Avui voldria explicar-vos perquè vaig escriure el conte Uns avis de por (I). La disfressa.
Quan la Montse Forradelles em va dir que tenia uns dibuixos d’una parella de gent gran, i me’ls va cedir, vaig poder fer una cosa que no havia fet fins aleshores. A partir de les il·lustracions en vaig generar una història. La de la Yuko i l’Estanislau. Vaig posar les il·lustracions en un ordre que em va agradar, i de cada una en vaig cabdellar una petita història.
La Yuko i l’Estanislau es van convertir, doncs, en una parella atípica que viu a la cala de S’Alguer, prop de Palamós. I que trenca estereotips.
En la primera historieta, la Yuko i l’Estanislau es disfressen per Carnestoltes. Ella de punk i ell de baró il·lustrat. I, esclar, com que la gent jove i els adults no estan acostumats a veure a gent gran disfressada, i menys tan ben caracteritzats, reben totes les crítiques hagudes i per haver.
-Són massa grans per anar així!
-Són massa vells per passar-s’ho bé!
-Quina vergona!
....
I jo em pregunto: quina és l’edat que et marca quan has de deixar de disfressar-te? I de gaudir? I de saltar i de ballar?
Com tot en aquesta vida, això, depèn de tu i no del que diguin els altres. Molt bé per la Yuko i l’Estanislau!!!!!
Gràcies Montse, per fer aquests personatges tan fantàstics dels quals m’ha encantat desgranar-ne històries per treure prejudicis sobre la gent gran. Hon seguirem fent.
I recordeu que si voleu treballar el conte amb la canalla podeu recuperar el meu post anterior.
