Periodista especialitzat en viatgesEls penya-segats de Moher, a uns tres-cents quilòmetres de Dublín, són probablement el paisatge que resumeix millor la Irlanda que mira al mar, a la immensitat de l’Atlàntic. L’esplendor verda que precedeix l’arribada és un dels símbols d’aquest país, que destaca per una natura espectacular on sempre hi ha uns quants animals pasturant, una església a prop, una casa mig menjada per l’heura o un pub ple de gent que beu Guinness i canta cançons tradicionals com 'Foggy dew'. La caiguda vertical cap al mar atorga al paisatge una bellesa dramàtica difícil de superar, d’aquelles que et deixen sense alè.

De fet, tot en aquesta costa oest d’Irlanda, de Moher fins a Sligo, és tan bonic que ja fa anys que atreu el món del cinema. Els penya-segats apareixen a 'La princesa promesa', una bonica pel·lícula del 1987, on són “els penya-segats de la bogeria”, i es mostren a 'Harry Potter i el misteri del príncep' (2009) com un lloc únic. Però és a 'L’home tranquil' (1952) on el gran director nord-americà John Ford, d’origen irlandès, va saber treure el màxim profit dels paisatges de la regió.

Recordem l’argument de 'L’home tranquil': el personatge que encarna John Wayne, un boxejador nord-americà retirat, torna al poble on va néixer, a la part oest d’Irlanda, amb la intenció de comprar una casa per quedar-s’hi a viure. Al llarg de la pel·lícula veurem escenes de la vida d’Irlanda i com el protagonista s’enamora i es casa amb una noia del poble (Maureen O’Hara), i els problemes que això li comporta amb el cunyat. La mirada de John Ford, que respira amor pel país d’origen, se centra en el poble de Cong, tot i que a la pel·lícula li canvia el nom pel d’Innisfree, inspirat en el famós poema del poeta irlandès W.B. Yeats, 'Lake isle of Innisfree'.

Cong és un petit poble de l’interior que compta amb paisatges idíl·lics i amb les ruïnes d’una abadia del segle XIII, però els turistes hi van sobretot per veure “el poble de 'L’home tranquil'” i per recordar les millors escenes de la pel·lícula. El pub Pat Cohan és un bon lloc per començar la visita a Cong. A les parets hi ha fotogrames de la pel·lícula i a la televisió hi passen constantment el vídeo de 'L’home tranquil', però sense so, ja que els cambrers estan farts de sentir-la. El local ha sigut reformat d’ençà que el 1951 s’hi va filmar la pel·lícula, però encara s’hi poden veure clients bevent cervesa Guinness i cantant a cor 'The wild colonial boy'. Han passat més de 60 anys de la pel·lícula, però continua sent el principal esquer de Cong.

Quan vaig arribar a Cong, em vaig deixar guiar pel meu instint cinèfil i vaig anar directament a un 'bed & breakfast' anomenat Innisfree House. No em vaig equivocar. Era una granja envoltada de calma i de camps verds on uns anys abans s’hi havia instal·lat l’equip de rodatge d’'Innisfree', la pel·lícula amb què el 1990 el director José Luis Guerin va homenatjar John Ford i 'L’home tranquil'. La propietària de la granja, la Kathlyn, recordava l’estada de Guerin, però em va comentar: “És gràcies sobretot a 'L’home tranquil' que vénen molts turistes fins aquí”.

Des de la Innisfree House, es pot anar al poble per un camí que travessa un bosc d’arbres centenaris, amb parada a Ashford Castle, l’hotel de luxe on es reuneixen cada any els fans de la pel·lícula. John Ford va filmar algunes escenes en aquest hotel que desprèn confort a l’anglesa, amb llars de foc, parets forrades de fusta, menjador senyorial i fotos del rodatge. Pel que em van dir, però, aquells dies hi tenien més gent que venia a pescar que no pas mitòmans de la pel·lícula.

Davant mateix de l’hotel hi ha un pont per on passa el carruatge amb John Wayne i Maureen O’Hara, que s’entretenen festejant a la ribera del riu. Però els anys han passat i tant el director com els dos actors principals són morts. A Cong, però, encara recorden la visita que Maureen O’Hara va fer al poble el 2011, pel seixantè aniversari del rodatge. “Ella ja tenia 91 anys, però s’havia tenyit els cabells de vermell i estava estupenda”, em van comentar al pub Pat Cohan. “Hi va haver bandes de música i un gran homenatge. Aquí sabem ser agraïts a la pel·lícula que ens porta tants turistes”. La casa de la producció estava en ruïnes quan hi vaig anar, però algú del poble havia tingut la productiva idea de muntar The Quiet Man Museum en una casa semblant del poble, amb teulada de palla i parets pintades de blanc. A dins hi pots veure el llit i la bicicleta de la pel·lícula, i fotografies i retalls que et fan reviure les escenes més destacades.

Però per descomptat que aquesta part d’Irlanda no viu només del film protagonitzat per Wayne. Més al nord, després de molts quilòmetres de verd, hi ha la ciutat de Westport, amb un passeig central on crida l’atenció el pub Matt Molloy’s. El nom fa referència a un dels membres de The Chieftains, una de les grans bandes de folk irlandès, i val la pena deixar-s’hi caure per escoltar bona música en un bon ambient. Amb cervesa Guinness a dojo, per descomptat.

Una costa maltractada per un mar esvalotat em va acompanyar en el viatge cap al nord, sota una pluja fuetejada pel vent. Un rètol que indicava “Spanish Armada” em va fer desviar cap a la punta d’una península on el 1588, per culpa d’una tempesta, van enfonsar-se una vintena de vaixells dels cent trenta que formaven aquella armada 'invencible' amb què el rei Felip II va pretendre envair Anglaterra. Alguns homes es van aconseguir salvar, cosa que explicaria, segons alguns malpensats irlandesos, per què hi ha tanta gent amb cabells negres en aquesta costa.

A Sligo les estàtues de W.B. Yeats recorden la vinculació que tenia el poeta amb aquesta ciutat. Hi va passar part de la seva joventut i en parlava sovint en els seus poemes. Tant li agradava que, tot i que va morir el 1939 a Menton, a la costa mediterrània francesa, va deixar escrit que l’enterressin al cementiri de Drumcliff, vuit quilòmetres al nord de Sligo.

La muntanya de Ben Bulden, les platges de Standhill i les tombes megalítiques de Carrowmore, de més de sis mil anys, són algunes de les atraccions dels voltants de Sligo, una ciutat que compta amb unes quantes llibreries on, com era d’esperar, tenen els llibres de Yeats a l’aparador. En una fins i tot hi mostren, emmarcat, un dels poemes més famosos de Yeats, el que fa referència a Innisfree i que comença dient que ho deixarà tot i se n’anirà a Innisfree, on es construirà una cabana on espera viure en pau.

Innisfree és, de fet, una petita illa, plena de vegetació, que hi ha en un llac a prop de Sligo: el Lough Gill. A la temporada alta t’hi porta una barca, però a l’hivern l’illa queda sovint tapada per la boira i la pluja, embolcallada amb un vel de silenci. De tota manera, el misteri i l’encant s’han mantingut al llarg dels anys gràcies al poema de Yeats, com també es manté el del proper bosc de Slith, un altre dels llocs que tant agradaven al gran poeta irlandès guardonat amb el Nobel de literatura el 1923.

L’última estrofa del poema d’'Innisfree', tal com el tradueix Josep Maria Jaumà al llibre 'Irlanda indòmita', diu: “M’alçaré i hi aniré, car sempre, nit i dia, / sento l’aigua llepant la riba amb un so dolç; / mentre sóc a l’asfalt o a les voreres grises / la sento ben endins al fons del cor”.