En català hi ha una dita popular que assegura que, si vols anar ben servit, t’has de fer tu mateix el llit. A l’Edat Mitjana, quan van construir-se molts monestirs per tota l’Europa cristiana, les comunitats monacals seguien la màxima per necessitat, perquè per força, ben lluny del soroll mundanal, havien de consumir el que conreaven. “Hi va haver monestirs tan importants que tenien grans horts on cultivaven també vinya i cereals”, explica la professora d’història de la cuina al CETT de Barcelona Isabel Lugo.

Així que les comunitats monacals alimentaven el cos amb menjar fet per ells mateixos entre pregària i pregària. I encara tenien temps per escriure-ho tot, “perquè a les biblioteques dels monestirs es desaven i copiaven les obres amb coneixements sobre la natura, les tasques agrícoles o el tractament de les primeres matèries”, continua Lugo. En resum, “tenien la primera matèria, els recursos humans ben organitzats i el 'know-how'”.

Els vins, els licors, els dolços i els formatges són tòtems actuals que encara cal lligar als monestirs. Comencem pel vi. “És imprescindible en el ritual eucarístic cristià, i regles monàstiques com la de Sant Benet estipulaven beure’n diàriament”. D’aquí que “benedictins i també cartoixans i cistercencs fossin els impulsors de l’expansió, diversificació i millora del vi des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX”. Els licors els creaven macerant-los amb fruites o herbes aromàtiques del seu voltant o dels seus horts. Aquest és l’origen, per exemple, de les famoses Aromes de Montserrat.

Els dolços ja són figues d’un altre paner. Els feien monges, i no monjos, i els convents estaven situats a les ciutats. Sovint els preparaven a partir d’ingredients que tenien i, si no, els compraven. “I s’ho menjaven elles mateixes o els oferien a les visites”, diu Lugo. “Als anys 60 o 70 del segle XX va ser quan van començar a vendre’ls com a noves fonts de finançament: les almoines van minvar i també va desaparèixer l’obligació que les novícies que ingressessin a la comunitat hi entressin amb un dot donat per la família”. Curiosament, aquesta tradició més llaminera se situa especialment als convents d’Andalusia i Castella.

I d’èpoques passades a l’actualitat. A Oseira, un monestir cistercenc, el germà Alfonso Lora explica que els monjos preparen el licor Eucaliptine (30°) des del 1969 a partir de fulles d’eucaliptus que maceren en alcohol. “És el més balsàmic i digestiu de tots els que preparem, perquè també en fem de cafè, d’eucaliptus amb cacau i un d’herbes”. La recepta els hi van enviar els monjos d’una abadia d’Itàlia situada a prop de Roma que segueixen el mateix orde cistercenc de sant Bernat. “A l’hora de vendre’ls, tenim botiga virtual, però també hi ha tradició que la gent vingui al monestir mateix a comprar-nos-els”, explica el germà de la comunitat gallega.

A Manacor (Mallorca), al monestir de la Santa Família, la germana Elena fa llistes mentals de la quantitat de confitures que ella mateixa prepara amb les fruites que cultiven als horts del monestir i d’altres que compren a la cooperativa de Porreres. “De prunes, de mandarines, de taronges, d’albercoc, de llimona, de maduixa”, i continua. Les confitures tenen una proporció més alta de sucre que les melmelades, “aquesta és una de les diferències”. I per què en fa? “En fèiem per a consum propi però el 2001, quan ens vam quedar sense feina perquè l’empresa Majorica va deixar-nos d’encarregar bosses de pell, vam decidir fer-ne per vendre’n com a fórmula de finançament”. Ara les confitures de prunes, i les altres, juntament amb patés d’olives verdes i negres, i tomàtigues seques, es venen tant al Principat (a la botiga Caelum) com a Mallorca.

A Sevilla, les llepolies dolces més conegudes indiquen la procedència d’un convent de monges. Fins i tot hi ha convents que han expedit el seu segell d’autenticitat perquè el consumidor sàpiga quan està comprant un dolç fet amb la recepta autèntica monacal, i amb les mans monacals, esclar, i quan no. Al convent de Santa Inés, de l’orde de les clarisses franciscanes, les monges expliquen que alguns dels dolços que preparen els fan a partir dels ous que els nuvis els porten per desitjar bon temps per al seu casament. “Tan bon punt ens els donen, els portem a la cuina per començar a fer les receptes”.