L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Mariano y cierra España'

“Però la gent, com pot tornar a votar el PP?”, es pregunten els espanyols progres i la immensa majoria de catalans?

¿Com els poden tornar a votar després d’estar coberts de casos de corrupció i d’haver-se descobert, la setmana abans de les eleccions, que el ministre de l’Interior utilitzava els aparells de l’Estat per conspirar contra els adversaris polítics?

Doncs perquè el PP és un valor refugi, sobretot en temps d’inestabilitat. Sobretot per a gent que no fa soroll, ni es manifesta, però que va a votar. Que no és a Twitter però que va a les urnes. Que vénen els comunistes? PP. I sobretot: que Catalunya es vol independitzar, més PP encara. Ho vàrem comentar aquí la setmana passada: “En el món de Fernández Díaz i de De Alfonso, combatre la independència de Catalunya són medalles a la carrera professional. Si Fernández Díaz no ha hagut de dimitir és perquè estava lluitant contra l’independentisme. Si en lloc de Mas, Homs o Puig hagués estat parlant de Sánchez, Rubalcaba o Susana Díaz, ja seria a casa”. Contra Catalunya s’hi val tot. És just, és necessari, és patriòtic i, sobretot, és rendible.

Cargando
No hay anuncios

I sí, sí, aquí el tenen: mapa d’Espanya per comunitats autònomes ahir a la nit: Espanya és blava, amb l’excepció de Catalunya i el País Basc. Precisem encara una mica més, baixem a nivell provincial: Espanya continua sent blava, més blava que fa sis mesos, amb les excepcions nacionals del nord i una mínima resistència socialista a Sevilla, a Huelva i a Jaén... O sigui, que Susana Díaz no podrà mirar Pedro Sánchez per damunt de l’espatlla.

El PP al desembre va treure 123 diputats, i ahir en va fer 137, 124 més. Si el PP veu que té immunitat davant determinats comportaments, quina sensació d’impunitat no sentirà a partir d’ara per continuar reproduint-los?

Cargando
No hay anuncios

Què l’ha fet possible, aquest èxit? La por, segur. La por a Podem, a Veneçuela, la por de fer un Brexit que l’endemà lamentarem. El PP és un ‘Déu nos en guard d’un ja està fet’. Representa el vot de la por a l’independentisme, però també l’afirmació nacional espanyola. I aquest èxit també l’ha fet possible l’orgull de partit: com més prepotent s’ha vist a l’esquerra, sobretot Podem, més ganes tenen d’Espanya i de PP els votants que són capaços de votar contra els seus interessos per tal de votar a favor del seus valors. Per això, ahir, l’únic gran canvi que hi va haver en relació amb els resultats de fa sis mesos és que molt vot de Ciutadans va tornar a casa. El PP va funcionar com a vot útil. Espanya és plena de cases que els pares voten PP i els fills, Ciutadans.

Però l’èxit del PP també és cosa d’un home. De Mariano Rajoy. Ara ja està molt clar: com més el vèiem caminar de pressa, emocionant-se en un camp de carxofes, com més diu coses com “és l’alcalde el que els veïns volen que sigui l’alcalde”, com més se sospita que llegeix el ‘Marca’ i diu “mire usted”, més autèntic sembla. La seva tàctica immobilista funciona en un país d’escassa tradició democràtica. Ahir va superar-se –que ja té mèrit– amb una actuació antològica al balcó de Génova, confusa i inacabable, no gaire lluny de Pepe Isbert a ‘Bienvenido, Mister Marshall’, de Berlanga.

Cargando
No hay anuncios

Si algú havia pensat que ara hi hauria govern perquè PSOE i Ciutadans forçarien Rajoy a fer un pas al costat, que s’ho tregui del cap. Rajoy es queda, ara més que mai. Governant amb qui? No ho sé, ningú no ho sap, però només una opció sembla possible: suport d’una manera o altra de PSOE o, millor encara, de Ciutadans i PSOE, potser amb el compromís de revisió de l’acord en un any i mig o dos, tot pel be d’Espanya, que no pot estar més temps sense govern. Però per al PSOE és una solució molt amarga.

I a Catalunya? Catalunya és un altre país. És veritat que el PP va millorar resultats a les quatre províncies, que s’ha endut el disputat escó de Lleida, però mirin el mapa per municipis: l’àrea metropolitana i el Litoral per a En Comú Podem, i a l’interior el groc és per a Esquerra i el blau per a Convergència.

Cargando
No hay anuncios

Els comuns han guanyat a Catalunya, però han perdut 72.000 vots. Convergència ha resistit els vuit diputats del desembre, però també ha perdut vots, 85.000. Esquerra ha repetit els nou escons guanyant 28.000 vots.

Esquerra és el primer partit de l’independentisme, però Convergència li aguanta l’estrenada, i tots dos junts fan el mateix nombre de diputats a Madrid que fa sis mesos. El fet diferencial català és clar. Diputats a favor del referèndum més independentistes: 29 de 47. Què es pot fer amb això? Potser estem davant d’una segona oportunitat per a l’independentisme. Espanya no tindrà un govern fort. I, sobretot: molta gent ha conclòs que amb Espanya hi ha molt poc a fer. Que som dos mons. És temps de reprendre la iniciativa i fer-ho tan transversalment com sigui possible.