ENTREVISTA
Diumenge Rar 18/10/2015

Andrea Camilleri: “No m’he cregut mai un gran escriptor”

Amb 90 anys acabats de fer, Andrea Camilleri ens rep a la seva casa estudi de Roma. Parlem amb ell de la seva vida i ens aturem en l’amistat i la complicitat que el van unir a l’escriptor català Manuel Vázquez Montalbán. Tots dos van compartir la passió per la novel·la policíaca, la bona taula, la bona conversa i el compromís polític. Les seves històries són una estratègia narrativa per explicar-nos un temps i una societat

Esther Feriche
10 min
Andrea Camilleri (EFE)

RomaAndrea Camilleri és acollidor i hospitalari i tinc la sensació que sap i ha sabut viure la vida. Fa unes llargues pauses en què encén un cigarret rere l’altre, té una veu molt greu i un do per explicar les coses, amb ritme i una gran ironia. No és estrany, doncs, que la sèrie de novel·les de Montalbano sigui un dels èxits literaris més sonats de les últimes dècades.

Vostè va créixer a Sicília durant el feixisme. Un dia va decidir escriure una carta a Benito Mussolini...

A.C. Sí, el 1935 Itàlia havia declarat la guerra a Etiòpia, que, juntament amb la vostra guerra de l’any 36, és el preludi del tràgic conflicte que vindria després. Jo llavors era un nen feixista de 10 anys que llegia novel·les serioses trobades a la biblioteca del meu pare però que també llegia les publicacions per a nens, les històries de Flash Gordon, els herois dels còmics clàssics… Sortia també una revista infantil feixista un cop a la setmana amb un protagonista anomenat Il Balilla, que és com s’anomenaven els nens crescuts i enquadrats dins el feixisme. Aquest nen feia coses increïbles a l’Àfrica oriental contra els abissinis. Em vaig animar i vaig escriure una carta a Mussolini d’amagat dels meus pares, en què li deia que volia anar de voluntari a la guerra. Em vaig oblidar, però, de posar-hi la meva adreça. Passat un temps, em va trucar el secretari de l’Obra Nacional Balilla per dir-me que Mussolini m’havia contestat. Deia que jo era encara massa jove però que estava segur que seria digne d’anar a la guerra quan arribés el moment. Era una carta escrita a màquina i firmada amb una gran M, de Mussolini. La carta es va quedar en mans d’aquest secretari, si no la tindria aquí emmarcada, no perquè jo sigui un feixista, òbviament, sinó perquè em sembla una cosa deliciosa. Després, ja de gran hi he pensat molt, en tot això. Pensi que jo era un nen disposat a matar. Jo, que no sóc capaç de matar una mosca!

Ha escrit poesia i ha treballat per a la televisió, però ha dedicat sobretot molts anys al teatre. ¿Ha sigut la seva gran passió?

A.C. Amb 20 anys, vaig publicar poesies i contes, la meva passió era l’escriptura. Però em va passar una cosa que ho va precipitar tot. El 1947 a Florència van convocar un gran premi teatral. Jo tenia una peça escrita i l’hi vaig enviar. Poc temps després em van dir que havia guanyat el primer premi. El president del jurat era Silvio d’Amico, el número u de la crítica italiana. Quatre mesos més tard, a Porto Empedocle, vaig rebre una carta de l’Acadèmia Nacional d’Art Dramàtic. Era una carta de D’Amico, que deia que si m’interessava el teatre per què no em presentava i feia el concurs per entrar a estudiar direcció teatral a l’Acadèmia Nacional. Ho vaig fer. Vaig ser l’únic admès i és així com em vaig trobar cara a cara amb el meu mestre de direcció, Oracio Costa.

Tots dos sols, no hi havia ningú més a la classe?

A.C. Tots dos sols, cada matí. L’Oracio va agafar el meu cervell i el va dirigir cap al teatre. Després d’ensenyar teatre durant 30 anys, em va demanar que jo fos el seu successor a la càtedra de l’Acadèmia i vaig ensenyar teatre durant 17 anys! Com veu, la meva passió pel teatre ha sigut una mena de parèntesi violent. Després de tots aquells anys, em van tornar les ganes d’escriure i vaig escriure la meva prima novel·la, que cap editor va voler publicar durant 10 anys.

I un dia arriba a les seves mans una novel·la anomenada ‘El pianista’. I en aquest moment passa alguna cosa. Vázquez Montalbán li dóna una pista per resoldre la novel·la que tenia entre mans…

A.C. Cada vegada que rellegia la novel·la que jo havia escrit, 'Il birraio di Preston', em semblava una llosa insuportable, per tirar per la finestra. Estava indecís, no sabia si abandonar-la o bé tornar-m’hi a posar. Vaig llegir llavors 'El pianista', de Vázquez Montalbán, una novel·la que ja tenia set o vuit anys. 'El pianista' està explicada amb una inversió temporal i vaig pensar que aquella era una estructura que podia ajudar el meu joc narratiu i la vaig utilitzar. La fórmula va funcionar esplèndidament i, com que jo estava escrivint la primera novel·la policíaca de la meva vida, vaig decidir retre homenatge a Vázquez Montalbán anomenant el meu personatge Montalbano, que, d’altra banda, és un cognom molt comú a Sicília. D’aquesta manera resolia el nom del meu protagonista però també el meu deute moral cap a Montalbán, al qual llavors encara no coneixia personalment.

Per què diu que Montalbano no resistiria un menú cuinat per Pepe Carvalho?

A.C. [Riu.] Sempre fèiem molta broma sobre això perquè el Manolo era capaç d’anar a la Boqueria i menjar-se una botifarra negra a les vuit del matí. Jo crec que si féssim les receptes de Pepe Carvalho i les donéssim a un grup de persones de manera obligatòria i continuada provocaríem un genocidi. És que no són plats que es puguin digerir amb facilitat. Recordo un dia a Brescia. El Manolo portava un cotxe amb un portaequipatges gros i, tot d’una, va veure una xarcuteria. Una xarcuteria que semblava una joieria, tot molt ben col·locat, perfectament il·luminada. El Manolo hi va entrar i la va saquejar, s’ho va emportar tot! Quan vam sortir, aquella xarcuteria s’havia convertit en una xarcuteria de l’Alemanya de l’Est en el període més dur del comunisme, s’hi veia només un trist salami que penjava tot sol.

I de què parlaven vostè i Vázquez Montalbán quan es veien i sortien a sopar?

A.C. No parlàvem gaire de literatura. Parlàvem de menjar, de dones i de política. De política en parlàvem molt.

De fet, el seu recorregut polític és molt similar…

A.C. Sí, és similar, amb la gran diferència que jo no he estat mai a la presó per les meves idees polítiques. Al Manolo li interessava molt entendre com un jove com jo va passar del feixisme a l’antifeixisme als 17 anys perquè, mentre que ell va néixer en una família en què l’antifranquisme era possible, a la meva l’antifeixisme

era impensable.

Sí, vostè havia llegit i va anar construint les seves pròpies idees. Vostè era un jove comunista sense saber que ho era…

A.C. Sí, a mi em va dir que era comunista el bisbe d’Agrigent, que era un home molt lúcid. Em va dir: “Però si tu, fill meu, ets un comunista”. Jo en aquell moment em vaig espantar molt i li vaig contestar: “Però què diu, si el meu pare és feixista”. I ell em va respondre: “El teu pare sí, però tu ets comunista”.

Els vostres personatges Montalbano i Carvalho tenen molt en comú. Dos personatges que no sempre segueixen la norma, més aviat fan cas d’un codi ètic personal...

A.C. En aquests dos personatges és difícil que hi trobem deslleialtat. Tots dos són homes lleials a allò que han promès o s’han promès a ells mateixos. Hi ha un proverbi sicilià molt bonic que diu: “A un porc se’l coneix per la cua, a un home per la paraula”. La paraula aquí s’entén com la paraula donada. Aquest ja és un tret extremament definitori en una persona. No és un mèrit de Montalbano o de Carvalho, és una manera de ser i prou. En la concepció d’aquests personatges hi ha una lleialtat de base que defineix un tret fonamental que els uneix: l’amistat. L’amistat aspra que té Montalbano amb Mimì i la relació que té Pepe Carvalho amb Biscuter que sembla el seu servent però que en realitat no ho és, és el seu amic, és un dels components bàsics que tenen en comú aquests dos personatges.

(EFE)

Existeix un perfil d’investigador mediterrani? ¿Hi ha una manera de ser diferent si el comparem amb altres investigadors d’origen anglosaxó?

A.C. Sí, però a aquesta conclusió hi vam arribar després. Ens vam adonar que hi havia Vázquez Montalbán, hi era jo, hi havia Màrkaris... Hi havia una novel·la policíaca mediterrània fortíssimament definida. Mirar cap a l’exterior, veure què passa al nostre entorn és un tret típic del món mediterrani. El policia mediterrani que està investigant i té un mort estès a terra, al mateix temps que veu el mort percep el soroll de la ciutat i l’olor del dinar que algú està preparant a la casa veïna. El policia anglosaxó està absolutament concentrat en el mort. El mediterrani és difícil que pensi en el mort en la seva singularitat, en el seu ésser mort, perquè considera el mort dins un tot.

I en aquest moment, aquest ésser mediterrani, té un lloc a Europa?

A.C. Miri, és com un amor traït. Jo he cregut profundament en Europa però veig un continent dividit entre una Europa del nord i una Europa del sud que ha de pagar no se sap quins pecats. No m’agrada. Veig una Europa de l’egoisme que davant del problema de la immigració clandestina mira cap a una altra banda. El policia que només considera el mort, vol dir que només considera les entrades i les sortides de diners, que només té en compte l’extracte bancari... Aquest no va bé. No s’ha construït mai una bona idea només tenint en compte quants diners tens a la butxaca.

Per construir una novel·la policíaca l’escriptor ha de cenyir-se a unes pautes. ¿Els límits en el procés creatiu són necessaris?

A.C. Els límits se’ls posa l’autor mateix. Són falques que l’autor es va posant en el recorregut creatiu. Si es fixa en dos llibres que aparentment desestructuren la narració com són 'Viatge al fons de la nit', de Céline, o l’'Ulisses', de Joyce, veurà que hi ha un recorregut molt sòlid, una disciplina interna. Totes aquelles pàgines que semblen digressives són en realitat contenidors de pensaments que permeten el desenvolupament de la novel·la. En aquest sentit, la novel·la policíaca té unes normes ben precises i convé respectar-les. Aquestes regles esdevenen un repte per a l’autor, un estímul. Les normes són, per a alguns de nosaltres, forces propulsives més que no pas forces constringents. Crec que el Manolo també hi estaria d’acord.

Hi va haver un esclat, un èxit fulgurant de la sèrie Montalbano. Un boca-orella que el va sorprendre amb 70 anys. Com va viure aquell esclat?

A.C. Què vol que li digui. A mi em fa riure perquè en realitat no ha canviat una coma de la meva existència. L’èxit significa en molts casos diners. I jo no he aconseguit encara regalar-li un abric de pell a la meva dona perquè no li agraden. Tampoc li he pogut regalar mai una joia. Els diners ens han servit per menjar, criar els nostres fills de la millor manera que hem sabut. Com que tinc una extrema curiositat per les persones, l’èxit m’ha aportat la possibilitat d’entrar en contacte epistolar amb centenars i centenars de desconeguts que m’escriuen cartes i jo les contesto totes. Descobreixes que t’expliquen històries que no hauries mai intuït ni de lluny, que de vegades m’han fet pujar la febre durant tot un dia. Aquests són els dons, els regals de l’èxit, no pas uns altres.

Els seus llibres es venen moltíssim. Per què quan alguna cosa agrada a molta gent hi ha qui arrufa el nas i diu que això no és autèntica cultura? La cultura ha de ser elitista?

A.C. Miri, jo no m’he cregut mai un gran escriptor. Jo llegeixo i he llegit molt i sé la distància que hi ha entre jo i Faulkner, entre jo i Joyce, entre jo i Malraux. Jo construeixo boniques esglésies de camp, no construeixo catedrals, però crec que certes esglésies de camp són una meravella si estan ben construïdes. Jo vinc del teatre, dels temps en què existia una autèntica crítica teatral, i estic vacunat. Quan han arribat les crítiques les he sabut posar al lloc que els corresponia.

Vostè escriu en sicilià. ¿Li va costar molt fer-ho entendre als seus editors?

A.C. No tenia altra sortida. Jo fins als 16 anys vaig parlar sempre en sicilià. Encara que el feixisme imposava l’ús obligatori de la llengua italiana, l’italià el parlàvem només a l’escola. Era, doncs, una llengua estrangera, estudiada com ara el francès. Aquest origen meu ha fet que quan escrivia poesia o un conte de tres pàgines amb el meu vocabulari italià ja en tingués prou. Però en el moment en què em vaig plantejar una novel·la vaig entendre que el meu italià no em servia per explicar allò que volia amb tots els matisos. Per què no podia escriure com parlàvem nosaltres?

La relació entre vostè i Vázquez Montalbán ha sigut una relació de generositat...

A.C. Sí, ho ha sigut. Una relació generosa i amb molta obertura. Generositat en el sentit de sincerar-se amb l’altre. Això ens passava sovint. I atenció, que el Manolo era molt reservat, no s’obria fàcilment. Amb mi s’obria. De fet, durant molt de temps vam pensar a escriure una novel·la plegats.

Quan es van veure per última vegada?

A.C. Per un discurs seu a l’ambaixada espanyola a Roma. Després vam anar a sopar tots dos sols, això va ser un any abans de la seva mort. Però el que li he d’explicar és l’episodi estrany que va tenir lloc el dia de la seva mort. Entre nosaltres hi havia sempre un to irònic, era la nostra manera de relacionar-nos, també en l’autoestima érem bastant irònics. Aquell matí em van portar el diari i em vaig assabentar que Vázquez Montalbán havia mort a l’aeroport de Bangkok. Un llamp em va travessar. Vaig desconnectar el telèfon del meu estudi, no tenia ganes de parlar amb ningú. I a la tarda rebo un paquet. O sigui que jo llegeixo la notícia de la seva mort a les deu del matí i rebo un paquet a primera hora de la tarda. Me l’envien de l’editorial. A dins hi ha un llibre. És 'Happy end', de Vázquez Montalbán. I vaig pensar “Missatge rebut, Manolo”. El mateix dia de la seva mort m’arriba 'Happy end'! La ironia fins al final. D’aquesta manera es va tancar dignament la nostra amistat. [Silenci... cigarret...] Li vull explicar una altra cosa, perquè vegi com era el Manolo

Digui...

A.C. Com sap, ell va anar a veure el Subcomandante Marcos. En tornar jo tenia molta curiositat i li vaig preguntar quina era la ideologia de base de Marcos. I ell em va contestar: “És molt senzill, Andrea, la ideologia de Marcos és una via intermèdia entre Marx i 'Alícia al país de les meravelles'”.

Com ha celebrat els 90 anys?

A.C. Al meu poble. Jo sóc ateu, només crec en un sant, sant Calogero, que és un sant negre. Aquest any la festa d’aquest sant ha coincidit amb el meu aniversari. Era obligatori anar-hi. Aquest és un sant que s’ha d’agafar amb pinces, no sé si m’entén... Si no hi vaig, és capaç de prendre-s’ho malament!

stats