevista, perquè el canvi climàtic també comporta un augment de les temperatures. L’increment, que a priorino és dolent perquè hom podria pensar que només implica l’avançament de les collites, amaga altres realitats més punyents i desconegudes, com ara la impossibilitat que els arbres passin el fred que necessiten per florir correctament altre cop a la primavera, l’aparició de noves malalties lligades a la sequera o l’obligatorietat de fer regs de suport a plantes que tradicionalment no en necessitaven, com ja passa en alguns indrets amb l’olivera. “Alguns arbres fruiters tindran problemes. Cada vegada veurem menys pomeres a Lleida i més a Girona”, constata Savé.

En qualsevol cas, a l’hora de dir quin és el cultiu més paradigmàtic sobre el qual el canvi climàtic està jugant un paper decisiu, es tracta de la vinya. Ho saben molt bé els germans Toni, Josep i Esteve Marginet, tres germans de Riu de Cerdanya que, ara fa un any, van arribar a un acord amb Freixenet per plantar 12.500 ceps en uns terrenys de la seva propietat que tenien pràcticament abandonats i que utilitzaven només per a la pastura de les seves vaques. Va facilitar-ho el fet que el director tècnic de la històrica productora de cava, Josep Buján, tingués una segona residència al municipi i es coneguessin de fa anys. Això no és, però, una garantia d’èxit del projecte, que ara per ara ha d’afrontar dos riscos imminents: l’arribada de l’hivern i la possibilitat que els 1.200 metres d’altura on hi ha les vinyes siguin excessius, i el disseny del projecte perquè sigui totalment ecològic i, per tant, no s’utilitzaran els químics més comuns per tractar les plagues.

Freixenet i els germans Marginet han firmat l’acord a 30 anys vista i creuen que, si tot va bé, poden arribar a produir fins a 20.000 ampolles d’escumós. No n’hi poden dir cava perquè la denominació d’origen no inclou la Cerdanya, però Buján confia que les varietats de pinot noire i parellada que ja han començat a arrelar en el vessant més assolellat de Riu de Cerdanya siguin alguna cosa més que un canvi de paisatge. De moment hi han invertit uns 200.000 euros i busquen un terreny pròxim per construir-hi el celler. Tot i això, confessen que pensar a obtenir un retorn econòmic en un futur pròxim és arriscat, i ara per ara s’ho plategen més aviat com una manera de guanyar experiència i no tant com un “negoci”.

UN PROJECTE DE FUTUR

No són els únics que han vist les dificultats futures i treballen per avançar-s’hi. El director general de Cellers Torres, Miquel Torres, relata com el seu grup ja va plantar la seva primera vinya en altura l’any 1999, en uns terrenys de Sant Miquel de Tremp. En aquest cas no estan tan elevades i la iniciativa també respon a l’intent de recuperar un conreu que ja existia al Pallars abans de l’arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX. “El perfil dels vins produïts amb el raïm de Tremp és molt singular, són més aromàtics, frescos i amb menys acidesa”, explica. I són així gràcies a l’alt contrast que hi ha a la muntanya entre les temperatures nocturnes i diürnes, que afavoreix que la maduració del fruit sigui més lenta. Tant és així que Torres també ha comprat terreny a Benavarri, al Pirineu aragonès. La idea de fons és que el termòmetre baixa un grau per cada 100 metres d’altura i, tractant-se d’un conreu tan sensible a la temperatura, val la pena buscar el màxim confort de la planta. De fet, durant les últimes quatre dècades la verema s’ha avançat uns deu dies de mitjana a les zones mediterrànies i tothom coincideix que això pot afectar la qualitat final del producte i generar vins que no estiguin del tot estructurats, amb una graduació alcohòlica més alta, argumenta Savé.

“Havíem de fer alguna cosa”, assumeix Buján, davant dels assentiments dels germans Marginet. Ells expliquen que en un principi la gent del poble s’ho va prendre com una excentricitat, una idea que no aniria enlloc, i ara que el canvi és una realitat asseguren que fa molts anys ja existien correus d’aquest tipus. Asseguren que ho han fet tot seguint els criteris mediambientals més exigents, sense aplanar els terrenys i respectant els pendents tradicionals, mentre fan plans per augmentar la superfície i plantar 10.000 ceps més de cara a la primavera que ve. A peu de finca, mentre les fulles de les vinyes es debaten entre mantenir encara uns dies més les tonalitats pròpies de la tardor o caure definitivament, discuteixen sobre quin podria ser el millor mètode per col·locar les teles protectores que permetrien prevenir les gelades.

El desplaçament cap a territoris més alts, però, també té limitacions. No és només perquè la superfície sigui més petita i tingui un límit, sinó perquè els Pirineus són l’altra gran zona amenaçada pel canvi climàtic a Catalunya. És aquí on s’esperen les pujades de temperatura més importants i la reducció de la disponibilitat d’aigua més evident i, per tant, també els futurs conreus s’hauran d’adaptar a una realitat que encara no és del tot coneguda.

No sembla que tot plegat li tregui gaire la son a les vaques que remuguen plàcidament a l’obaga de la muntanya de Riu. Tampoc gaire a Savé, que després de fer un repàs a tots els impactes negatius que rebrà l’agricultura, conclou que aquest sector és un dels que pot encarar el futur amb esperança. “Les mesures adaptatives són més fàcils en l’agricultura”, perquè sempre es pot optar per varietats més resistents, i la pèrdua de productivitat d’uns terrenys es pot veure compensada per l’augment en d’altres. Així doncs, ¿tenen les denominacions d’origen vinícoles els dies comptats? En sorgiran de noves? La resposta s’obre pas a 1.000 metres d’altura.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT