La idea de partida era bona: representar en un mapa la presència de la dramatúrgia catalana al món. Deixar constància dels llocs als quals ha arribat alguna obra d’autor català, bé en forma de lectura dramatitzada, bé en un espectacle acabat. Però la complexitat de la tasca es va posar de manifest ben aviat. Si el mapamundi ho havia de reflectir tot, el conjunt seria il·legible: massa informació en un únic document. D’aquí la decisió de restringir-ho només a l’activitat registrada des del gener de l’any passat pels autors més dinàmics del panorama escènic contemporani. I això és el que consigna el mapamundi que il·lustra aquestes pàgines.

La riquesa del mapa és la prova més evident d’un fenomen que ha eclosionat en els últims anys, al ritme que ho feia el nombre i la productivitat dels dramaturgs. El que fa només unes dècades podia considerar-se una excepció avui es va normalitzant. Josep Maria Benet i Jornet va ser un dels pioners en l’exportació del teatre contemporani. Ben aviat, el seu talentós deixeble Sergi Belbel agafaria el testimoni de la internacionalització i començaria a estrenar amb regularitat fora de Catalunya. Carles Batlle, Rodolf Sirera i Toni Cabré, entre d’altres, es troben també en les files dels pioners, que a més van ser objecte aviat de l’interès de publicacions europees especialitzades, com la prestigiosa Éditions Théâtrales de París. Però la gran caixa de ressonància del teatre català va ser l’èxit d’ El mètode Grönholm, de Jordi Galceran, catalitzador no només per a la difusió de la resta de la producció del seu autor, sinó per a tota una dramatúrgia, amb representants tan actius com Esteve Soler, Josep Maria Miró, Pau Miró, Guillem Clua...

No es pot analitzar l’empremta al món del teatre català sense parlar de la Sala Beckett i la base de dades Catalandrama. “Ens havíem adonat que la qualitat de la dramatúrgia catalana contemporània no tenia res a envejar a la de la resta d’Europa. Només calia promocionar-la”, diu Toni Casares, director de la sala. Així va néixer el millor catàleg viu d’autors, obres i traduccions, al qual recorren estudiosos i professionals de tot el món. L’extensió del festival Temporada Alta a l’Amèrica Llatina contribueix també a l’exportació de l’escena autòctona, una realitat en la qual l’Institut Ramon Llull ha invertit 393.195 euros en els últims deu anys (principalment en forma de traduccions, programes d’intercanvi, participacions en festivals i ajuts a autors). En un art efímer com aquest, un bon indicador de la internacionalització és el nombre de publicacions d’obres catalanes en altres països. Però és fructífera, i caldria un altre mapa per registrar-la.