L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Puigdemont i Maragall: no hi ha més preguntes senyoria’

"El titular d’Exteriors no pot (o no vol) anar a veure el president a l’exili, quan se suposa que tots dos, tenen l'encàrrec de donar veu internacional a la reclamació catalana. Així és la política, així és el factor humà i així d’incomprensible es fa per a tanta gent, que viu la situació entre la tristesa i la ràbia. Ara hi poden afegir la frustració"

This browser does not support the video element.

Avui ens hem llevat amb una imatge pertorbadora: la façana de la seu nacional d’Òmnium, al carrer Diputació de Barcelona, pintada amb esvàstiques. No hi ha signe més repugnant. El tornem a veure perquè el feixisme s’ha fet explícit. Però, precisament per això, queda clar contra qui va l’extrema dreta, què és el que amenaça: amenaça la cultura i la llibertat.

Cargando
No hay anuncios

En un altre lloc del món, una altra imatge pertorbadora: el rei Joan Carles saludant el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Bin Salman, la persona que segons la CIA hauria ordenat matar el periodista Jamal Kashoggi. Aquesta foto no pot ser casual. La foto la va fer el fotògraf reial saudita i la van distribuir l’agència britànica Reuters i l’espanyola Efe. No és al carrer, sinó a la llotja del Gran Premi de Fórmula 1 a Abu Dhabi. Per això dic que la foto no és un descuit. És un suport directe a Bin Salman. És una foto que Joan Carles, o la Corona, o el govern espanyol, tenen algun interès perquè surti, exactament per les mateixes raons que va dir Donald Trump la setmana passada: el preu del petroli depèn de l’Aràbia i l’Aràbia és un gran client. A l’abril Espanya va vendre armes a l’Aràbia Saudita per valor de 2.000 milions d’euros. Una foto còmoda, perquè, al cap i a la fi, es tracta del rei emèrit. Els interessos d’estat (i, cal concloure-ho, els interessos d’alguns privats) passen per sobre del llistó moral.

Finalment, ahir vam publicar una entrevista amb el candidat d’Esquerra a l’alcaldia de Barcelona, Ernest Maragall. En un moment de l’entrevista vam preguntar a Maragall per què, si el PDECat i Esquerra busquen una certa unitat estratègica, si tan important és que l’Ajuntament de la capital del país estigui governat pels sobiranistes, no fan llista conjunta a l’alcaldia de Barcelona. Maragall va explicar espontàniament que la recerca de la unitat té tants entrebancs que ell no s’ha pogut reunir amb Puigdemont.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta admissió de Maragall és una explicació clara i m’imagino que per a molta gent dolorosa de fins on ha estat capaç d’arribar el nivell de desacord entre els dos principals partits sobiranistes. El titular d’Exteriors no pot (o no vol) anar a veure el president a l’exili, quan se suposa que tots dos, president i cartera d’Exteriors, tenen l’important encàrrec de donar veu internacional a la reclamació catalana. Tot i que comparteixen Govern i, encara més greu, comparteixen presos i exiliats. Això no és un Govern de coalició sinó de cohabitació. Així és la política, així és el factor humà i així d’incomprensible es fa per a tanta gent, que viu la situació entre la tristesa i la ràbia. Ara hi poden afegir la frustració.

Cargando
No hay anuncios

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.