Enric Sala

Ecòleg marí i explorador de la National Geographic Society

De petit somiava participar en una de les expedicions submarines del comandant Jacques Cousteau que seguia a través de la televisió. Ecòleg marí i autor de més d’un centenar de publicacions científiques i de cinc documentals sobre els fons marins, Enric Sala va decidir un bon dia deixar de ser l’investigador que registrava i estudiava la progressiva degradació dels ecosistemes marins i passar a promoure solucions i accions concretes. Al capdavant del projecte Pristine Seas de la National Geographic Society, lidera expedicions a les illes més remotes i deshabitades del planeta i mira de convèncer els governs i la societat en general de la necessitat de protegir l’entorn marí.

¿Quin percentatge de l’oceà està actualment protegit i quin nivell de protecció recomanen els científics com a desitjable? L’oceà cobreix un 70% del planeta. Però, així com tenim més consciència de protegir moltes àrees naturals del continent, no fem el mateix amb el fons marí. Actualment només un 2% de l’oceà està protegit, i com a mínim hauríem de protegir-ne un 20%.

¿Quant de temps pot tardar a regenerar-se l’ecosistema d’una àrea protegida? Hem començat a investigar científicament el fons del mar molts anys després de començar a degradar els nostres oceans i, per tant, hem d’anar enrere en el temps per poder veure com eren els ecosistemes marins abans i com podem recuperar la riquesa i la diversitat que tenien fa dècades. La bona notícia és que només en un període d’entre tres i cinc anys ja es pot observar la recuperació del fons: es regeneren els coralls, i tots els organismes dels fons marins que ajuden a netejar, filtrar i deixar l’aigua lliure de patògens. Això fa que s’hi tornin a instal·lar els peixos i puguin reproduir-se amb facilitat. No només augmenta la quantitat sinó també la mida dels peixos. Aquests, a la vegada, atrauen peixos de dimensions més grans, que tenen més oportunitats d’escampar els seus ous, i això fa que les àrees limítrofes a la zona protegida siguin molt bones per a la pesca. També cal tenir en compte els efectes del canvi climàtic; tot i que no podem evitar-los, el que sí que sabem és que allà on la biomassa i la xarxa alimentària del fons del mar estan més intactes, hi ha més resistència a l’escalfament de l’aigua i la regeneració de tot l’ecosistema és més ràpida. Com més anys fa que una zona està protegida, més important és la regeneració que experimenta.

¿Quins són els principals obstacles que hi ha actualment per poder crear àrees protegides? El primer gran obstacle és el desconeixement dels pescadors sobre els beneficis que poden aportar les reserves naturals. Està demostrat que les zones protegides ajuden a repoblar els fons pròxims. Mentre el sector pesquer no sigui conscient que les reserves els beneficien, continuaran estant-hi en contra. L’altre obstacle important és la falta de lideratge polític en el terreny ambiental. La majoria de comunitats costaneres d’arreu del món no tenen l’autoritat ni les competències per controlar i gestionar els seus recursos i garantir que es compleixi la normativa. A Catalunya i a Espanya hi ha un buit de lideratge enorme en l’àmbit de la conservació marina!

¿Per què els governs no tenen una acció més decidida en aquest àmbit si científicament se sap que les àrees protegides es poden regenerar i a mitjà termini acaben oferint molt més bon rendiment? Segons la meva experiència, la majoria de polítics només es mullen en aquelles decisions que els reportaran vots. Si hi hagués tanta gent que demanés protecció de la natura com la independència de Catalunya, tota la nostra costa estaria protegida.

¿Què caldria canviar de la legislació internacional o nacional sobre l’ús dels recursos del mar? Caldria protegir totes les aigües internacionals, que suposen un 60% del mar, a escala global. Si fos així, les pesqueries d’espècies que migren, com per exemple les tonyines, augmentarien en aigües costaneres i s’acabaria amb el monopoli de la pesca en alta mar d’un grup reduït de països.

¿La UE hauria de replantejar la seva política de subvencions al sector pesquer? Totalment. Les subvencions amb diner públic gairebé només ajuden a les activitats que destrueixen cada vegada més no només les espècies de peixos que es pesquen, sinó també els hàbitats on viuen. Perpetuar la sobrepesca i la degradació dels fons marins amb subvencions és una barbaritat. Es calcula que cada any es dediquen prop de 35.000 milions de dòlars de subvencions a la pesca, a tot el món, i la majoria de les ajudes van a la pesca extractiva. Les estimacions que hem fet sobre el cost de crear zones protegides a un 20% de l’oceà ens indiquen que podria suposar uns 16.000 milions de dòlars, i es crearien pel cap baix un milió de llocs de treball directes i molts més d’indirectes. Això suposaria una alternativa per a molts pescadors que s’estan quedant sense feina perquè el negoci va a la baixa allà on s’ha abusat de la pesca.

¿Quins models de negoci caldria desenvolupar perquè les àrees protegides siguin rendibles per als habitants d’aquell territori? Jo miraria el que ha passat a les illes Medes, el parc natural marí més important de Catalunya, que aporta prop de 6 milions d’euros a l’economia local, 20 vegades més del que proporciona la pesca, i suposa el 88% dels ingressos per turisme. Una prova que la reserva marina no només beneficia l’ecosistema, sinó la gent que viu en aquest territori. Però encara es pot fer millor: cal tenir un “pla de negoci” en què quedi clar qui inverteix en la creació i gestió d’una reserva marina. I els beneficis s’han de repartir en funció de la inversió. Però l’objectiu numero u de la reserva ha de ser la restauració de la vida marina, i els usos han d’estar molt ben regulats. A les illes Medes alguns centres d’immersió porten un volum de persones més gran del que està autoritzat.

¿Quins països han fet els deures i ja han obtingut resultats en aquest sentit? Els Estats Units, el Regne Unit, Xile, Kiribati, Nova Zelanda i Palau han creat les reserves marines més grans del món i són líders destacats. Catalunya i Espanya, tot i tenir alguns exemples de reserves marines molt petites però exitoses, estan a la cua, molt per darrere de països en vies de desenvolupament. Però en qüestió de conservació marina, nosaltres també estem en vies de desenvolupament.