La calor de la primavera i l'estiu passa factura a les glaceres pirinenques
Les glaceres pirinenques, les més meridionals d'Europa i situades en una altitud crítica, estan al límit de l'extinció i actualment la seva fragilitat és màxima
BarcelonaLes glaceres són un gran indicador de l'escalfament global a causa de la seva sensibilitat a l'augment de la temperatura. Al Pirineu hi sobreviuen precàriament avui dia, entre glaceres i congestes de gel, uns 54 aparells glacials (27 glaceres i 27 congestes de gel), 22 dels quals són al vessant sud, tots ells a l'Aragó. El massís de la Maladeta-Aneto és el que n'acull un nombre més elevat.
Jordi Camins, observador i expert en glaciologia, pren el pols a les glaceres de tot el món des del 1982, però sobretot del Pirineu, del qual és un gran coneixedor. Utilitza la fotografia comparativa per anar enregistrant de forma visual l'avançament o retrocés d'aquestes grans masses de gel i, amb aquesta eina divulgativa, duu a terme una seixantena d'activitats anuals.
L'hivern 2014-2015 ha estat "correcte en innivació", segons fa constar, "ni molt bo ni molt dolent". Esmenta que la neu va quedar repartida de forma irregular a causa del les freqüents ventades, que la van transportar i distribuir de forma variable. La primavera i l'estiu han estat estacions "càlides", un fet que, segons comenta, "han deteriorat les glaceres i han eliminat la totalitat de la neu de l'hivern anterior, motiu pel qual la regeneració de les glaceres, la formació de gel nou, serà pràcticament nul en la majoria de casos".
La glacera oriental de la Maladeta
Aquesta extensió de gel va perdre 230 metres de longitud entre els anys 1992 i 2014. Enguany la seva llengua ha tornat a retrocedir.
Segons les dades de Jordi Camins el retrocés "continua dins les mitjanes dels darrers cinc anys, a un ritme de 13,7 m/any". També indica que a banda de perdre longitud, ha tornat a minvar el gruix de gel a un ritme semblant al dels darrers anys, d'1,5 m/any, per bé que s'ha mesurat una pèrdua de 2,57 m al marge dret de la glacera.
La primera imatge que acompanya aquest article mostra visualment la reducció del gruix de gel en tan sols un any (cliqueu per ampliar).
La segona fotografia evidencia la disminució de gel comparativament entre els anys 2012 i 2015 (cliqueu per ampliar).
La glacera de l'Aneto
És la més gran del Pirineu i, tot i la seva activitat, també continua retrocedint de forma evident. Segons Camins, la glacera de l'Aneto "ha sofert en els darrers anys moltes escissions com a conseqüència de la pèrdua de gruix i del retrocés de la glacera, la darrera el dia 19 d'agost del 2012".
La tercera imatge comparativa adjunta (cliqueu per ampliar) mostra la diferència entre els anys 2009 i 2015, en què cal destacar la fragmentació de la llengua de gel del lòbul oriental. La nova congesta resultant va ser batejada amb el nom de "congesta de gel inferior d'Aneto".
Finalment convé apuntar que, segons Camins, "en les condicions climàtiques actuals, al voltant de l'any 2040 totes les glaceres pirinenques haurien deixat de ser actives i s'haurien transformat en congestes de gel". "L'extinció total del gel glacial pirinenc es produiria no més enllà d'una altra dècada, al voltant de l'any 2050".