HOUELLEBECQ A L’ENTERRAMENT DE MARIS El mateix dia que es va produir la massacre a la revista Charlie Hebdo, l’escriptor contemporani més reputat de França, Emmanuel Carrère, publicava un article laudatori sobre el seu amic Michel Houellebecq, en què el comparava amb els escriptors George Orwell i Aldous Huxley, als quals atribuïa una capacitat literària única per “anticipar-se al futur” i “anunciar les veritats del present”. “Si avui existeix algú dins de la literatura mundial -i no només francesa- capaç de pensar sobre l’enorme mutació que estem vivint, aquest és Houellebecq”, escrivia Carrère arran de la polèmica provocada per la publicació de Soumission, una novel·la de política-ficció en què l’escriptor inventa una França submisa, convertida, l’any 2022, en un estat islàmic moderat gràcies a l’aliança dels grans partits tradicionals per frenar el Front Nacional de Marine Le Pen.

Deu dies després de la publicació de l’article de Carrère i de l’afusellament a la redacció de la revista satírica, Carrère i Houellebecq assistien dijous dia 15 a l’enterrament de l’amic comú, Bernard Maris, l’economista assassinat a la redacció de Charlie Hebdo. La cerimònia es va dur a terme al poblet de Montgiscard, en una bonica capella de nom Nostra Senyora de Roqueville, situada al bell mig de l’amable paisatge càtar que, al sud de Tolosa, es troba amb el canal del Midi. Bernard Maris, conegut popularment com l’Oncle Bernard, era un economista iconoclasta i altermundialista molt popular per les seves emissions radiofòniques, en què s’esplaiava a gust en contra del liberalisme i dels economistes de moda, aquest ofici, segons Maris, que està ple de predicadors lamentables que sempre s’equivoquen i només l’encerten quan analitzen els fets que ja s’han produït, ex post.

L’any passat, Maris va publicar un assaig titulat Houellebecq economista. Curiosament, ni l’un ni l’altre es coneixien abans, però el llibre els va convertir en amics. Amics íntims, sembla: “És la primera vegada que algú a qui estimo és assassinat”, va declarar Houellebecq a la televisió amb llàgrimes als ulls després de la massacre. Sobre l’obra literària d’Houellebecq, Maris admirava la “lucidesa” que demostrava quan escriu sobre “el malestar econòmic que gangrena la nostre època” i, coincidint amb Carrère, destacava també la capacitat “única” que acostumen a tenir els escriptors per evocar “fragments de la veritat”, una capacitat que els converteix en els millors narradors del seu temps.

“Ningú -diu Maris- no parla de l’home davant de la mort com ho fa Tolstoi a Ivan Illich, de l’amor com La Fayette a La princesse de Clèves, de l’odi com Céline, ni de l’horror melancòlic del temps que passa com Proust i Houellebecq”. Amb tota seguretat, però, ni l’economista educat a la Universitat de Tolosa ni el polèmic escriptor de La carta i el territori podien imaginar que la seva amistat seria tan curta i que acabaria amb un assassinat imprevist i salvatge, com efectivament ha succeït amb la mort de Maris, de 68 anys. Ni tampoc que Houellebecq es convertiria en un dels centres d’atenció de la polèmica que avui commou l’ànim dels francesos i provoca un debat apassionant i apassionat sobre els principis que regulen la convivència en un món renovat i global, en què el moviment de les persones és constant, i les identitats col·lectives, permeables. El debat sobre el laïcisme, la llibertat, la religió i les sensibilitats enormement variades d’una ciutadania que comparteix amb conflicte creixent un mateix espai republicà, construït des de fa més de dos segles sobre els principis de la declaració dels drets de l’home de l’any 1789.

QUATRE MUL·LÀS ASSEGUTS A L’ESTORA D’UN CINEASTA

Després d’assistir a l’enterrament de Bernard Maris, a la tarda, vaig anar a veure la pel·lícula Iranien, del cineasta Mehran Tamadon. Iranià de naixement, Tamadon va arribar a França amb 12 anys i s’ha criat en aquest país, on es considera un francès més. Preocupat precisament per la manera com poden viure junts els diferents; preocupat pels límits de la religió en l’esfera pública, Tamadon va decidir viatjar a l’Iran de la seva infància per convidar un grup de quatre mul·làs a la casa familiar que encara conserva al camp. La seva intenció era discutir precisament aquestes qüestions: com s’ha de fer per decidir les lleis que regulen el bé comú, les obligacions i els deures; quines són les renúncies possibles; on s’ha de cedir perquè tothom s’hi pugui sentir còmode, s’hi expressi lliurement -creients i laics- de tal manera que tots plegats acceptin l’existència de l’altre com un igual, sense interferir-hi.

Tamadon va fer un exercici que seria interessant fer a les escoles: va estendre una estora a terra com a símbol del territori que havien de compartir durant uns quants dies, va instal·lar micròfons i càmeres i els va invitar a decorar la sala aportant, tots ells, les coses que els agraden i discutir quines els molesten. ¿S’hi pot posar -per exemple- la foto d’una actriu admirada si està despullada? Quina música s’escolta a l’espai compartit? Per què? Ho podem discutir? ¿Estem disposats a canviar d’opinió? On han de fer les pregàries els que volen resar? Què passa amb el vel de les dones?

Tamadon s’esforça a crear un ambient amable per afavorir el diàleg, però s’ha de dir que l’experiència resulta decebedora, ja que els mul·làs sostenen, enrocats, que hi ha una llei de Déu que els homes no poden canviar i, aprofitant la seva posició de força en un país en què la religió està per sobre de les institucions polítiques de l’estat, no semblen disposats a construir un lloc comú sense renunciar a les qüestions religioses que de cap de les maneres consideren privades, sinó precisament públiques i reguladores de la vida col·lectiva. Després del rodatge, les autoritats iranianes van retenir el passaport a Tamadon durant un mes i quan el van deixar sortir del país li van suggerir que no hi tornés més. Tamadon, però, va quedar molt satisfet de l’experiència: “La pel·lícula molesta molts espectadors, que la consideren com una derrota. Però ho vaig voler filmar justament perquè el que em sembla important és demostrar, gairebé d’una manera física, la lògica dels mul·làs, confrontar-los directament, a tocar, amb l’espectador”.

França, certament, no és l’Iran, ni la comunitat musulmana francesa controla el poder de l’estat com passa a la ficció d’Houellebecq, però el que sí que s’ha vist d’una manera transparent -i molt xocant per alguns que ho volen ignorar-és que una vegada s’ha abaixat el volum de la febre mediàtica de la unanimitat, del Tots som Charlie, hi ha una França amagada, una gran massa que no se sent Charlie i que s’expressa com un rumor, amb un malestar profund i una desafecció que no se senten als discursos i a les paraules que bombardegen els mitjans i l’opinió pública. És una França callada, que compleix les lleis però no hi està d’acord i que no té la possibilitat d’explicar-ho perquè el diàleg és dèbil o inexistent.

La pregunta seria, tornant a la pel·lícula de Tamadon, com es produirà aquest diàleg -si és que es pot produir- i quines possibilitats hi ha de construir un nou espai polític republicà en un món global empantanat a fer una guerra de civilitzacions. Un món en què la corrupció és generalitzada i, com opina la filòsofa Marie-José Mondzain, els països occidentals encara no s’han desfet de les pràctiques ni de la mentalitat colonial; ni a les antigues colònies ni al mateix país amb els descendents dels antics colonitzats. Un món amenaçat des de dintre mateix pels partits ultradretans i xenòfobs que cada dia sedueixen més l’electorat. “Jo em sento Charlie Coulibaly”, va escriure al Facebook el còmic Dieudonné abans de ser detingut després de la manifestació de París acusat de fer apologia del terrorisme.

ELS GERMANS KOUACHI I AMEDY COULIBALY, FRANCESOS

Al principi, els atacs terroristes de París es volien atribuir a la guerra internacional terrorista -“el nostre 11 de Setembre”, deien-, però aviat es va veure que els tres terroristes morts són francesos, nascuts a França, i si bé la guerra global és probablement un mirall on busquen la llum que guia la seva activitat, el veritable caldo on es fa el xup-xup, la ràbia que els alimenta, és una recepta local, “una jihad francesa”, tal com titulava el diari Libération.

Fa uns anys, el 2001, l’advocat Emmanuel Pierrat va defensar Houellebecq quan va ser acusat de difamació per declarar que “la religió més idiota és, de totes maneres, l’islam”. Quina diferència hi ha entre Dieudonné, Houellebecq i Charlie Hebdo perquè uns siguin símbol de la llibertat d’expressió i l’altre un apologeta del terrorisme? El debat sobre aquest assumpte s’està convertint en un embolic: diu Pierrat que una cosa és criticar la religió i l’altra incitar a l’odi i a l’antisemitisme. Abdelkrim Barine, militant antiracista, contesta que “dibuixar Mahoma amb un turbant en forma de bomba” és presentar tots els musulmans com a terroristes; diu Pierrat que el jutge haurà de valorar el context perquè el dret francès disposa d’un bon arsenal antiracista lligat a la història, com és el cas de l’antisemitisme, però no existeix el delicte d’islamofòbia, potser perquè fins al segle XXI les lleis antiracistes semblaven suficients.

Però si mirem la crònica judicial d’aquests dies sobre les condemnes per apologia del terrorisme, la cosa agafa uns viaranys perillosos, com ja ha alertat Amnistia Internacional: 15 de gener, Oussama Belour, condemnat a París a 15 mesos de presó per haver insultat dins de la comissaria els policies i dir, entre altres barbaritats, que els germans Kouachi tenien raó. Al mateix dia, a la sala del costat, un home amb antecedents psiquiàtrics que deia ser fill de Bin Laden, condemnat a tres mesos de presó. Següent judici: un toxicòman i alcohòlic que amenaça, completament borratxo, de matar els policies, condemnat a 14 mesos de presó malgrat que es disculpa davant del magistrat. L’ordre de la societat submisa que profetitza Houellebecq podria no ser necessàriament religiosa. També podria ser la submissió de l’ordre de l’estat sobre la llibertat. Aquest ordre que somien les societats desorientades i que puja com la febre pel termòmetre electoral.