IntèrpretL'any 1973 Eduardo Mendoza entra a treballar com a traductor a la seu de les Nacions Unides de Nova York. Entre les tasques que li assignen al llarg de la seva estada, hi ha la de ser l’intèrpret de la primera reunió entre Felipe González i Ronald Reagan. Imaginem que no li seria fàcil bastir ponts de comunicació entre dues persones de filosofia i procedència tan diferent, però se’n va sortir prou bé si ens guiem per les fotografies, en què els dos polítics es mostren somrients i relaxats. Explica Mendoza que Ronald Reagan era “molt simpàtic, encantador, un seductor professional”, però quan li pregunten pel contingut de la conversa, el genial escriptor es tanca en banda: “Els intèrprets no tenen memòria”.

I és cert. Els intèrprets no tenim memòria, ni opinió pròpia. De fet, amb prou feines tenim presència. Com la proverbial mosca a la paret, hem de ser allà sense que es noti; tot i ser els únics de la sala que escoltem tota l’estona, mentre la resta d’assistents fan una becaina o miren el mòbil. Sempre a l’ombra de la persona a qui traduïm, el producte de la nostra feina és aire: paraules que el vent s’endurà. Amb un entorn laboral tan eteri, no seria estrany que algun dia un intèrpret desaparegués, engolit pel seu propi context.

Com a mostra d’aquesta evanescència, la passejada que Mariano Rajoy i Angela Merkel van fer l’agost passat pels voltants del llac Huwenow. Esgotats per les tensions típiques de les cimeres bilaterals, decideixen sortir a prendre una mica l’aire. Mentre caminen, Merkel assenyala amb el dit indrets pintorescos i comenta el paisatge: mira quin arbre més alt, i aquelles flors quins colors tan vius... Rajoy somriu, assenteix, gesticula, respon. La conversa flueix; fonts oficials així ho confirmen quan diuen que els dos polítics “han parlat de tot”. ¿Això vol dir que Rajoy ha après alemany per ciència infusa? ¿Que Angela Merkel estudia espanyol en les seves estones mortes? Ni una cosa ni l’altra: darrere seu, i convenientment amagades pels angles dels fotògrafs, hi van les dues intèrprets, xiuxiuejant-los la traducció de les paraules que es pronuncien en aquesta conversa d’alt nivell.

Però encara que ho pugui semblar, perseguir Rajoy per un camí de cabres no és, ni de bon tros, la pitjor situació en què es pot veure un intèrpret. Hi ha visites a granges de porcs reproductors, classes de tanatopràxia, familiars que vénen des de l’estranger a recollir les restes dels seus éssers estimats. Però també casaments, desfilades de moda i estrelles de futbol. I situacions en què se sua la cansalada, com ara quan parla aquell delegat malaisi que no para d’escopir xifres d’indicadors clau en un idioma que no és anglès, que no pot ser anglès, però que ell n’està convençut que sí que ho és. O la ponent escocesa que, com tots els fills de la Gran Bretanya, orna el seu discurs amb jocs de paraules, insinuacions indirectes i una cara de pòquer que és un poema en ell mateix (aquí l’intèrpret haurà de mossegar-se la llengua per no dir: “L’oradora ha fet una broma; ara riguin”). Per no parlar de les reunions en què hi ha una infinitat de llengües de variada procedència i s’acaba traduint la traducció de la traducció de la traducció de l’original, cosa que crea un joc del telèfon interminable que també repercuteix en el decalatge de reaccions entre el públic.

La varietat de temes i sectors que es poden arribar a tractar converteixen aquesta professió en una finestra privilegiada a la vida. El ventall professional dels intèrprets que treballen a les institucions (Parlament Europeu, ONU, OMS...) no és tan ampli, però a canvi gaudeixen de més estabilitat laboral que els autònoms. També n’hi ha que estan contractats per empreses, tot i que no és habitual (José Mourinho n’era un, com tantes pancartes insistien a recordar-l’hi). El que tots els intèrprets tenim en comú és el seient en primera fila i que, potser pel fet de ser tan a prop de l’acció, sovint acabem rebent. Matar el missatger és una pràctica habitual i a la qual els intèrprets estem més que acostumats. La frase “No sé si és que ho han traduït malament, però...” sempre apareixerà en la reunió com a sinònim de “No estic d’acord amb el que dius però m’escudaré en les paraules d’un altre per no haver de dir-t’ho directament”. O com Raúl González responent “No entenc la pregunta” davant la petició, perfectament traduïda, d’un periodista estranger perquè parlés dels galàctics, un adjectiu que el jugador detestava. “La traducció no era bona”, va dir Justin Bieber després de la seva desbandada en una entrevista de ràdio en directe fa pocs dies. I, aquí sí, li hem de donar tota la raó, perquè l’emissora ni tan sols li va proporcionar un intèrpret, només un locutor temerari que fa venir al cap aquella frase que diu “Si et sembla car contractar un professional, espera a veure el que et costa un aficionat”.

Així transcorre la vida de l’intèrpret: documentant-se per a la pròxima conferència, saltant d’un encàrrec a l’altre i, un cop acabada la feina, marxant d’allà com si mai hi hagués sigut. És d’aquells treballs desagraïts, perquè només es nota quan es fa malament. Com es poden oblidar els escarafalls de l’intèrpret de llengua de signes del funeral de Mandela? O la relliscada que va fer desaparèixer del mapa l’Espanya “forta i unida” que volia Barack Obama? Ser sempre a un pas del ridícul més espantós fa que els intèrprets anem amb peus de plom i ens mantinguem a certa distància de tot en general i dels discursos en particular. Aquesta autoprotecció ens porta a traduir sempre uns segons per darrere de les paraules originals, una salvaguarda per poder desactivar les bombes que ens anem trobant pel camí. Perquè és un fet que la parla humana és un camp de mines que vas descobrint a mesura que avances. Ai, quan algú obre la boca! Pot acabar sortint de tot. Com quan, després d’una reunió amb el seu homòleg rus, Zapatero va declarar que havien firmat un acord “para estimular, para favorecer, para foll...” Un lapsus el té qualsevol.

A Mendoza li han preguntat en innombrables ocasions què es van dir Reagan i González en aquella llegendària trobada. Tanta curiositat és exagerada: és improbable que els dos homes anessin més enllà d’algunes frases generals i de preguntar per la família, perquè en les reunions d’alt nivell són els equips governamentals qui fan la feina, preparant acords i pactant declaracions durant les setmanes prèvies. El que sorprèn és que mai se li demani pel que és realment interessant: si algun dels polítics tenia coneixements previs de l’altra llengua, si s’expressaven bé, o quina paraula li va suposar més dificultats. Segur que Mendoza, que sempre ha reivindicat la seva condició de traductor fins i tot per davant de la d’escriptor, estaria encantat de recordar aquests detalls.