Publicitat
Publicitat

L'Aràbia Saudita, aïllada al cor del món àrab

El règim dels Saud pugna per l’hegemonia regional

La intervenció militar de l’Aràbia Saudita al Iemen marca un punt d’inflexió en la seva tradicional diplomàcia de talonari i revela una elevada sensació d’urgència després d’una sèrie de revessos. L’Aràbia Saudita està en una pugna amb l’Iran per l’hegemonia regional que té cada vegada més matisos sectaris. Governs dominats pels xiïtes a Bagdad, comunitats xiïtes inquietes a Bahrain i a la província oriental de l’Aràbia Saudita, la influència de Hezbol·lah al Líban, l’aliança tradicional entre el règim d’Al-Assad i l’Iran i el suport d’aquest país a la rebel·lió houthi al Iemen són percebuts pels saudites com una invasió del seu domini polític. Es tendeixen a passar per alt l’origen local d’aquests conflictes i s’exagera el paper que hi té l’Iran, però les percepcions importen. Els conflictes s’emmarquen cada vegada més en termes sectaris que alhora afegeixen més llenya al foc.

L’Aràbia Saudita és un estat ric en petroli amb un vast territori, però també és conscient dels límits de la seva capacitat militar i, per tant, dels desafiaments a la seva sobirania. Als anys 60 els socialistes àrabs van qüestionar la legitimitat del règim saudita, que es va embolicar en una guerra de poder al Iemen amb l’Egipte de Nasser. Als 80, després de la Revolució Islàmica, l’Iran va donar suport a les protestes de la població xiïta a la província oriental de l’Aràbia Saudita. El 1990 Saddam Hussein va envair Kuwait i va amenaçar el regne.

Les estratègies del règim per a la seva supervivència s’han basat a implicar els Estats Units com a garant de la seva seguretat, finançar aliats regionals i apel·lar a una ideologia panislàmica fonamentalista del wahhabisme. Aquestes tres estratègies han demostrat la seva debilitat. Els intents de l’Aràbia Saudita de derrocar el règim d’Al-Assad, que considera un protegit de l’Iran, han fracassat. Ni tan sols van aconseguir una intervenció dels EUA després que el règim sirià utilitzés armes químiques contra la seva pròpia població. Més recentment, l’acostament entre Washington i Teheran arran d’un acord nuclear pot posar en perill la posició de l’Aràbia Saudita com a aliat regional dels Estats Units.

L’agressiva campanya per al canvi de règim a Síria engegada pel príncep Bandar bin Sultan, que va ser designat com a cap de la intel·ligència saudita el juliol del 2012, també va fracassar. Bandar va renunciar l’abril del 2014. Els països del Golf van abocar centenars de milions de dòlars en la guerra civil siriana durant els anys 2012 i 2013, sovint en competència entre ells. L’Aràbia Saudita i Qatar, en particular, van intentar construir les seves pròpies bases d’aliats i es van protegir gelosament de la influència dels altres. Els generosos i alhora caòtics esforços de finançament a través d’intermediaris sense capacitat real per al seguiment i el control d’aquests recursos van contribuir al desconcert de les forces rebels i a la seva manca absoluta de coordinació tàctica i estratègica. Si bé és poc probable que l’Aràbia Saudita i altres governs del Golf hagin finançat directament l’EI, sí que ho han fet rics donants privats del Golf, i el Daeix s’ha beneficiat indirectament d’aquesta gran injecció de recursos quan se’ls han unit els combatents que originalment havien format part d’altres grups, que a més han aportat armes i experiència.

La campanya de Síria

A Síria, la campanya de l'Aràbia Saudita en favor d’un canvi de règim no ha aconseguit els seus objectius, i ara fins i tot pot arribar a ser contraproduent. L’EI, igual que els Germans Musulmans egipcis, es postula amb narratives panislàmiques alternatives i qüestiona obertament la legitimitat de l’Aràbia Saudita amb una ideologia fonamentalista que té similituds amb el wahhabisme. El règim dels Saud també ha de témer la reacció dels jihadistes que tornen, tal com va passar durant la dècada del 2000, quan els veterans tornats de la guerra de l’Afganistan van llançar una campanya de terror a l’interior del país. Ja hi ha hagut diversos atacs suïcides de partidaris de l’EI contra mesquites xiïtes a la província oriental del país. L’Aràbia Saudita ha participat en els atacs aeris aliats contra l’EI, ha decretat dures sentències contra els seus ciutadans que van a combatre a Síria i el març del 2014 va declarar el Daeix com a organització terrorista. Alhora, el règim ha tingut un paper ambigu, brandant els sentiments sectaris per mobilitzar els saudites contra l’Iran i per apaivagar els sunnites radicals entre la seva població. La controvertida execució del prominent clergue xiïta Nimr al-Nimr s’ha d’interpretar en aquest context.

Amb una elevada ajuda financera, l’Aràbia Saudita ha aconseguit estabilitzar el règim oficial egipci, però en aquest moment es troba sense cap aliat creïble al cor del món àrab. Amb els diversos governs que hi ha hagut a l’Iraq s’ha anat teixint una relació de profunda desconfiança. Mentrestant, la reducció dels ingressos del petroli obliguen l’Aràbia Saudita a retallar despeses i la intervenció al Iemen no té bons resultats: no s’han assolit els objectius estratègics i hi ha hagut enormes baixes civils. Tot fa pensar que la pronunciada sensibilitat saudita i la seva nova política exterior, percebuda per molts com erràtica, previsiblement continuaran en el futur.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT